Les nacions no evolucionen totes de la mateixa manera. Algunes culminen en estats independents —cada vegada més interdependents—; d’altres romanen dins estructures polítiques més grans; i n’hi ha que sobreviuen sobretot per via cultural fins que reapareix una nova finestra política.
Catalunya és un cas especialment interessant perquè, d’una manera o altra, ha passat per gairebé totes aquestes fases sense tancar-ne del tot cap.
Per entendre on es troba avui, cal mirar-se en cinc miralls.
1. Portugal: la nació que va culminar la finestra
Portugal és el gran contrast de 1640.
En aquell mateix cicle de crisi de la monarquia hispànica, Portugal va convertir la ruptura en una independència estable. Catalunya, no. La diferència no rau en la consciència nacional ni tampoc en la densitat històrica.
La diferència és una altra: Portugal va disposar d’una elit orientada inequívocament cap a la culminació estatal. Va saber concentrar aristocràcia, suport internacional, força militar, legitimitat dinàstica i continuïtat temporal. Tot plegat, articulat entorn d’un horitzó compartit de país.
Catalunya, en canvi, va tenir revolta, però no prou continuïtat en la decisió.
La lliçó portuguesa és clara: les finestres històriques només es converteixen en Estat si les elits aguanten més que l’emoció inicial. I aquest és un punt que també interpel·la el cicle recent català.
2. Quebec: la nació que accepta la llarga durada
El cas que més s’assembla a la Catalunya actual és probablement el Quebec. També és una nació històrica, amb llengua pròpia, fort capital cultural, gran metròpoli, immigració elevada, baixa natalitat i dues grans onades referendàries sense culminació estatal.
El més interessant és que el Quebec ha desplaçat la pregunta: de la independència formal a la continuïtat lingüística i demogràfica. Aquesta és exactament la transició que avui es percep a Catalunya.
Quan el cicle de culminació institucional es refreda, la batalla decisiva passa a ser l’escola, els usos lingüístics, la integració dels nouvinguts, l’ecosistema mediàtic, la natalitat, el model de família i el capital cultural. És a dir: de la sobirania jurídica a la sobirania reproductiva.
Aquest és, probablement, el mirall més útil per a la Catalunya actual.
3. Escòcia: nació potent, estat absorbit, retorn polític cíclic
Escòcia comparteix amb Catalunya una altra característica: memòria d’un estat anterior, integració exitosa en una estructura superior i retorn recurrent del projecte nacional.
Però hi ha una diferència decisiva. Escòcia ha sabut preservar millor el relat de la seva singularitat institucional dins el Regne Unit: el sistema jurídic, les universitats, una església nacional o la tradició administrativa.
Catalunya, en canvi, després de 1714 va haver de reconstruir molt més des de la societat que no pas des de la continuïtat institucional. En el marc catòlic no hi ha lloc per a esglésies nacionals, però sí que, des de l’universalisme catòlic, l’Església va jugar durant molt temps un paper d’aixopluc i de catalitzador, aportant figures religioses, morals i intel·lectuals de gran pes, avui inexistents.
Potser el dret civil català és la continuïtat més rellevant. Tanmateix, les darreres actualitzacions sovint han estat guiades més per la moda que no pas per una fidelitat als seus fonaments propis. Massa vegades s’ha volgut “ser com els altres” abans que entendre la lògica jurídica pròpia.
Políticament, la Generalitat també ha perdut part del seu sentit històric en la mesura que el seu govern ha esdevingut cada vegada més regional: un apèndix sotmès a la disciplina del partit que governa Espanya.
El cas escocès serveix, doncs, per advertir d’un risc: la força d’un relat nacional no garanteix, per si sola, la culminació política. Sobretot quan els continuadors ja no saben exactament què volen continuar més enllà del discurs codificat i buit.
El que ha succeït des de l’inici del Procés ho mostra clarament: tota la política catalana —fins i tot la més interna— acaba passant pels eixos de la confrontació política espanyola.
4. Flandes: la nació que triomfa sense necessitat de ruptura
Flandes és especialment útil en la dimensió econòmica.
És un cas en què la nació es reforça no tant per una ruptura fundacional, sinó per la potència productiva, el capital social, la llengua, la xarxa urbana, la confiança institucional i la superioritat relativa dins l’estat compartit.
La lliçó és subtil però important: una nació pot augmentar el seu pes històric sense secessió si és capaç de convertir el rendiment econòmic en hegemonia cultural i política interna.
Catalunya va fer això durant dècades. I és també el que continua fent, malgrat la seva dimensió reduïda, el País Basc.
Catalunya, però, fa anys que avança en direcció contrària.
La pèrdua de centralitat relativa davant Madrid erosiona precisament aquest mecanisme. Madrid ja va superar Catalunya primer en PIB per càpita i després en PIB absolut. I Aragó podria superar-la en una dècada també en renda per habitant.
L’Informe Fènix i l’estudi —involuntàriament complementari— de FUNCAS sobre els límits de la immigració descriuen força bé on som, cap on anem i què caldria rectificar.
Per això la comparació amb Flandes obliga a formular una pregunta incòmoda: què vol ser realment Catalunya com a país econòmic i social?
5. Israel: la nació que converteix memòria en demografia
Israel és un cas radicalment diferent, però metodològicament fascinant.
La seva gran lliçó és una sola: la continuïtat nacional depèn de la capacitat de transformar memòria en reproducció demogràfica, institucional i educativa.
Catalunya no és comparable geopolíticament amb Israel, però sí en un punt essencial: una nació només persisteix si genera mecanismes forts de transmissió intergeneracional.
I aquí és on el cas català esdevé delicat.
La fecunditat catalana ha baixat fins a 1,08 fills per dona el 2024, mínim històric, amb només 53.793 naixements. Això no és un simple detall sociològic: és el nucli de la fase actual.
A Israel, la taxa global de fecunditat se situa al voltant dels 2,8 fills per dona; entre les dones jueves, entre 2,5 i 2,7. Entre l’1,08 català i el 2,6 israelià hi ha més del doble de diferència. I això malgrat que la vida a Israel no és precisament fàcil ni el futur especialment estable.
Una nació amb baixa natalitat, immigració intensa i una institució familiar afeblida necessita multiplicar la seva capacitat d’integració cultural. I fins i tot així ho té difícil.
Si no, la memòria nacional acaba convertida només en patrimoni simbòlic, però deixa de ser una forma de continuïtat social. Quan Catalunya sigui només un símbol del passat, tot s’haurà acabat.
I ara, quin model és més útil?
La meva conclusió és concreta.
El model menys útil és Portugal, perquè pressuposa una finestra de culminació immediata.
El més inspirador, però també el menys transferible, és Israel, tot i que conté una advertència inapel·lable: calen fills, molts més fills.
Els dos miralls realment fecunds per a Catalunya són el Quebec i Flandes.
Del Quebec, Catalunya necessita aprendre a pensar-se com una continuïtat lingüística, demogràfica i educativa.
De Flandes, necessita reforçar la seva hegemonia econòmica qualitativa, i no només el volum de PIB.
Perquè avui el repte central no és només créixer. El repte és continuar convertint creixement, immigració i canvi de model productiu en cohesió nacional.
I és aquí on entra en joc l’apostil·la: Baviera.
Baviera és un exemple d’un territori que ha sabut preservar la seva identitat dins un estat federal, convertir-se en motor econòmic d’un país tan competitiu com Alemanya i mantenir una notable fidelitat a l’economia social de mercat.
En bona part, gràcies a l’existència d’un partit propi —la Unió Social Cristiana (CSU)— que ha governat pràcticament de manera ininterrompuda des del final de la Segona Guerra Mundial.
