El desplegament del programa Coeduca’t no només redefineix continguts educatius. Altera el mateix equilibri institucional sobre el qual es construeix qualsevol sistema d’ensenyament: la relació entre escola, família i alumne.
Un dels elements més significatius és la substitució progressiva de l’autoritat parental.
Els protocols d’identitat de gènere permeten que el menor decideixi el seu nom i gènere dins de l’escola sense necessitat de validació mèdica ni consentiment familiar central. Aquesta decisió té efectes pràctics immediats: ús d’espais com els lavabos de noies per nois que se senten de l’altre sexe i viceversa, reconeixement institucional i tractament social. S’inscriu a l’escola amb el sexe i el nom que addueix l’alumne al marge dels pares i, si escau, es sol·licita assistència dels serveis socials o de salut sota el mateix criteri de prescindir de la família.
La família queda així relegada a un paper secundari. No és només una pèrdua d’influència: és una inversió del rol. En determinats protocols, la família pot esdevenir objecte de sospita si expressa desacord. El sistema educatiu es reserva la funció de validació moral.
Aquest desplaçament s’estén també al control del cos.
La introducció de guies com la de vida menstrual transforma processos biològics en objectes de supervisió institucional. El llenguatge es modifica per adaptar-se a noves categories —“persones que menstruen”— a partir dels 10 anys i deixen de ser noies, i el professorat assumeix funcions de vigilància sobre canvis físics o hàbits, amb capacitat de derivació a serveis externs.
Tot això configura un marc en què la biologia deixa de ser un punt de referència estable. El cos esdevé interpretable, i aquesta interpretació es realitza des d’un esquema ideològic determinat.
Les conseqüències no són només doctrinals. Són estructurals. L’alumne és situat en un espai de construcció permanent de la seva identitat. No hi ha punts fixos. Ni el cos, ni la família, ni la naturalesa, ni la cultura ofereixen estabilitat. Aquesta situació genera una subjectivitat radical, en què el criteri últim és el desig, el plaer i l’autodeterminació.
En aquest context, l’autoritat —sigui la del docent o la dels pares— es dissol. I amb ella, la possibilitat mateixa d’un procés educatiu ordenat. L’escola deixa de ser un espai de transmissió per convertir-se en un espai de redefinició crítica de la realitat que envolta l’alumne, començant per la seva mateixa naturalesa.
El resultat final és un canvi institucional, contrari al règim constitucional que ens hem dotat. L’Estat (Generalitat) educatiu assumeix el paper de referent moral principal. Defineix què és identitat, què és legítim i què ha de ser promogut, què ha de ser cancel·lat, vigilat o acusat. Aquesta concentració de funcions és difícilment compatible amb una concepció pluralista de la democràcia, amb la democràcia mateixa.
Perquè una escola democràtica no pot ser un instrument d’adoctrinament ideològic i partidista.
I aquest és el punt de ruptura.
