Cada Comitè Federal del PSOE s’assembla més a l’anterior. L’òrgan màxim del partit entre congressos, que hauria de servir per analitzar la situació política, revisar errors i definir estratègies, ha acabat convertit en una cerimònia d’exaltació del líder.
Pedro Sánchez hi compareix per reconstruir la realitat segons el relat oficial, anunciar una nova victòria electoral i rebre, a continuació, una successió gairebé ininterrompuda d’intervencions laudatòries. L’excepció continua sent Emiliano García-Page, acompanyat aquesta vegada per alguna veu aïllada, com la de l’alcaldessa de Palència, insuficient, però, per alterar el guió.
El més sorprenent és que aquesta escenificació es produeixi quan el partit arriba al Comitè Federal en una situació objectivament pitjor que la de fa un any. En el darrer cicle electoral, el PSOE ha acumulat derrotes rellevants a Extremadura, Aragó i Andalusia, així com un resultat decebedor a Castella i Lleó. Tot i això, el discurs oficial continua instal·lat en la convicció que la pròxima victòria és inevitable i que qualsevol dificultat respon més a una conspiració dels adversaris que no pas a errors propis.
Aquesta incapacitat per exercir l’autocrítica és, probablement, el símptoma més preocupant.
Un partit que deixa d’analitzar els seus fracassos i converteix l’aplaudiment en l’únic llenguatge intern renuncia també a la seva capacitat de regeneració. El futur del PSOE apareix avui completament identificat amb el de Pedro Sánchez. No hi ha debat sobre el relleu, ni sobre una rectificació política, ni sobre una alternativa. Aquesta identificació absoluta és, precisament, el que pot acabar convertint-se en el seu suïcidi polític.
La corrupció hi té un paper determinant, però no exclusiu. La direcció socialista presenta els casos que afecten persones vinculades al partit o al seu entorn com si fossin episodis perifèrics, aliens al projecte polític. Les investigacions obertes sobre diversos organismes públics —entre els quals la SEPI, Correus, Mercasa o altres entitats— són tractades més com el resultat d’una suposada persecució política o judicial que no pas com una oportunitat per revisar a fons els mecanismes de control i de responsabilitat.
En aquest context també s’han produït episodis que han alimentat la controvèrsia pública, com les informacions sobre els contactes de Leire Díez amb comandaments de la Guàrdia Civil i les explicacions posteriors de la directora general del cos, Mercedes González, qüestionades arran de desmentiments posteriors. El més significatiu, però, no és un episodi concret, sinó la impressió que ningú no assumeix responsabilitats polítiques. Ningú dimiteix. Ningú és cessat. Tot queda absorbit pel relat.
Aquesta mateixa lògica es repeteix en altres fronts. Quan José Luis Rodríguez Zapatero opta per no entrar en el fons de determinades informacions i centra la seva defensa en la manera com s’haurien obtingut determinades proves, contribueix també a desplaçar el debat dels fets cap a la batalla processal. És una estratègia legítima en l’àmbit jurídic, però políticament insuficient quan el que està en joc és la confiança dels ciutadans.
Ara bé, reduir la crisi del Govern a la corrupció seria un error. El problema és molt més profund.
El primer gran fracàs és institucional.
Espanya fa massa temps que viu sense pressupostos nous, amb una activitat legislativa extraordinàriament limitada i amb un ús sistemàtic del decret llei per suplir la manca de majories estables. El Congrés dels Diputats ha anat perdent prestigi com a espai de deliberació i control del Govern. La tensió permanent ha substituït el debat, i la presidència de la Cambra no sempre ha contribuït a preservar la neutralitat institucional que correspondria a la seva funció.
El segon fracàs és el de la governació.
Després de gairebé vuit anys de Pedro Sánchez a la Moncloa, una part important de la població percep que viu pitjor. L’augment del PIB no s’ha traduït en una millora equivalent del poder adquisitiu. La inflació, el cost de l’habitatge i la pressió fiscal han erosionat especialment les classes mitjanes i els treballadors assalariats. El salari mínim ha augmentat, però una part substancial d’aquest guany ha quedat absorbida per l’encariment del cost de la vida.
L’habitatge és probablement el millor exemple d’aquest fracàs. Després de gairebé vuit anys de govern, Espanya continua patint una de les crisis residencials més greus de les darreres dècades. Per a molts joves, emancipar-se és avui molt més difícil que el 2018. Les conseqüències socials d’aquesta situació condicionaran tota una generació.
Els serveis públics tampoc no ofereixen un balanç satisfactori. Les dificultats per obtenir una cita amb l’Administració, la lentitud burocràtica, els problemes persistents en sanitat i educació o la crisi ferroviària —especialment visible a Rodalies, però estesa també a altres punts de la xarxa— formen part de la vida quotidiana de milions de ciutadans. Tampoc els fons Next Generation han produït la transformació estructural que es va prometre.
Catalunya constitueix un cas singular dins d’aquest panorama.
El Govern de Salvador Illa ha optat per una identificació política gairebé completa amb Pedro Sánchez. Aquesta estratègia reforça la percepció que la Generalitat ha subordinat bona part de la seva autonomia política a les necessitats del PSOE. Una cosa és la lleialtat entre governs; una altra, renunciar a exercir una veu pròpia quan els interessos de Catalunya ho exigirien.
Finalment, hi ha el balanç social i demogràfic.
Espanya continua registrant una natalitat molt baixa, una pobresa infantil persistent, una política familiar insuficient i dificultats creixents per gestionar els fluxos migratoris. Tot plegat dibuixa un país que afronta problemes estructurals sense un projecte de llarg termini.
Per això, el problema del Comitè Federal no és només que hagi evitat parlar de la corrupció. El problema és que tampoc no ha volgut abordar el deteriorament institucional, la pèrdua de qualitat del govern, la crisi de l’habitatge, la degradació dels serveis públics o les dificultats creixents de les classes mitjanes.
Quan un partit deixa de confrontar el seu projecte amb la realitat i prefereix celebrar-se a si mateix, el risc no és únicament electoral. És que acaba confonent la fidelitat al líder amb la fidelitat al país. I aquest és un error que, tard o d’hora, les democràcies acostumen a corregir a les urnes.
Quan un partit deixa de confrontar el seu projecte amb la realitat i prefereix celebrar-se a si mateix, el risc ja no és només electoral. #PSOE Share on X
Loading ...
