Eleccions a Barcelona. Tot depèn dels pactes i de la participació

Les enquestes coincideixen amb un triple empat al capdavant amb 10 regidors per a Trias, Collboni i Colau, si bé hi ha diferències pel que fa al guanyador en vots. En un cas és Trias en l’altre Collboni, mai Colau.

Maragall, el guanyador de les anteriors eleccions, queda despenjat d’aquest grup de capçalera i no sembla tenir possibilitats d’assolir l’alcaldia, però els seus vots poden valdre el seu pes en or. També els del PP, que guanya força en relació a les anteriors eleccions, sobretot si, com de moment sembla, Vox i la CUP queden fora del consistori, malgrat que els primers estan al llindar d’assolir el 5% necessari per fer-se presents.

En aquest escenari tots queden molt lluny de la majoria absoluta dels 21 regidors. De fet, ni tan sols pactant dos dels primers hi arribarien. En aquest sentit, necessiten els vots de les opcions menors o, segons com, de la seva abstenció.

És clar que aquest escenari es dona amb una participació d’entre el 60 i el 65%. Però si l’onada anti Colau qualla i es tradueix en participació, i aquella xifra augmenta, l’actual alcaldessa pot quedar descavalcada i deixar l’alcaldia en un frec a frec entre Trias i Collboni.

Serà decisiu qui quedi primer en vots perquè tindrà el recurs de demanar el suport dels altres per poder assolir l’alcaldia. Trias juga a això, i pot ser alcaldable pactant amb ERC o PSC i rebent el suport del PP en uns termes semblants amb els quals Valls va fer alcaldessa a Colau.

Collboni, per la seva banda, té possibilitats de pactar amb Colau, malgrat les diferències que ara emergeixen en campanya i també amb ERC. El problema de Colau és que la seva política és incòmoda per als altres candidats en el sentit que tenir els Comuns al govern significa una via de continuïtat amb polítiques absolutament conflictives: urbanisme tàctic, superilla, tramvia per la Diagonal, la lluita contra l’automòbil…, en aquest terreny paradoxalment Maragall està més pròxim que Collboni perquè accepta millor tots aquests postulats.

En definitiva, quedar primer, els papers dels partits menors i la participació determinaran el resultat final. Mentre que tot fa pensar que per refús de la gran majoria i incomoditat amb les seves polítiques, Colau està descavalcada de la cursa per repetir com a primera autoritat de la ciutat.

Però, atenció, perquè la partida de Barcelona no es juga només al tauler local perquè s’ha convertit, més del que ja ho era, en una peça formidable de la lluita política a escala espanyola. Ho és per a Sánchez que necessita, peti qui peti, una victòria en les pròximes municipals i la que té més a l’abast és precisament la de Barcelona. Per tant, farà mans i màgiques per aconseguir que Collboni sigui guanyador.

D’altra banda, ja podeu comptar que Díaz s’instal·larà a Barcelona perquè en les pròximes eleccions aquest és l’escenari menys conflictiu per al seu projecte Sumar, donat que és un dels pocs llocs on les diverses opcions de l’extrema esquerra formen part d’una mateixa organització, Barcelona en Comú, sense especials problemes. Tot el que no sigui això, és fer-se present en escenaris on UP s’enfronten a forces locals que participen a Sumar o a IU.

Un escenari molt factible és que Collboni pacti l’alcaldia amb Comuns i ERC, a Colau li sigui lliurada una regalia, un “xollo” vaja, de caràcter internacional i els Comuns quedin convertits en un partit més dúctil, que configuri, junt amb ERC, un nou tripartit amb clar predomini socialista. Seria una forma d’expressar l’aliança que s’ha anat mantenint a escala espanyola i també municipal al llarg d’aquests anys i alhora satisfer les necessitats polítiques de Sánchez.

En aquest esquema la baula feble seria ERC per una doble raó. La seva feblesa parlamentària i la representativa, i la necessitat de continuar fent gestos independentistes, com ara mateix fa palès Aragonès i el seu “pacte de claredat“, fet que incomoda el govern de Sánchez en la perspectiva de les eleccions generals de finals d’any.

 Loading ...