La presentació de l’Informe Autogovern 2025 de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA), un centre de recerca vinculat a la Generalitat, ha proporcionat a Salvador Illa una nova oportunitat per reiterar davant dels mitjans el seu conegut discurs sobre la prosperitat de Catalunya.
Certament, les dades permeten parlar de creixement. El PIB català va augmentar un 2,7% el 2025 i Catalunya es manté com la quarta comunitat autònoma en PIB per càpita, amb 39.199 euros. Fa temps que vam abandonar el podi dels tres primers, però conservem tenaçment la quarta posició.
Entre les fortaleses destaca la capacitat exportadora: Catalunya representa el 26% de les exportacions espanyoles de mercaderies, molt per damunt del seu pes en el PIB estatal, situat prop del 20%.
Tot plegat permet a Illa parlar de prosperitat. Però el mateix informe constata una realitat: el creixement econòmic no es tradueix en un nivell equivalent de benestar per a la població. El president es veu obligat, doncs, a reclamar que aquesta prosperitat sigui més compartida. Però aquí rau precisament la contradicció: una prosperitat que no arriba prou al conjunt de la població no és encara la prosperitat del país, sinó el creixement de la seva economia. I són dues coses ben diferents.
És la mateixa contradicció que caracteritza l’Espanya de Sánchez. El PIB creix, en bona part, gràcies a la incorporació de nova mà d’obra, alimentada per la immigració, mentre que les millores de productivitat continuen essent insuficients per produir un salt sostingut del nivell de vida. El pastís augmenta de dimensions, però també creix el nombre de comensals, de manera que la porció que correspon a cadascun progressa molt menys del que suggereixen les grans xifres econòmiques.
Les dades catalanes ho il·lustren perfectament: mentre el PIB total augmentava un 2,7% el 2025, el PIB real per habitant només ho feia un 1,6%. I encara caldria preguntar-se fins a quin punt aquesta millora mitjana es transforma en renda disponible, habitatge assequible i serveis públics de qualitat. El creixement demogràfic pot impulsar l’economia, però també multiplica les necessitats col·lectives. Sense inversions i productivitat suficients, el resultat és una prosperitat estadística que costa de reconèixer en la vida quotidiana.
Però hi ha una altra realitat, encara més preocupant, que apareix quan abandonem la mirada de curt termini i contemplem la llarga trajectòria econòmica catalana.
La gràfica adjunta, que representa l’evolució del PIB per càpita de Catalunya en relació amb el conjunt d’Espanya, amb Espanya igual a 100, dibuixa una trajectòria que recorda una paràbola invertida: una llarga etapa d’ascens, un màxim històric i una posterior pèrdua de posició relativa.
Aquesta corba no constitueix una predicció matemàtica del futur, però sí un advertiment sobre la trajectòria que portem. Si no modifiquem els factors estructurals que expliquen aquesta decadència relativa, podem acabar tenint una economia cada vegada més gran, però un país comparativament menys pròsper.
Aquesta és la qüestió decisiva que el discurs triomfalista del creixement prefereix deixar en segon terme: no quant creix Catalunya, sinó cap on va i què en queda, d’aquest creixement, per als catalans.
Una bona consideració del present des de la perspectiva d’orientar el futur és impossible sense recórrer a la mirada llarga, a la composició de lloc que ens dona el llarg termini.
I una mesura aproximada, però real, de la situació ens la dona el PIB per càpita de Catalunya al llarg dels últims 200 anys, començant la mirada abans de l’eclosió de la nostra revolució industrial.
Disposem d’un instrument per dur-ho a terme. Es tracta de «Evolución de la estructura económica regional de España en la historia: una aproximación», publicat a Situación, núm. 1, 1986, p. 5-61, de Roberto Álvarez Llano, que va reconstruir la distribució regional del PIB espanyol des de començaments del segle XIX.
Aquesta sèrie va ser posteriorment recollida per Albert Carreras, Leandro Prados de la Escosura i Joan R. Rosés al capítol «Renta y riqueza» de la gran obra Estadísticas históricas de España. Siglos XIX-XX, coordinada per Albert Carreras i Xavier Tafunell. Fundación BBVA
L’observació original d’Álvarez Llano és de 1802, però en algunes taules posteriors apareix simplificada com a 1800.
Aquesta sèrie dibuixa una història molt clara: Catalunya passa de trobar-se pràcticament en la mitjana espanyola a començaments del segle XIX a situar-se un 50-60% per damunt durant la primera meitat del segle XX; després s’inicia una convergència prolongada i avui l’avantatge és d’aproximadament un 14-15%. Estem més a prop dels discrets orígens que del nostre màxim històric.
Les xifres descriuen una paràbola ben definida i, si projectem el seu comportament cap al futur immediat, el resultat pot sorprendre desagradablement. Aquesta projecció no implica fatalisme, però sí que constitueix un advertiment.
El que ens diu la corba és que, en la propera dècada, podem perdre tot l’avantatge i assolir un nivell equivalent a la mitjana espanyola. Si la tendència continua inalterada, ens empobriríem en termes relatius fins a situar-nos per sota del PIB per càpita espanyol i arribaríem, el 2050, a una situació equivalent a la que presenta Múrcia actualment: al voltant del 82% del PIB per càpita d’Espanya.
Seria bo per al present i el futur del país que Illa, en lloc de continuar venent-nos el burret de la propaganda de manual i de mala còpia de la «prosperitat compartida», anunciada el 2 d’abril de 2013 pel president del Banc Mundial, Jim Yong Kim, ens expliqués com pensa afrontar aquesta situació.
Aleshores, el Banc Mundial va fixar dos objectius: acabar amb la pobresa extrema el 2030 i promoure la prosperitat compartida. Illa —i els seus gurus— s’ha quedat només amb el segon concepte, que és més esperançador. Doncs potser és hora de rectificar i que el president de la Generalitat s’apliqui el conte i ens expliqui la manera de capgirar l’amenaçadora paràbola catalana.
Si es mantingués la tendència històrica, Catalunya podria perdre el seu avantatge en PIB per càpita respecte d’Espanya durant la pròxima dècada. No és un destí inevitable, sinó un advertiment que exigeix una resposta. #Catalunya Share on X
