Si amb motiu de la visita del Papa la líder d’Aliança Catalana es va despatxar amb arguments contra la seva persona i contra l’Església, tot proclamant-se alhora portaveu de la tradició cristiana de Catalunya —demostrant que, quan es perd el sentit de la mesura, les paraules ho poden aguantar tot—, Jordi Aragonès, un dels fundadors del partit i principal ideòleg de la seva causa, ha intentat teoritzar aquesta mateixa posició en un article personal. El text, que pretenia dotar-la de solvència intel·lectual, acaba mostrant una voluntat excessiva de retorçar els fets històrics per fer-los encaixar en una determinada visió ideològica.
Ara, el partit, que assegura comptar amb 346 militants a Barcelona, ha acordat presentar Aragonès com a candidat a les eleccions municipals, confiant que les enquestes li permetran obtenir, com a mínim, dos regidors.
Davant aquesta perspectiva d’una presència política en un altre nivell institucional, el de la capital de Catalunya, val la pena examinar per què els plantejaments d’Aragonès —i, per extensió, els de Sílvia Orriols i d’Aliança Catalana— són contraris a la mateixa tradició que afirmen defensar i, paradoxalment, propensos a la seva liquidació històrica. Els seus principals errors i manipulacions són els següents.
La pregunta fonamental és aquesta: la identitat nacional catalana és un bé? La resposta és sí. Però, des de la perspectiva del pensament cristià —i no només d’aquest—, no és el bé suprem. Això significa que està subordinada a béns superiors: la dignitat de la persona, la llei moral i el destí transcendent de l’ésser humà.
Aquest és l’error fonamental sobre el qual es construeix el discurs d’Aliança Catalana. El mateix error que comet VOX respecte d’Espanya: convertir la nació en un absolut.
El seu relat opera a través d’una sèrie de reduccions successives.
Primera reducció: identificar la veritat amb la catalanitat
Aragonès estableix una equivalència implícita entre tradició catalana i veritat, i entre castellanització i falsedat. Arriba fins i tot a suggerir que l’Església deixa de defensar la veritat si no defensa la catalanitat tal com ell l’entén.
Però la veritat és una altra cosa: és l’adequació de la intel·ligència a la realitat. No depèn de la nació, de la llengua ni de la cultura. Catalunya és un bé històric i cultural, però no és el criteri de la veritat. Si ho fos, també hauríem d’acceptar que qualsevol altra nació és criteri de veritat, una conclusió evidentment absurda.
Sant Tomàs d’Aquino diria que aquí es confon un bé particular —Catalunya— amb el bé universal —la veritat—. I aquesta confusió és precisament contrària a la tradició cristiana.
Segona reducció: convertir l’Església en una institució nacional
Aragonès contraposa reiteradament una suposada «Església catalana» a una «Església castellanitzadora», com si la missió principal de l’Església fos la defensa d’una identitat nacional.
Però la naturalesa de l’Església és una altra. El Credo no diu «crec en l’Església catalana», sinó «crec en l’Església una, santa, catòlica i apostòlica». I la paraula catòlica significa, precisament, universal.
Això no elimina les cultures, però impedeix absolutitzar-les. Hi ha una legítima i profunda inculturació catalana del cristianisme, que ha contribuït decisivament a preservar Catalunya. Però una cosa és això i una altra de ben diferent és nacionalitzar l’Església.
No existeix una Església catalana, com tampoc no existeix una Església espanyola. Existeix l’Església a Catalunya, de la mateixa manera que existeix a França o al Senegal. Aquesta Església ha estat víctima de persecucions en diferents èpoques, tant per part de poders hostils a la fe com per règims que pretenien instrumentalitzar-la políticament.
No és casual que la dictadura xinesa impulsi una «Església catòlica nacional», subordinada als interessos de l’Estat. És una concepció que recorda inquietantment alguns plantejaments que Aragonès i el seu partit semblen defensar.
L’Església no existeix per servir exclusivament Catalunya. Existeix per anunciar Crist als catalans, als castellans, als filipins i als senegalesos.
Tercera reducció: una lectura errònia de la doctrina social sobre la immigració
L’article afirma que alguns bisbes promouen la immigració per guanyar fidels o per interessos propis. Es tracta d’un judici d’intencions que no aporta cap prova i que recorda, de manera força mimètica, determinats arguments de VOX.
Però hi ha un error encara més important: presentar la doctrina social de l’Església com si defensés fronteres obertes i immigració il·limitada.
Això és simplement fals.
Des de sant Joan Pau II fins a Benet XVI i Lleó XIV, la doctrina catòlica sosté simultàniament cinc principis:
- El dret de la persona a no haver d’emigrar.
- El dret a emigrar quan les circumstàncies ho exigeixen.
- El dret de la comunitat política a regular els fluxos migratoris.
- El deure d’integració dels nouvinguts.
- La protecció del bé comú nacional.
Ignorar qualsevol d’aquests principis significa deformar la doctrina en el seu conjunt.
Quarta reducció: una interpretació parcial de la doctrina de les dues espases
Aragonès cita de manera incompleta el papa Gelasi I per concloure que els bisbes no haurien de pronunciar-se sobre qüestions com la immigració.
Però això no és el que ensenya Gelasi.
La tradició catòlica distingeix entre l’autoritat espiritual i el poder temporal, però mai no separa moral i política. Els bisbes no governen l’Estat, però sí que poden jutjar moralment les decisions polítiques.
Precisament per això existeix la doctrina social de l’Església: perquè hi ha qüestions temporals que tenen implicacions morals inevitables.
Cinquena reducció: silenciar el missatge real del Papa
Durant la seva visita a Espanya, Lleó XIV va insistir principalment en la dignitat de tota vida humana, la protecció dels no nascuts, la crítica a l’eutanàsia, la defensa de la família, el dret preferent dels pares en l’educació, la necessitat d’una tecnologia al servei de la persona i la reconstrucció moral de la democràcia.
Aquest era el nucli del seu missatge.
Tanmateix, Aragonès redueix gairebé tota la visita a una qüestió de català o castellà, d’Omella o dels bisbes catalans, d’immigració o identitat.
És una simplificació que altera profundament la realitat. És la simplificació pròpia de la demagògia.
L’ordre correcte de les coses
Des de la tradició cristiana que ha configurat Catalunya, l’ordre dels béns és clar:
- Déu.
- La persona humana.
- La comunitat política.
- La nació.
- Les opcions polítiques concretes.
En canvi, el text d’Aragonès tendeix a convertir la nació en el criteri suprem d’avaluació i el seu partit en l’únic intèrpret legítim d’aquest criteri.
Això és difícilment compatible no només amb el cristianisme, sinó també amb la democràcia. Quan apareixen autoproclamats intèrprets exclusius de la veritat, la democràcia comença a desaparèixer.
És aquí on aquest catalanisme deixa enrere la tradició catalana clàssica —la de Torras i Bages o Antoni Gaudí— per acostar-se a una forma de nacionalisme que jutja l’Església segons la seva utilitat nacional.
Precisament Torras i Bages sostenia el contrari: Catalunya tenia sentit perquè estava ordenada a una determinada concepció cristiana de l’home i de la societat, no perquè fos una realitat autosuficient.
L’article formula una preocupació legítima: la preservació de la identitat catalana i la necessitat que l’Església no es desvinculi de la llengua i de la cultura pròpies.
Tanmateix, comet cinc errors fonamentals:
- Confon catalanitat i veritat.
- Nacionalitza la missió de l’Església.
- Deforma la doctrina social sobre la immigració.
- Interpreta erròniament la doctrina de les dues espases.
- Redueix el missatge de Lleó XIV a una qüestió lingüística i identitària.
La gran tradició catalana —de Ramon Llull a Torras i Bages, passant per Balmes, Verdaguer o Gaudí— mai no va entendre Catalunya com una realitat autosuficient. Catalunya era una mediació concreta d’un ordre més gran: la cristiandat, la llei moral, la persona humana i el bé comú.
La nació és un bé. Però no és el bé suprem. Quan es converteix en criteri absolut de veritat, el nacionalisme deixa de servir Catalunya i comença a deformar-la. #Catalunya #AliançaCatalana Share on X
