embussos barcelona

Colau ens situa en primer lloc… en embussos

Quina gran contradicció. Com en altres aspectes, l’habitatge, la pobresa, la violència contra les dones, les principals banderes que aixeca Ada Colau es converteixen en situacions que precisament destaquen pel seu empitjorament.

Colau ha emprès una croada a favor de l’aire net, cosa que és absoluta necessitat, però l’ha transformat en una lluita per fer impossible que el cotxe circuli per Barcelona, a força de posar-li totes les dificultats i més. Sens dubte, és una visió molt primitiva del problema i el resultat ara salta a la vista.

D’acord amb les dades de la DGT, Barcelona és la capital d’Espanya que suporta una major pèrdua de temps de viatge a conseqüència dels embotellaments i congestions. Concretament, el temps de viatge a Barcelona segons l’estàndard normal s’incrementa un 28%. És la 62a., ciutat del món més congestionada, considerant que en aquesta llista hi ha la demencial circulació de moltes ciutats llatinoamericanes, els embussos crònics dels EUA, l’embús continu de les capitals del sud-est asiàtic i les grans ciutats africanes. Realment no quedem gens ben parats. Si ens oblidem del món i ens centrem en Espanya, cal situar que Madrid, que té el doble de població que Barcelona i que disposa d’una infraestructura que facilita l’ús del cotxe, el mateix indicador sobre el temps del viatge s’ha situat en un 23%, molt millor que altres capitals que segueixen a Barcelona i que són Palma de Mallorca, Las Palmas, Gijón i Sevilla.

Aquesta congestió afecta com és lògic també al transport públic i al de mercaderies, i dona lloc a una sèrie de costos que seria necessari determinar. Concretament, en primer lloc el de l’impacte ambiental, l’emanació més gran de gasos contaminats a l’atmosfera. En segon lloc, la pèrdua de productivitat, que és un factor important. Així per a Londres s’ha calculat que aquesta pèrdua és de 10,7 euros per hora perduda. La xifra si es considera la quantitat d’hores per vehicle que circulen al llarg del dia en períodes de congestió és astronòmica. En el cas de Londres és de 10.000 milions d’euros. Un tercer factor és el cost sobre l’usuari o sobre el servei públic en combustible i en diners perduts pel temps esmerçat per la persona.

Que tot això no es tingui en compte és una desgràcia important, perquè significa que el debat mai es pot fer prou racional. Una qüestió que és senzilla i que hauria de contestar amb claredat l’Ajuntament de Barcelona és quins eren els valors mitjans de contaminació en el primer any d’Ada Colau i quins són els actuals. Malgrat aquesta evidència, el govern municipal s’entesta a crear més i més dificultats.

Per exemple, la reforma que vol fer al carrer Pi i Maragall, una via de comunicació estratègica que deixarà reduït a un sol carril en un dels dos sentits compartit per bicicletes, transport públic i vehicles privats, i que contribuirà a fer créixer el desastre en la circulació d’aquella zona, com ho és l’anunciat carril bici que es vol implantar a la Via Augusta sense considerar que aquest carrer de la ciutat és en realitat una via de sortida, donat que és l’única forma d’enllaçar amb els túnels de Vallvidrera.

Aquests costos creixents per circular per Barcelona i per accedir-hi, estan castigant la ja malmesa activitat econòmica de la ciutat, especialment a l’Eixample, perquè segons l’última enquesta del RACC la major part de conductors que circulen procedeixen de fora de Barcelona. Només un 21%, per tant 1 de cada 5 vehicles, és de la ciutat. El 43% procedeix de l’àrea metropolitana de Barcelona i l’altre 35% de la regió metropolitana. Es tracta, en definitiva, de viatges per feina, per anar a comprar, acudir a un restaurant acudir o fer gestions administratives. No afavoreix la capitalitat de Barcelona que cada vegada més la congestió creixi. L’única solució en aquest sentit, abans que anar escanyant els carrers de Barcelona i creant carrils bici, passa per la creació d’aparcaments perifèrics dissuasius que permetin entrar a la ciutat amb transport públic aparcant en bones condicions en aquestes àrees. Els bons resultats no cauen del cel, sinó que són producte d’una bona planificació i de no començar la casa per la teulada.

Un exemple més d’aquesta visió arbitrària que té Ada Colau de la mobilitat és el seu entestament amb el tramvia per la Diagonal, perquè el veu més com un instrument ideològic que com un mitjà de servei al ciutadà. Ara mateix, després de la compra de 25 autobusos que cobreixen el trajecte entre la plaça Francesc Macià i Glòries, fa que cada 8 minuts hi hagi un autobús disponible a la parada. És un bon servei i la introducció del tramvia no el milloraria, sinó que en determinants aspectes el convertiria en pitjor, perquè augmentaria la distància entre parada i parada amb els consegüents inconvenients per a la gent més gran i de mobilitat més reduïda, al marge de la barrera que constituirà pel tràfic mar-muntanya la forta inversió necessària i la pesadesa d’una infraestructura d’aquesta mena pel mig de la ciutat, sense la més mínima flexibilitat per adaptar-se als nous temps que s’albiren per a la mobilitat.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Estàs d'acord que el govern espanyol ens digui quines són les joguines que hem de regalar als nostres fills?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú