Hi ha assumptes que, quan entren de ple en la política, deixen de ser analitzats amb serenitat. La immigració n’és avui el millor exemple. A Catalunya s’ha convertit en un material polític d’alt voltatge. Bona part del creixement d’Aliança Catalana s’explica per aquesta qüestió, mentre la resta de partits oscil·len entre el silenci, la simplificació i la desqualificació moral de qui discrepa.
Però hi ha una paradoxa que crida poderosament l’atenció: com més es parla d’immigració, menys es parla de família. I, tanmateix, totes dues qüestions formen part del mateix problema demogràfic.
La situació de la família catalana és objectivament preocupant.
Les dades són contundents. Les llars amb fills tenen aproximadament el doble de probabilitats de caure en la pobresa que les que no en tenen. Catalunya registra una de les taxes de fecunditat més baixes d’Europa i, alhora, una de les taxes de pobresa infantil més elevades. És una combinació gairebé única: un país on neixen molt pocs infants, però on aquests creixen, massa sovint, en unes condicions econòmiques especialment desfavorables.
Malgrat aquesta realitat, la família continua ocupant un lloc secundari en l’agenda política.
La correlació política és difícil d’ignorar. Els partits que defensen, amb molt pocs matisos, la immigració massiva —PSC i Comuns— són també els que menys centralitat concedeixen a les polítiques de natalitat i suport a la família.
Però la relació inversa tampoc no resulta gaire més satisfactòria. Les forces més crítiques amb la immigració, com Vox o Aliança Catalana, tampoc no han convertit la reconstrucció de la família en l’eix principal de la seva proposta política. En el cas d’Aliança, aquesta qüestió hi és present, però clarament en un segon pla.
El resultat és que Catalunya debat intensament sobre els efectes de la immigració mentre gairebé ningú afronta la causa profunda del desequilibri demogràfic.
El comportament del Govern d’Illa n’és una bona mostra.
El Parlament va aprovar el 6 de novembre de 2025 la Moció 124/XV sobre suport a les famílies, gràcies als vots de Junts, PP, Vox i Aliança Catalana. Posteriorment, el març de 2026, el Govern va presentar davant la Mesa del Parlament l’informe de compliment corresponent, en aplicació de l’article 162 del Reglament.
La comparació entre tots dos documents —publicats als BOPC 348/15 i 447/15, respectivament— és especialment reveladora.
L’informe governamental acredita l’existència de plans generals, programes informatius i canals d’orientació per a les famílies. Però quan arriba al nucli de la qüestió —els ajuts econòmics, els incentius fiscals i les mesures capaces de reduir el cost real de tenir fills— la resposta és, en essència, negativa. El mateix Govern considera inadequades moltes de les mesures aprovades pel Parlament.
És a dir, s’accepta parlar de família; el que no s’accepta és destinar-hi recursos significatius.
En aquest context, resulta especialment interessant el recent estudi de Funcas sobre immigració i demografia. Té el mèrit de desmuntar una idea molt estesa: que la immigració constitueix, per si sola, la resposta al problema demogràfic espanyol.
La seva conclusió és ben diferent.
El problema real no és únicament la baixa natalitat. El problema és el fracàs del model de desenvolupament espanyol —i, per extensió, català.
La immigració no n’és la causa, però tampoc no pot convertir-se en la solució estructural, perquè acaba absorbida pels mateixos mecanismes que han enfonsat la fecunditat autòctona: habitatge inaccessible, precarietat laboral, salaris baixos, retard en l’emancipació, debilitament de la família, pèrdua de cohesió comunitària, baixa productivitat i escasses oportunitats d’ascens social.
Funcas aporta una dada especialment significativa: des de 2002 Espanya ha rebut prop de quinze milions d’immigrants, però més de vuit milions han acabat abandonant el país.
La taxa de retenció és extraordinàriament baixa.
Això significa que Espanya funciona més com una plataforma de pas que no pas com un país capaç d’integrar i arrelar la població immigrant. Absorbeix mà d’obra, però genera poca estabilitat social.
L’informe també recorda una altra evidència sovint oblidada: en pocs anys, els immigrants adopten pautes de fecunditat molt semblants a les de la població autòctona. Per tant, confiar que la immigració rejovenirà indefinidament la societat és una expectativa que no resisteix ni l’experiència ni les projeccions demogràfiques.
La resposta que proposa Funcas és notablement diferent del debat polític habitual. Defensa polítiques estables de suport a la natalitat, habitatge assequible, estabilitat laboral, conciliació familiar i una planificació demogràfica de llarg termini.
És exactament el terreny que la política catalana evita.
La conclusió és clara. Sense una política familiar integral no recuperarem la natalitat, però tampoc no integrarem adequadament la immigració. Nouvinguts i autòctons acaben patint les mateixes dificultats estructurals perquè les causes són comunes.
Aquesta és la primera condició necessària.
La segona consisteix a regular els fluxos migratoris d’acord amb la capacitat real d’integració del país. No es tracta de negar la immigració, sinó d’ajustar-la als recursos disponibles, a les necessitats econòmiques i a la preservació de la cohesió social, així com d’un sistema de benestar que suporta cada any una pressió més gran a causa del fort increment de població.
Plantejar immigració i família com si fossin dues qüestions separades és un error polític de primer ordre. La primera no pot substituir la segona, i la segona és indispensable perquè la primera funcioni.
Catalunya continua discutint només una meitat del problema. Mentrestant, el rellotge demogràfic continua avançant.
I el tic-tac de la bomba instal·lada al bell mig de la societat no s’atura.
Catalunya discuteix intensament sobre immigració, però gairebé no parla de família. És un error. Sense una política familiar integral no recuperarem la natalitat ni integrarem millor la immigració. Share on X
