L’estudi Los límites de la inmigración para el ajuste demográfico en España, elaborat per Héctor Cebolla i María Miyar per a Funcas, constitueix una crítica de gran rellevància a una idea molt estesa en el discurs polític i mediàtic: que la immigració pot resoldre de manera estable el problema demogràfic espanyol.
La tesi central de l’informe és clara. La immigració ha esmorteït temporalment l’envelliment i la caiguda de la natalitat, però no corregeix les tendències estructurals de fons i, a més, genera noves dependències i límits interns.
És cert que la immigració ha permès mantenir el creixement de la població, retardar parcialment l’envelliment i aportar mà d’obra al mercat laboral. Però tot això funciona com un mecanisme de compensació temporal, no com una solució demogràfica duradora.
Els autors sostenen, de fet, que Espanya ha delegat en la immigració allò que hauria d’haver afrontat mitjançant polítiques familiars, estímuls a la natalitat, habitatge assequible, conciliació i planificació territorial.
En realitat, la immigració corre el risc de transformar-se de solució en problema perquè, en absència d’altres polítiques, el model espanyol necessita entrades migratòries cada vegada més grans per sostenir un equilibri que s’erosiona contínuament.
Una de les conclusions més impactants de l’estudi és l’enorme rotació migratòria espanyola.
Entre el 2002 i el 2024 van arribar a Espanya gairebé 15 milions de persones nascudes a l’estranger, però l’augment net de població immigrant va ser de poc més de 7 milions. És a dir, més de la meitat –aproximadament 8 milions de persones– va acabar abandonant el país.
La taxa de retenció espanyola ronda així entre el 48% i el 51%, una de les més baixes d’Europa. A països com Alemanya o Suècia supera el 60 %.
Aquesta baixa capacitat de retenció respon, en bona mesura, a les mateixes causes que castiguen el conjunt de la població espanyola: salaris baixos, precarietat laboral, habitatge inaccessible, elevat cost de vida, escassa estabilitat i debilitament de les xarxes familiars i comunitàries. Molts immigrants utilitzen Espanya com a etapa de transició i porta d’accés a altres països europeus.
Aquesta realitat qüestiona també les conseqüències europees de l’actual política de regularització massiva i reforça la posició dels qui consideren que el problema ja no afecta només Espanya, sinó el conjunt de la UE.
Com a resultat de les polítiques desenvolupades al llarg d’aquest segle —i que arriben a la seva màxima expressió durant el mandat de Pedro Sánchez—, Espanya s’ha convertit en un dels països europeus més dependents dels fluxos migratoris.
L’any 2025, el 19 % dels residents a Espanya havia nascut a l’estranger, davant d’una mitjana europea del 14 %. Però aquesta xifra es distribueix de manera molt desigual. A Catalunya ja arriba a una quarta part de la població i, a la ciutat de Barcelona, un de cada tres habitants és estranger. A més, ambdós grups coincideixen pràcticament en les edats de major activitat laboral.
Espanya és avui el principal receptor d’immigració d’Europa en termes relatius i el segon en termes absoluts, només darrere d’Alemanya. Entre 2013 i 2023 va absorbir el 16 % de tota la immigració arribada a Europa, tot i representar únicament l’11 % de la població total de la UE.
Una altra de les tesis essencials de l’estudi desmunta la idea que la immigració rejoveneix de manera sostinguda la població. Les dones immigrants tenen inicialment més fills que les espanyoles, però en amb prou feines una generació convergeixen cap als mateixos patrons de baixa fecunditat.
Entre 2009 i 2024, el nombre de fills per dona immigrant va caure un 32 %, mentre que els naixements de mares estrangeres van disminuir un 10 %.
Aquesta dada és especialment important perquè el discurs dominant assumia que la immigració corregiria automàticament la baixa natalitat espanyola. Tanmateix, encara que augmenta temporalment el nombre de dones en edat fèrtil, no modifica estructuralment el patró de fecunditat.
I hi ha un altre element del qual gairebé no es parla: l’envelliment també afecta la població immigrant.
Entre 2021 i 2025, la població immigrant major de 55 anys va créixer un 42 %, mentre que el grup d’entre 20 i 54 anys va augmentar un 25 %. Els immigrants majors de 55 anys representen ja el 22 % del total, al voltant de dos milions de persones.
Això implica que el sistema no només importa treballadors, sinó també futurs pensionistes i persones dependents. El discurs governamental insisteix que els immigrants sostenen avui les pensions, però omet assenyalar que demà tindran dret legítim a percebre-les. I aquest procés coincidirà, a més, amb la jubilació massiva de la generació del baby boom.
La pressió sobre pensions, sanitat, dependència i serveis socials augmentarà inevitablement durant la pròxima dècada, precisament perquè és en les edats avançades on la demanda de despesa pública es dispara.
A això s’hi afegeixen dos factors que agreugen el desequilibri dels comptes públics.
D’una banda, les pensions futures estaran vinculades a cotitzacions relativament baixes, fet que incrementarà el dèficit estructural de la Seguretat Social.
De l’altra, els nivells salarials inferiors als 25.000 euros anuals generen, en termes fiscals nets, una aportació menor que la despesa pública associada, cosa que ampliarà el desequilibri pressupostari.
Com que la fecunditat de la població immigrant convergeix cap a l’espanyola, la retenció d’immigrants és baixa i l’envelliment també avança entre ells, Espanya necessitaria entrades migratòries cada vegada més grans per mantenir l’equilibri demogràfic.
Els autors consideren aquest escenari difícilment sostenible a llarg termini, especialment perquè els mateixos països emissors estan entrant també en processos d’envelliment i descens de la natalitat. Els excedents demogràfics disponibles tendiran, per tant, a reduir-se.
A més, aquesta emigració resta possibilitats de desenvolupament als països d’origen, perquè marxa precisament la població més jove i amb més iniciativa.
L’elevada rotació migratòria redueix l’arrelament, dificulta la formació estable, augmenta la mobilitat laboral i perjudica la productivitat. Espanya continua rebent una immigració de baixa productivitat inicial i, ateses les condicions econòmiques del país, aquesta situació tendeix a cronificar-se, agreujant encara més les debilitats estructurals.
La conclusió de l’estudi és contundent: la immigració ajuda, però no pot substituir una estratègia demogràfica nacional.
L’informe reclama implícitament polítiques de natalitat, suport a les famílies, habitatge accessible, estabilitat laboral, cohesió territorial i planificació demogràfica a llarg termini. És a dir, regular la immigració d’acord amb les necessitats reals del país i amb el model de creixement que es vol construir.
Tot això hauria de resultar evident. El problema és doble. D’una banda, el Govern de Sánchez ha demostrat una enorme incapacitat per gestionar una realitat complexa. De l’altra, manté una hostilitat ideològica envers la família tradicional,l’única capaç, a llarg termini, de revertir el desastre demogràfic anunciat.
O les polítiques familiars i d’habitatge passen a ocupar un lloc central i s’apliquen amb veritable intensitat, o tant l’herència futura com els conflictes presents no faran més que agreujar-se.
Sense habitatge accessible, estabilitat laboral i suport real a les famílies, Espanya necessitarà fluxos migratoris cada vegada més grans per sostenir-se. #CrisiDemogràfica Share on X
