Hi ha una manera molt eficaç d’amagar un problema: diluir-lo en una allau de dades. Quan això passa, les xifres deixen d’explicar una realitat per convertir-se en una successió de percentatges que pocs acaben llegint. Però, ben interpretades, també poden explicar una història. I la que dibuixa l’Índex Socioeconòmic Territorial (IST) de l’Idescat sobre les comarques gironines és força menys tranquil·litzadora del que acostuma a suggerir l’imaginari col·lectiu.
Cal començar amb una precisió. L’IST no és un índex de benestar ni de qualitat de vida. No mesura la felicitat ni la cohesió social. Resumeix sis variables: l’ocupació, la renda, el nivell educatiu, el pes del treball de baixa qualificació, l’abandonament escolar i la presència de població estrangera procedent de països de renda baixa o mitjana. En definitiva, descriu la posició socioeconòmica relativa d’un territori.
No ens diu quins municipis són els millors per viure-hi, però sí quins acumulen més fortaleses —o més debilitats— des del punt de vista econòmic i social.
L’escala estableix quatre grans nivells de classificació per seccions censals.
El més baix correspon als índexs compresos entre 35,3 i 89,8; després venen dos nivells intermedis, fins als 110,6 punts, i finalment el grup amb la millor situació, que arriba fins als 133,9. L’anàlisi es fa per seccions censals, una unitat molt més precisa que el municipi i que permet detectar contrastos molt marcats dins d’una mateixa ciutat.
I és aquí on apareixen les sorpreses.
Girona continua projectant la imatge d’un territori pròsper, equilibrat i articulat al voltant d’una xarxa de ciutats mitjanes dinàmiques. Salt és, per a molts, l’excepció coneguda. Però quan s’observen les dades amb detall, aquesta fotografia comença a esquerdar-se.
El cas més evident és Figueres.
Tres de les seves grans àrees —sud, nord i centre— es troben entre les pitjors classificacions socioeconòmiques de Catalunya. Les zones Est i Centre registren índexs al voltant dels 65 punts, molt lluny de la mitjana catalana i plenament situades dins del grup inferior de l’IST.
Encara més significativa és la seva evolució. L’any 2015 aquestes mateixes zones se situaven al voltant dels 87 punts. En només una dècada han perdut més de vint punts, un deteriorament extraordinari.
És difícil no relacionar aquesta evolució amb dos processos que han avançat de manera paral·lela: la substitució d’una part important de la població autòctona per immigració de baixa renda i la degradació urbana de diversos barris.
El segon gran cas és Lloret de Mar.
Les seves zones Central i Nord presenten avui un índex de 71,9, quan el 2015 arribaven als 94 punts. Han passat de situar-se fora del grup més desfavorit a formar-ne part de manera clara.
En aquest cas, el factor diferencial sembla ser el model econòmic basat en un turisme molt intensiu, amb una elevada concentració de llocs de treball de baixa qualificació i una estructura social cada vegada més vulnerable.
Resulta revelador comparar aquestes dades amb Salt, sovint convertida en el símbol de totes les dificultats socials. El seu índex és de 79,5, lleugerament millor que el de diversos sectors de Figueres i de Lloret de Mar. També hi ha regressió —venia d’un 85 el 2015—, però és menys intensa.
La conclusió és preocupant perquè va molt més enllà d’aquests tres municipis.
La majoria de les seccions censals que ja es trobaven dins del grup socioeconòmic més feble han continuat empitjorant durant l’última dècada. Dit d’una altra manera: allò que funcionava malament avui funciona encara pitjor.
Olot també envia un senyal d’alarma. El centre de la ciutat passa d’un índex de 77 el 2015 a només 64 en l’actualitat.
La degradació tampoc no és aliena a nombrosos municipis emblemàtics de la Costa Brava.
Torroella de Montgrí baixa de 92 a 87.
Castelló d’Empúries, de 78 a 74.
L’Escala es manté pràcticament estancada, amb 85 punts.
Platja d’Aro retrocedeix de 91 a 87,6.
Blanes Sud passa de 88 a 85.
Només Palafrugell Oest presenta una lleugera millora, en passar de 73 a 78,8.
A l’interior també hi ha regressions significatives. Arbúcies-Sant Hilari baixa de 88 a 83, mentre que Ripoll, que fa només deu anys se situava molt a prop de la mitjana catalana amb 94 punts, ha retrocedit fins als 88,6.
Quan l’anàlisi deixa de fer-se per seccions censals i passa al conjunt dels municipis, els valors absoluts canvien, però la tendència es manté pràcticament intacta.
I aquí apareix una dada especialment significativa: gairebé tots els municipis costaners de la Costa Brava acaben situant-se dins del grup inferior de l’IST.
No sembla una coincidència.
El model econòmic basat en el turisme massiu genera molta activitat, però també salaris baixos, ocupació estacional, dificultats d’accés a l’habitatge i una forta demanda de mà d’obra poc qualificada. Quan aquest model coincideix amb una immigració molt intensa i amb una capacitat insuficient d’integració social, el resultat pot ser una degradació progressiva dels indicadors socioeconòmics.
L’IST no explica tota aquesta realitat, però sí que la fa visible.
Per això seria un error utilitzar-lo com si fos un índex global de benestar. El benestar també depèn de la família, de la natalitat, de la cohesió comunitària, de l’estabilitat social o del capital relacional, variables que aquest índex no incorpora.
Però seria un error encara més gran ignorar el que sí que ens està dient.
Perquè darrere d’aquestes xifres hi ha una constatació: una part significativa de les comarques gironines està experimentant un deteriorament socioeconòmic sostingut que afecta especialment els municipis turístics i aquells on la transformació demogràfica ha estat més intensa.
No es tracta només que alguns territoris siguin més pobres.
El més preocupant és que molts d’ells cada vegada ho són més.
Figueres ha perdut més de 20 punts en l'Índex Socioeconòmic Territorial en només una dècada. Lloret de Mar també recula. I el fenomen s'estén a bona part de la Costa Brava. Què està passant a les comarques gironines? Share on X
