Un mal diagnòstic mai pot arribar a proporcionar una bona solució. És el problema de Colau amb la contaminació. El diagnòstic que fa, posar barreres a la circulació dels vehicles per reduir-la i l’urbanisme tàctic, és una concepció equivocada i comporta els efectes absolutament contraris. En realitat el que pretén Colau és liquidar una tercera part dels vehicles que circulen per l’Eixample, l’única manera de poder abordar la seva superilla.
Però, el problema és que això no és possible sense generar costos ambientals i econòmics molt grans, i avançar en el col·lapse de la ciutat. Ja en aquest moment, quan el tràfic encara no ha recobrat la plena normalitat, l’impacte ambiental és igual o pitjor que abans de la Covid-19, especialment a l’Eixample perquè la reducció de carrils comporta que els mateixos cotxes, o fins i tot menys, contaminin més, perquè el temps de desplaçament es prolonga a causa de les retencions, els motors funcionen a règim molt contaminant, i el resultat és un major impacte atmosfèric.
També influeix un tema que va ser molt estudiat en el passat i que el govern municipal negligeix: l’augment de l’aparcament en doble fila. Cada vegada que això passa es produeix una lentificació de la circulació en aquell punt, que genera costos econòmics i ambientals. En la mesura que aquest problema creix perquè es redueix l’espai per aparcar dels vehicles, també es multipliquen les seves conseqüències negatives. A aquest fet se li afegeix l’increment molt notable de les furgonetes de repartiment que ja representen, segons el RACC, el 20% de la congestió i, atenció, el 40% de la contaminació atmosfèrica. Però Colau ho ignora.
I aquí tenim un dels primers objectius racionals per reduir la contaminació i millorar la circulació de la ciutat, tot a la vegada. Es tracta de la racionalització de la distribució de mercaderies i la introducció de plataformes de l’últim quilòmetre. La incentivació, primer, i l’obligació, després, que els vehicles de repartiment urbà siguin elèctrics i que la mateixa mesura s’apliqui als taxis, que també podrien optar a les solucions híbrides. Només amb aquesta iniciativa, més la transformació de tota la xarxa de busos en vehicles elèctrics de nova fabricació i la transformació també de tot el parc automobilístic oficial (Generalitat, Ajuntament, Diputació, organismes públics), en poc temps s’aconseguiria reduir radicalment l’impacte atmosfèric de la circulació.
L’altre gran capítol és el de l’acció en l’àmbit metropolità, perquè, cal recordar, tal com ja va apuntar Converses, que una part de la contaminació de la ciutat té procedència metropolitana. Aquesta solució requereix una política més completa i eficaç del transport públic, que ja no pot ser concebut a escala de ciutat, sinó que ha de tenir la concepció metropolitana. Aquest fet lligat a la reforestació de Collserola i a la generalització de les superfícies verdes a l’espai públic, significaria un avenç poderós i ràpid. Naturalment aquest fet comporta oblidar-se del fatídic tramvia per la Diagonal i dedicar una part dels seus recursos a l’electrificació total del transport públic. Aquest període de reducció de la contaminació permetria a la ciutat plantejar-se i enllaçar amb les solucions en portes de la conducció autònoma i el transport intel·ligent i la generalització de vehicles sense impacte ambiental. Són mesures favorables a la qualitat de l’aire i a l’economia, que doten de majors facilitats al ciutadà i que enllacen amb el que la tecnologia posarà al nostre abast molt aviat.
El per què Colau no adopta polítiques tan evidents només té una explicació: la ideologia. Vol una Barcelona lletjota, empobrida, en la qual una part dels ciutadans depenguin dels recursos públics i on el cotxe sigui un instrument del capitalisme i el tramvia formi part de la revolució proletària. Amén.
VISITA LA NOSTRA NOVA SECCIÓ “EXPEDIENT BARCELONA“ PER ESTAR INFORMAT DE TOTA LA GESTIÓ D’ADA COLAU
Loading ...
