L’habitatge és un problema crònic que no s’ha resolt, malgrat estar present des de fa anys. Al mateix temps, és una font d’engany continuat per part dels qui governen, que Sánchez ha portat al paroxisme.
En un diagnòstic de fortaleses i febleses de Catalunya encarregat per la Generalitat, de l’any 1999, ja s’assenyalava com a principals febleses en el capítol de l’urbanisme i habitatge l’elevat cost d’adquisició, que provocava un retard en la creació de noves llars, la manca de promoció d’habitatge social de lloguer, que determinava un mercat pràcticament inexistent en relació amb el sector públic i la despesa de les famílies en habitatge, que s’enduia una part excessiva dels seus ingressos i que tenia fortes repercussions econòmiques en altres camps.
De fet, l’habitatge és una funció estratègica perquè d’ell depenen múltiples variables amb efectes encadenats. Un és la dificultat d’emancipació dels joves i les seves conseqüències sobre la formació de noves famílies i la natalitat. Un altre és que limita la mobilitat laboral perquè és més important retenir un habitatge en bones condicions que canviar o disposar de feina. A més, és un factor que accentua el desequilibri de recursos entre joves i grans perquè aquests últims tenen, en la seva immensa majoria, ben resolta aquesta qüestió. Si a aquest fet se li afegeix l’estabilitat i el nivell d’ingressos de les pensions en comparació als nivells salarials i la incertesa del treball dels joves, tenim davant nostre un panorama que no crida a la confiança en el futur ni a un bon desenvolupament de les joves generacions.
El problema de l’habitatge torna a ser tan greu que ha reaparegut amb força la figura dels temps més difícils d’aquest país amb els rellogats, malgrat que ara aquest nom ha desaparegut. Les persones que lloguen una o unes habitacions a la llar d’un altre perquè no poden pagar el pis sencer.
Sobre aquest difícil escenari apareix a més el cinisme governamental de les promeses ostentosament incomplertes. Ho fan tots, però d’una manera escandalosa Sánchez.
Constatem-ho:
Pedro Sánchez va prometre el 2019 la construcció de 250.000 habitatges de titularitat pública. Resultat: al cap de 5 anys, igual a zero. L’any següent, el ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, José Luis Ábalos, va prometre la construcció de 20.000 habitatges en sòl públic disposant dels terrenys dels antics aquarteraments militars urbans. Aquesta promesa es va esfumar junt amb la seva desaparició del ministeri l’any següent. Més tard, quan el 2023 Sánchez va convocar eleccions anticipades, va prometre uns altres 100.000 habitatges, dels quals 50.000 havien de procedir de la Sareb. El resultat de tant habitatge està a la vista. Ni cinc de calaix. De fet, des del 2019 el govern cada any, per una raó o per una altra, ens promet milers i milers d’habitatges que després ràpidament passen a l’oblit.
Ara, junt amb noves promeses, s’ha tret de la mà una solució “màgica”. Ha decidit eliminar la Golden Visa, que significava la compra d’habitatges de luxe a canvi d’obtenir la residència a Espanya. Sánchez, que recordem-ho és doctor en Economia, i no és una broma, va fer l’estranya afirmació que a força de limitar aquest accés a l’habitatge de luxe farà que l’habitatge no sigui tan cara a Espanya. Fantàstic. O sigui, que la majoria de les persones que cerquen un pis competeixen en preu amb habitatges que se situen en 1 milió d’euros o fins i tot xifres superiors. En aquest cas l’engany es combina amb la demagògia.
En tot cas, el problema segueix aquí i creix com una bola de neu. Les altres solucions que han aportat des de les rengles governamentals i que no demanen disposar de sòl i construcció, no han fet altra cosa que empitjorar el mercat. Des de la idea, que se sabia fallida abans de començar, de Colau d’obligar que el 30% del nou habitatge privat fos de caràcter social, amb el que ha aconseguit paralitzar la construcció a Barcelona, fins a les limitacions en l’evolució dels lloguers, que només fan que retirar oferta del mercat i fer pujar de preu. Perquè el problema, com sap tothom, és senzillament d’oferta. Es necessiten més habitatges socials i algú els ha de fer. I aquest algú és l’Estat, més ben dit, el seu govern, les comunitats autònomes i els municipis. I això té encara més importància quan aquestes instàncies públiques neden en l’abundància fruit de l’augment continuat de la pressió fiscal i la inflació.
La multiplicació d’habitatge turístic i l’arribada massiva d’immigrants, que torna a registrar màxims com els de principis de segle, no fan altra cosa que multiplicar el problema. Si el 2008 van arribar en el primer semestre 330.000 immigrants, en el primer semestre del 2022 n’han arribat 479.000. Tot plegat espera una solució que cada dia que passa es fa més difícil. I és que, a més, quan s’adoptin les inversions massives que es requereixen, aquest fet generarà un altre problema diferent relacionat amb una feblesa ben crònica del nostre país: la baixa productivitat. Però aquest ja és tot un altre tema.
Loading ...
