L’eclipsi total de Sol del 12 d’agost tenia una virtut administrativa molt poc corrent: se’n coneixien el dia, l’hora, el recorregut i fins i tot els minuts de foscor amb una exactitud celestial. Feia un any que el Govern preparava una comissió interdepartamental. S’esperaven grans desplaçaments cap al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Com que l’AP-7 ja acostuma a confondre la circulació amb l’aparcament, l’Executiu recomanà el tren i el transport públic.
El ciutadà, criatura encara confiada, va fer cas.
A Sants hi hagué cues, empentes i trens atapeïts. Una incidència a Castelldefels hi afegí retards. A la tornada, les estacions de Tarragona, Altafulla i Torredembarra quedaren desbordades. La policia hagué de tancar accessos i regular l’entrada a les andanes per evitar mals majors. El Ferrocat es posà en prealerta i la normalitat no arribà fins passada la mitjanit.
Renfe havia doblat les places de l’R16, fins a 3.600, i augmentat les de l’R15 fins a 1.600. Només a Tarragona, però, unes 26.000 persones acudiren als espais d’observació. No cal ser Galileu per endevinar que l’operació podia acabar malament. Renfe respongué que no disposava de més trens. El Govern, amb aquella serenitat que només proporciona l’absència d’autocrítica, qualificà el dispositiu d’«èxit». Seria pels seus càlculs i previsions.
Deu dies després, la matinada del 22 d’agost, l’aigua substituí el Sol.
Els aiguats descarregaren amb una intensitat extraordinària sobre el Baix Penedès i el Tarragonès. El Vendrell, Coma-ruga, Torredembarra, Altafulla, Creixell i Roda de Berà patiren inundacions, vehicles arrossegats i danys en habitatges i infraestructures. Unes 300 persones foren evacuades d’un càmping i unes 150, d’una discoteca. El SEM atengué una quarantena de persones i n’hospitalitzà onze. La caiguda d’un mur sobre una família deixà una menor en estat crític, un altre ferit greu i un de menys greu.
El pla Inuncat estava activat i Meteocat havia situat el perill en quatre sobre sis, amb possibilitat d’acumulacions importants. Però ningú no envià l’ES-Alert als telèfons. Ramon Espadaler, conseller de Justícia i president en funcions, explicà que l’avís no estava justificat i recordà que la meteorologia no és una ciència exacta. És una observació indiscutible i perfectament inútil. Ningú no exigeix a Protecció Civil que endevini el futur; se li demana que adverteixi d’un risc seriós i que el Govern sàpiga complir amb el seu deure de protegir i prevenir. No és el cas.
La directora de Meteocat defensà que el servei havia elevat l’avís de tres a quatre i que durant la matinada havia informat a partir de l’observació en temps real. També recordà que qui decideix l’ES-Alert és Protecció Civil. El ciutadà, mentrestant, escolta una administració on tothom havia fet la seva feina i, tanmateix, ningú no havia fet allò necessari. És la forma burocràtica del miracle.
Els dos episodis són diferents. L’eclipsi era del tot previsible; una tempesta local, no. Però comparteixen el mateix defecte: el Govern disposa d’informació, coordina reunions, formula recomanacions i després no converteix res d’això en capacitat suficient, decisió preventiva o comandament efectiu. L’Administració funciona, sobretot, quan ja ha passat el perill i arriba l’hora d’explicar-lo. És inútil per protegir-nos davant d’esdeveniments més aviat petits. Què ens passarà amb una crisi greu amb aquest personal al capdavant? És clar que se sorprèn qui vol, perquè el pas d’Illa pel Ministeri de Sanitat durant la COVID va estar amanit pel mateix patró: posat hieràtic i seriós, afirmacions de bona gestió i xifra rècord de morts a escala europea, malgrat aplicar confinaments propis de la Xina.
Salvador Illa arribà a la presidència brandant la bandera de la gestió. Menys èpica, menys procés i més feina ben feta, i sobretot amb el mateix posat. Dos anys després, el balanç és terrible, no perquè tots els problemes siguin obra seva, sinó perquè cap dels grans problemes heretats presenta una millora recognoscible.
Rodalies continua essent una humiliació quotidiana. La desinversió estatal és real, però les excuses no transporten passatgers. El traspàs s’ha convertit en una gran promesa mentre els serveis alternatius per carretera i els autobusos de reforç formen part habitual del paisatge.
L’eclipsi només demostrà que el sistema no resisteix ni una demanda excepcional anunciada amb un any d’antelació.
A Educació, als pitjors resultats històrics de PISA 2022 s’hi ha afegit l’error de la mostra catalana de 2025: un 23,2% dels alumnes quedà exclòs i els resultats no seran comparables. Catalunya haurà d’esperar fins al 2029 per recuperar una sèrie vàlida. No només tenim un mal diagnòstic: hem trencat el termòmetre. I el nou curs començarà amb una altra vaga docent convocada.
La protecció dels menors continua essent un forat negre. El mateix Parlament ha descrit l’antiga DGAIA com un sistema desbordat, obsolet, dependent de l’emergència i tacat pel «lucre opac», però ha tancat la investigació sense responsabilitats polítiques directes.
A l’AP-7, el Govern ja admet que la situació és insostenible i estudia recuperar el pagament.
En seguretat, les estadístiques globals milloren, però la criminalitat greu vinculada al narcotràfic i a les armes de foc s’ha consolidat com una amenaça específica.
En habitatge, abunden els plans, els anuncis i les xifres per al 2030; avui, però, Catalunya continua construint aproximadament la meitat dels habitatges que necessita i els preus encara pugen.
No es pot exigir que un Govern repari en dos anys totes les ruïnes acumulades durant dècades. Sí que se li pot exigir direcció, prioritats i capacitat de resposta. I és aquí on el Govern d’Illa suspèn.
Ha inventat una especialitat molt catalana: la previsió retrospectiva. Que en versió popular és el «ja t’ho deia». Després del col·lapse, explica que faltaven trens. Després de l’aiguat, explica que la predicció no era exacta. Després de cada fracàs, anuncia una comissió, un pla o una reforma.
Governar, però, és anticipar-se. La resta és fer de comentarista. I de comentaristes, a Catalunya, ja anem sobrats.
