El partit de la dreta alternativa i antiimmigració Alternativa per Alemanya (AfD per les seves sigles en la llengua de Goethe) fa mesos que creix en totes les enquestes, situant-se a mitjan gener entorn del 23% en intenció de vot. Un fenomen que Converses ja ha recollit i que desperta cada cop més inquietuds entre les elits polítiques alemanyes, en particular el tripartit de govern liderat pels socialdemòcrates de l’SPD d’Olaf Scholz.
La primera a posar sobre la taula la prohibició de les candidatures de l’AfD fou Saskia Esken, codirigent de l’SPD, i qui es declarà a principis de gener a favor de debatre l’exclusió del partit alternatiu. Els termes de la proposta inclogueren un vernís per a suavitzar una idea que sembla pròpia d’un règim autocràtic: l’objectiu seria, segons Esken, “despertar les consciències” dels votants. Nombroses veus, provinent sobretot de les esquerres, s’han sumat a aquesta crida.
Prohibir el segon partit alemany segons les enquestes seria doncs una forma com una altra per educar l’electorat, això sí, sempre a favor dels interessos de qui té a perdre amb l’auge de l’AfD.
La realitat és que, com també s’ha donat el cas recentment a Polònia amb les grolleres maniobres del nou govern de Donald Tusk, els autoproclamats defensors de la democràcia liberal i de l’europeisme estan demostrant ser tant o més responsables de la seva degradació com els partits als quals acusen de “populistes d’extrema dreta”.
Cal també considerar que a Alemanya, la qüestió de prohibir candidatures electorals està molt marcada per l’auge democràtic del partit nacional-socialista als anys 20 i 30 del segle passat, que conduí Adolf Hitler al poder de forma legal per la via electoral. No obstant això, qualsevol persona sensata que compari els programes electorals i idearis de les dues formacions s’hauria d’adonar que no tenen res a veure.
A més, per il·legalitzar un partit polític a Alemanya la Constitució exigeix demostrar que aquest “cerca soscavar o abolir l’ordre bàsic lliure i democràtic”. El tribunal constitucional alemany tan sols ha trobat aquesta condició satisfeta en dues ocasions, que daten a més de la dècada dels 50 del segle passat: el 1952 prohibí el Partit Socialista del Reich, hereu del Partit Nazi, i quatre anys més tard feu el mateix amb el Partit Comunista d’Alemanya.
Alice Weidel, codirigent d’AfD i diputada al Bundestag, precisà al diari Politico que “les repetides crides per a prohibir [el partit] demostren que les altres formacions fa temps que s’han quedat sense arguments substancials contra les nostres propostes polítiques”.
Tanmateix, no totes les personalitats polítiques dels principals partits tradicionals alemanys s’han declarat a favor de la mesura. En particular, des de la gran favorita a les enquestes, la coalició democristiana CDU-CSU, es tendeix a desaprovar la idea de prohibir una formació que gaudeix d’un suport popular tan substancial com l’AfD.
Segons les darreres enquestes, la CDU-CSU i l’AfD combinades, que aglutinen l’espai polític de centredreta i dreta, reunirien entorn del 55% dels vots si se celebressin eleccions parlamentàries al país. En canvi, els tres partits de la coalició de govern progressista es quedarien amb un minso 33%. L’experiment polític de Scholz està doncs profundament desacreditat.
El 2024 pot ser un any crucial per a Alemanya: el país es va enfonsant en una greu crisi econòmica, arrossegada per una indústria defallent. L’any passat el PIB alemany es contragué per primer cop des de la pandèmia del 2020. El govern fa front per primer cop a una crisi del deute. Les polítiques climàtiques coercitives de Scholz, com la prohibició de les calderes de gas domèstiques, han despertat un descontentament popular cada cop més estès, i a mitjan gener els agricultors alemanys es manifestaren massivament a Berlín contra la fi dels subsidis agraris, mentre la UE ha obert les portes a les importacions massives de productes extracomunitaris de països com Ucraïna i el Marroc.
