Collboni és alcalde, però la incertesa continua planant sobre Barcelona

Collboni, el segon d’Ada Colau al llarg de 8 anys, excepte el període que l’alcaldessa el va fer fora del govern per l’acord dels socialistes amb l’aplicació del 155, és el nou alcalde de Barcelona després del pacte acordat a Madrid entre el PSOE i el PP. No ha estat un plenari per triar alcalde que pugui passar a la història.

Els retrets i els enfrontaments van ser la seva característica. De fet, és la segona vegada que passa. En l’anterior cas, també els vots de Valls que van fer alcaldessa a Colau, va significar negar tota possibilitat a la primera llista elegida encapçalada per Maragall. Tampoc és un bon símptoma de l’estat de l’ètica política a l’ajuntament els jocs de mans previs.

Recordem que Collboni va mantenir durant un llarg període de la campanya, quan les enquestes li donaven la victòria, que l’alcaldia havia de ser per a la llista més votada. La proposta de Colau, repartint l’alcaldia entre tres, tampoc és de les que criden a l’entusiasme ètic sobretot perquè ella ve d’una sèrie de mancances, com haver estat alcaldessa pels vots de Valls o haver-se saltat el límit del seu partit, de només presentar-se en dos mandats. Naturalment, tots aquests canvis i recanvis en nom de cercar el millor bé per a la ciutat.

L’elecció de Collboni és conseqüència de la convergència de varis factors

Les pròximes eleccions del 23J, que ho condicionen tot, que Sánchez necessités exhibir una gran ciutat després de la derrota que l’ha expulsat de la major part de les capitals espanyoles, de fet amb majoria absoluta només governa a Sòria. I com a força més votada només a Lleida, Tarragona i Palència. Això ja ho diu tot.

D’altra banda, Feijoó necessitava demostrar que tenia visió d’estat i que avantposava a qualsevol altre interès barrar el pas a l’independentisme, encara que l’independentista fos una persona tan ponderada com Trias. Els mitjans de comunicació de la capital difícilment li haurien perdonat una altra actitud. L’acord amb Maragall encara va facilitar més aquesta composició de lloc. D’altra banda, el PSOE barrava el pas a Bildu al País Basc amb l’ajuda del PP, malgrat la lluna de mel que van mantenir amb Sánchez en l’actual legislatura.

L’elecció de Collboni no depenia dels Comuns, sinó dels populars perquè l’aquiescència final d’aquest partit estava cantada. Colau tenia la conformitat dels seus per jugar la seva carta personal fins un minut abans del final, però si no funcionava arribat aquest instant el vot havia de ser per a Collboni per dues raons fonamentals. La primera i decisiva, ell els garanteix que tots continuaran al seu lloc de treball, no els regidors amb responsabilitats de govern, però sí que tots els alts, mitjans i petits càrrecs, i això són centenars i centenars de persones i milions d’euros en nòmina. Ja se sap que amb les coses del menjar no s’hi juga. Per tant, els sottogoverno en part continuarà sent de Colau. Per aquesta raó amb una certa ironia, però sense faltar a la veritat, el periodista de La Vanguardia Enric Sierra, escrivia amb un punt de provocació: “Colau alcaldessa en l’ombra”. Ella no, però els Comuns i en part sí.

Tot això posa en qüestió quines seran les polítiques de Collboni amb les grans banderes dels Comuns. El tramvia, les superilles, els accessos viaris a Barcelona, els carrils bici concebuts en molts casos com a barrera dissuasòria dels cotxes, l’urbanisme tàctic…, són moltes les qüestions que caldrà concretar.

En tot cas, alguns fets queden clars.

1. La transformació del catalanisme polític en independentisme ha afeblit molt la força política de Catalunya; ara l’alcaldia de Barcelona es torna a decidir a Madrid.
2. L’independentisme del procés no permet desenvolupar tot el potencial polític de la postconvergència. Sense aquell legatTrias hauria obtingut una victòria més indiscutible i el PP hauria tingut més difícil no aplicar l’abstenció. En la seva formulació actual JxCat és una pèrdua de temps polític perquè no té capacitat de capitalitzar res més enllà de les discussions. Però aquestes no asseguren el poder polític.
3. Una bona part de les autoanomenades elits catalanes esperen que, passades les eleccions del 23 de Julioli amb la marxa de Trias, es pugui produir la sociovergència que donaria al govern municipal majoria absoluta. Com lliga aquest fet amb el sottogoverno dels Comuns, les seves polítiques i l’aliança de socialistes amb Sumar? Aquest és un gran interrogant.

Amb tot plegat el que ara és important és que amb aquest joc de cartes i canvis de cromos siguin els interessos concrets i reals de la gent que viu i treballa a Barcelona els que acabin imposant-se. I és això pel que cal vetllar.

 Loading ...