La reconstrucció de la catalanitat exigeix passar de la reacció a la fundació, de la protesta a la transmissió, de la identitat emotiva a la consistència humana.
La gran tasca del nostre temps no és només defensar Catalunya, sinó tornar-la a fer capaç de reproduir-se com una nació densa, oberta, històricament conscient i forjadora d’una humanitat ben desenvolupada. És el moment de recuperar l’Humanisme Integral o, si es vol en termes més propers, la proposta de la Magnifica Humanitas.
I això només serà possible si una minoria creadora, convertida en avantguarda, sap construir un corrent social portador d’aquest projecte, capaç d’esdevenir rellevant tant en l’agenda cultural com en la governança del país.
Per fer-ho, cal aclarir prèviament tres conceptes que sovint es presenten com a sinònims malgrat les seves diferències substancials, perquè d’ells depenen els objectius polítics i culturals que ens fixem: catalanitat, catalanisme i nacionalisme català.
1. Catalanitat
Què és la catalanitat? És, per exemple, la correspondència entre Josep Pla i Francesc de Borja Moll entre 1948 i 1979 sobre la llengua, la cultura i el país. Des d’experiències vitals i polítiques molt diferents, tots dos dialoguen sobre l’estat de la cultura catalana i el seu futur.
La catalanitat és la condició de pertinença cultural, històrica i simbòlica a Catalunya. És el concepte més ampli, i la seva vinculació amb el país no depèn necessàriament d’una opció política determinada. És, per definició, suprapartidista. En aquest sentit, constitueix el nivell de pertinença més extens, però també el més vulnerable a interpretacions ideològiques divergents.
Inclou la llengua catalana, la memòria històrica compartida, els costums, les institucions i les formes de vida; una determinada manera d’entendre la convivència; un paisatge humà i moral; referències culturals, religioses i cíviques; i la consciència de formar part d’una continuïtat històrica.
En la mesura que aquestes característiques es desenvolupen plenament, la catalanitat esdevé la millor garantia de continuïtat de Catalunya. Però precisament aquí rau la seva principal limitació inicial: la plenitud de la catalanitat no ve donada, sinó que es construeix.
La catalanitat pot existir sense cap militància política. Una persona pot sentir-se plenament catalana per la llengua, les arrels familiars, la cultura, l’adhesió a una tradició civil o la voluntat d’integració al país. Tots aquests elements són factors operatius que poden actuar a favor o en contra segons la seva orientació envers Catalunya.
Hom pot ser plenament català i servir el seu país sense ser necessàriament catalanista ni nacionalista. Per això la catalanitat és, sobretot, una identitat civilitzacional i comunitària.
Aquesta idea es pot expressar amb una formulació clàssica del pujolisme: «És català tot aquell que viu, treballa i estima Catalunya». I encara es podria condensar més: és català tot aquell que estima Catalunya.
La catalanitat és el substrat humà, cultural i històric de Catalunya. I sense substrat res no pot créixer.
2. Catalanisme
El catalanisme és la traducció cultural i política de la catalanitat.
Neix quan la consciència de catalanitat es converteix en defensa de la llengua, preservació de la personalitat col·lectiva catalana, reivindicació de les institucions pròpies, projecte de país i demanda d’autogovern.
El catalanisme no pressuposa necessàriament la independència. Pot adoptar formes regionalistes, autonomistes, federalistes, confederals, sobiranistes o independentistes.
El seu nucli és aquest: Catalunya és una realitat nacional diferenciada i ha de disposar dels instruments polítics necessaris per protegir-la i desenvolupar-la. És, doncs, un moviment doctrinal i polític, i no només una identitat.
El catalanisme és la voluntat d’organitzar políticament la catalanitat.
Tanmateix, en les condicions objectives actuals determinades per la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia, aquesta concepció tendeix a confondre’s amb la pràctica institucional ordinària. Bona part del que històricament definia el catalanisme ja es troba incorporat al marc autonòmic vigent.
Per això, avui, un catalanisme que no promou activament la independència es realitza principalment a través del bon govern, de la conversió del patriotisme en una via de perfecció humana —en el sentit assenyalat per Alasdair MacIntyre— i de l’aplicació exhaustiva de totes les potencialitats del marc estatutari i institucional.
Això implica també una recerca constant de l’excel·lència institucional, entesa en el sentit que li atribueix la Nova Economia Institucional (NEI).
Ser catalanista com a expressió política de la catalanitat significa perseguir amb eficàcia i eficiència el bé comú dins del marc institucional existent, reclamant de l’Estat i de la Unió Europea un exercici honest del principi de subsidiarietat, mentre aquest mateix principi s’aplica internament.
Aquest és el llarg camí a recórrer: afrontar els reptes amb les nostres pròpies forces i desenvolupar al màxim les nostres capacitats col·lectives.
3. Nacionalisme pujolià
El nacionalisme pujolià és una forma específica i més intensa de catalanisme, basada en dos requisits avui molt absents de la política: l’entrega i el servei desinteressat al país.
És una categoria pràctica, però sobretot moral. No és equiparable al que habitualment s’entén per nacionalisme, perquè en realitat és una expressió de comunitarisme revestida amb les quatre barres.
Parteix de la idea que Catalunya és una nació en sentit ple i, per tant, el subjecte natural de la sobirania política. Aquesta sobirania s’exerceix dins el marc i els límits de l’Estat, però sense renunciar al dret d’anar més enllà si aquell marc deixa de respectar els seus propis límits o compromisos.
Aquí la nació deixa de ser només una realitat cultural i esdevé un principi de legitimitat política.
Això pot conduir a diferents graus d’afirmació nacional: des d’una defensa robusta de Catalunya dins Espanya fins al dret a decidir, la sobirania compartida, l’estat propi o la independència.
El nacionalisme català, en sentit estricte, posa l’accent en la nació, la sobirania, el poder polític, el reconeixement extern i la continuïtat històrica com a fonaments de legitimitat.
El nacionalisme català és el catalanisme quan la nació és concebuda com a subjecte sobirà.
Refer, reparar i regenerar Catalunya. Catalanitat, catalanisme i nacionalisme pujolià (I)
Sense una catalanitat forta no hi ha catalanisme eficaç; sense catalanisme no hi ha projecte nacional; i sense una minoria creadora no hi ha reconstrucció de Catalunya. #Catalunya Share on X
