Hi ha imatges que expliquen millor una època que qualsevol estadística. Una va tenir lloc fa uns dies durant la reunió anual del Cercle d’Economia. Mentre els focus es concentraven en la presència del president del Govern, Pedro Sánchez, en converses discretes entre destacats empresaris aflorava una actitud tan reveladora com inquietant: el menyspreu envers la corrupció política que avui sacseja Espanya.
No es tractava de negar els fets. Era una cosa pitjor. Se n’acceptava l’existència, però es considerava irrellevant. El que importava, venien a dir, és que l’economia funciona, les empreses obtenen beneficis i els mercats continuen operant. La resta no seria més que simple soroll polític.
Aquesta actitud ajuda a comprendre un dels fenòmens més cridaners de l’Espanya actual. Malgrat l’acumulació d’escàndols, investigacions judicials, informes policials i casos de corrupció que afecten el PSOE i l’entorn del president del Govern, una part significativa de la societat continua donant-li suport. En termes absoluts, aproximadament una quarta part del cens electoral continua considerant Pedro Sánchez una opció vàlida per governar.
És molt. Moltíssim.
Potser les noves revelacions del sumari relacionat amb Leire Díez modificaran aquesta situació. Potser les hores de gravacions que encara han de sortir a la llum erosionaran aquesta resistència electoral. Però el problema de fons és un altre. El que és realment preocupant és comprovar fins a quin punt una part de la societat espanyola sembla haver-se acostumat a conviure amb la corrupció.
Quan els escàndols se succeeixen de manera ininterrompuda, hi ha un risc evident: que l’últim cas tapi l’anterior i que l’acumulació d’irregularitats generi una mena d’immunitat moral. Que acabem pensant que tots són iguals, que sempre ha estat així i que no s’hi pot fer res.
Si arribéssim a aquest punt, el deteriorament seria molt més profund que qualsevol crisi de govern.
Perquè convé distingir entre dos tipus de corrupció.
La primera és la corrupció oportunista: empresaris i polítics que estableixen relacions il·lícites per enriquir-se mútuament. És greu, però acostuma a quedar limitada als protagonistes directes del frau.
La segona és molt més perillosa. És la corrupció sistèmica.
En aquest cas, les regles generals deixen de funcionar i les institucions abandonen la seva funció de servir l’interès comú per posar-se al servei de qui ostenta el poder. Les normes continuen existint formalment, però la realitat passa a regir-se per una llei tàcita: la voluntat dels qui manen.
I és precisament aquesta frontera la que Espanya sembla haver començat a traspassar davant la inacció de la Comissió i del Parlament Europeu.
Les informacions que han transcendit del sumari relacionat amb Leire Díez apunten en aquesta direcció. Si es confirmessin judicialment, ens trobaríem davant d’uns fets d’una gravetat extraordinària.
L’existència de reunions entre ella i la directora general de la Guàrdia Civil, l’obertura d’expedients interns contra membres destacats de la UCO, les presumptes pressions per limitar investigacions sensibles o les suposades instruccions per mirar cap a una altra banda quan determinats assumptes afectaven l’entorn governamental dibuixen un panorama incompatible amb el funcionament normal d’un estat de dret.
La qüestió ja no seria únicament penal. Seria, sobretot, política.
L’acumulació comença a ser incompatible amb l’explicació oficial segons la qual Pedro Sánchez seria una mena d’espectador aliè a tot allò que succeeix al seu voltant.
Per això, l’endemà d’unes eleccions podria resultar gairebé tan complicat com la situació actual.
Per això resulta especialment sorprenent que determinades elits empresarials creguin que aquest problema no els afecta.
Els afecta directament.
Perquè quan la corrupció es converteix en sistema, acaba perjudicant precisament allò que diuen voler protegir: l’estabilitat econòmica.
Però, a més, una corrupció sistèmica constitueix un terreny adobat per a la penetració d’altres estructures criminals organitzades, dotades d’una enorme capacitat de corrupció, com ara el narcotràfic. I Espanya es troba en primera línia d’aquest desafiament.
Enmig d’aquesta tempesta arribarà la visita del papa Lleó XIV. Per al Govern serà una oportunitat política inesperada. Per al Pontífex, probablement una de les intervencions institucionals més delicades del seu pontificat, en convertir-se en el primer Papa que parlarà davant les Corts Generals en un moment d’extraordinària tensió política.
Davant de tot això, la veritable pregunta és si la societat espanyola conserva encara la capacitat moral d’escoltar, sense cegueses ideològiques, la paraula d’una de les principals referències morals del nostre temps i si disposa de l’energia cívica necessària per reaccionar quan les institucions comencen a deteriorar-se.
Perquè les democràcies no moren únicament per l’acció de qui corromp el poder.
També poden morir per la indiferència de qui contempla el procés i decideix mirar cap a una altra banda.
La responsabilitat política no hauria d’esperar la sentència judicial. Aquesta és una de les diferències entre la democràcia i la impunitat. #PedroSánchez #PSOE Share on X
