La prioritat política de Pedro Sánchez ja no consisteix a governar millor, ni tan sols a governar. El seu objectiu és molt més concret i molt més modest: mantenir-se al poder, passi el que passi, fins a les properes eleccions generals. Si és possible, convocant-les abans de les municipals del 2027 per evitar un doble càstig electoral; si les circumstàncies ho aconsellen, endarrerint-les alguns mesos. Però, en qualsevol cas, sense esperar fins a la tardor del proper any.
El problema és que romandre a La Moncloa durant tot el que queda del 2026 i bona part del 2027, en les condicions actuals, sembla una tasca d’extraordinària dificultat. Precisament per això, Sánchez ha modificat de manera visible la seva estratègia davant dels casos de corrupció que afecten el PSOE i el seu entorn polític.
Fins fa poc, la pauta era coneguda. Davant de qualsevol escàndol, es reaccionava amb declaracions contundents, condemnes immediates, expulsions exemplars i promeses de col·laboració absoluta amb la Justícia. Va passar amb els casos que van afectar Ferraz, José Luis Ábalos o Santos Cerdán.
Ara la posició és exactament la contrària. Ja no es tracta de marcar distàncies, sinó de fer pinya.
No és només una decisió estratègica. És una necessitat política. Sánchez ja no es pot permetre sacrificar més peces. Cada nova concessió seria interpretada com una admissió de feblesa i obriria una dinàmica difícil de controlar.
Per això és significatiu el tractament dispensat a determinats personatges incòmodes per al Govern i per al PSOE. En circumstàncies normals, certes declaracions haurien desembocat en querelles immediates, com la que s’espera i no arriba contra l’anomenada “fontanera” Leire Díez. No ha passat així. El risc que algunes persones, coneixedores de massa coses, reaccionin provocant problemes encara més grans aconsella prudència. Una prudència que no existia quan es tractava de dirigents ja amortitzats políticament. I si hi ha tal prudència, és perquè hi ha qüestions que es prefereixen mantenir sota control.
Una cosa semblant passa amb José Luis Rodríguez Zapatero. Resulta difícil per al PSOE desmarcar-se de qui ha estat president del Govern, un dels seus principals actius electorals a les darreres campanyes i una figura central en l’estratègia política del sanxisme. La conseqüència és evident: ningú no es mourà. Ningú dimitirà. Ningú no serà cessat. Resistir sense cedir ni un mil·límetre s’ha convertit en la consigna.
La lògica arriba a tots els nivells. Des del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, fins a la directora general de la Guàrdia Civil, Mercedes González, passant per responsables orgànics del PSOE i la seva gerència.
La prioritat no és corregir errors, sinó evitar que qualsevol moviment sigui interpretat com una admissió de culpa.
En cas que actualment concentra l’atenció pública, la defensa s’articula sobre dos eixos.
El primer consisteix a desplaçar el focus. Les joies atribuïdes a Zapatero deixen de ser la qüestió principal. El veritable problema, se’ns diu, seria la utilització política de l’assumpte. Com tantes vegades, el debat es trasllada cap al Partit Popular o cap al cas del nuvi d’Isabel Díaz Ayuso. L’objectiu no és aclarir uns fets concrets sinó establir una equivalència general: tots són iguals.
El segon eix és encara més interessant. No consisteix necessàriament a negar els fets, sinó a qüestionar el procediment mitjançant el qual s’han obtingut determinades proves. És una estratègia jurídica perfectament legítima. Tanmateix, amaga una paradoxa política notable: la discussió deixa de centrar-se en si va existir o no corrupció per desplaçar-se cap a la manera com aquesta va ser descoberta.
És un argument delicat. Perquè, portat a les últimes conseqüències, suposa admetre implícitament que el problema podria no residir en els fets, sinó en la manera d’acreditar-los.
Mentrestant, el Govern insistirà en una idea central: hi ha una operació política, judicial i mediàtica destinada a impedir la victòria de l’esquerra. Aquest relat cobrarà força a mesura que avancin els procediments judicials que afecten l’entorn presidencial, especialment els relacionats amb Begoña Gómez. Cada decisió judicial discutible, cada excés processal i cada controvèrsia s’incorporaran a una mateixa narrativa: l’existència d’una persecució organitzada.
Aquesta estratègia, però, presenta un problema evident. La realitat té el costum desagradable de produir fets nous.
Encara no coneixem el desenllaç de les causes obertes. Tampoc sabem quines noves informacions poden aparèixer en relació amb presumptes finançaments irregulars del PSOE. Però la seqüència política dels últims mesos ha mostrat una constant: cada escàndol acaba sent eclipsat per un altre de més dimensió.
I mentrestant romanen intactes els problemes de fons.
Espanya pot créixer per sobre de la mitjana europea i crear ocupació, però continua ocupant posicions destacades en atur, especialment juvenil. La productivitat continua sent insuficient. L’habitatge ha esdevingut una emergència nacional. L’endeutament arriba a nivells històrics. I els fons europeus Next Generation han mobilitzat quantitats extraordinàries de recursos sense que s’observin transformacions estructurals equivalents.
A això s’hi afegeix la pèrdua de poder adquisitiu d’amplis sectors socials, el malestar creixent entre els joves i una percepció cada cop més estesa de deteriorament dels serveis públics, les infraestructures i la seguretat ciutadana.
Una cosa és sobreviure a una crisi. Una altra de molt diferent és convertir la supervivència en un projecte de país.
Una cosa és sobreviure a una crisi. Una altra de molt diferent és convertir la supervivència en un projecte de país. #PedroSánchez #PSOE Share on X
