Hi ha una anècdota atribuïda a Josep Pla que, si no fos certa, caldria inventar-la: arribant a Nova York en vaixell, en veure el skyline il·luminat, es girà i preguntà amb una innocència carregada de mala fe: «I tot això, qui ho paga?». És una pregunta d’una utilitat pràctica extraordinària, sobretot quan la llum és intensa i l’entusiasme encara més.
Barcelona n’ha tingut una mostra aquest cap de setmana amb el festival de trobades de la Internacional Progressista, amb un protagonisme tan concentrat en Pedro Sánchez que, si no hi fos, s’hauria hagut d’inventar.
La cosa, per començar, no és una sinó tres reunions en una, com aquells menús que prometen molt i, en acabar, hom no recorda què ha menjat. La de més entitat formal és la signatura d’acords amb el Brasil, que inaugura una relació «preferent» semblant a la que Espanya té amb Portugal o França. La clau no és geogràfica sinó ideològica: l’afinitat entre Luiz Inácio Lula da Silva i Sánchez. Els acords, doncs, tenen aquesta solidesa tan moderna que consisteix a compartir mirall.
Després hi ha la «IV Reunió en defensa de la democràcia», anunciada amb una retòrica d’alta volada —presidents, primers ministres, líders globals— i resolta en un format més aviat de cambra, amb aforaments rellevants però discrets i una densitat política escassa. Si descomptem l’amfitrió, hi trobem el president de Colòmbia, Gustavo Petro, ja a les acaballes del mandat i amb una herència discutida; i la gran novetat, la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum, en la seva primera visita a Espanya. A més, és clar, de Lula, que és, per dir-ho així, el patriarca que queda de l’esquerra. La seva presència, que alguns han presentat com una epifania, ajuda a entendre episodis previs de diplomàcia sentimental. En política exterior, com en literatura, hi ha frases que obren portes i d’altres que les tanquen.
La llista continua, i convé no estalviar-la, perquè en els detalls es veu la talla de les coses.
Per Europa, hi són: Elly Schlein (Itàlia) – secretària general del Partit Democràtic; David Lammy (Regne Unit) – figura clau del Labour (actual ministre d’Exteriors); Iratxe García (Espanya/UE) – presidenta del grup socialista en el Parlament Europeu; Stefan Löfven (Suècia) – expresident del Govern i actual dirigent de la Internacional Socialista.
La representació llatinoamericana és, en canvi, més nodrida: a més de Lula, Petro i Sheinbaum, hi participen Yamandú Orsi, president de l’Uruguai; Antoliano Peralta, ministre de la República Dominicana, i Mia Mottley, primera ministra de Barbados.
D’Àfrica, la presència és escassa: Ndaba Gaolathe, cap de govern de Botswana; i Cyril Ramaphosa, president de Sud-àfrica. I aquí s’acaba la llista de figures amb un cert pes polític, si no internacional, almenys en els seus respectius països.
Com a front anti-Donald Trump, el conjunt és més aviat un bodegó. La mateixa Claudia Sheinbaum es mou amb prudència per no irritar el veí del nord; Luiz Inácio Lula da Silva evita qualsevol enfrontament obert, i Gustavo Petro, després d’un primer gest, ha passat per l’Oficina Oval amb la docilitat que imposa la realitat. Els anteriors «encontres per la democràcia» han deixat un rastre tan lleu que ningú no en conserva memòria precisa. Aquest, per tant, no té per què trencar la tradició.
Hi ha, però, una tercera festa, més nombrosa i sorollosa: la Global Progressive Mobilization, amb 3.000 convidats, influencers, agitadors i algun nom de reclam com l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani que, tot i estar a la llista d’assistents a l’esdeveniment, finalment va participar a distància, enviant un missatge gravat en vídeo. Aquí l’efecte mediàtic és la substància i la substància, com sempre, necessita pressupost.
I és en aquest punt on la pregunta de Pla es torna incòmoda: qui paga?
La Internacional Socialista, que presideix Sánchez, no sembla en condicions de sostenir gaire cosa: caixa escassa i nostàlgia d’un finançament —els dòlars veneçolans— que ja no hi és. La sortida del PRI mexicà del club, i l’entrada de Movimiento Regeneración Nacional (MORENA), precisament per les crítiques al finançament de Maduro, han canviat l’ecosistema amb una elegància burocràtica i una aritmètica menys generosa. Tot plegat apunta cap a una resposta més prosaica: paga l’administració pública. És a dir, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació, la Generalitat i el Govern d’Espanya, cadascun amb els seus recursos, serveis i logística. Barcelona no és casual: és el territori amb més governs socialistes disposats a convertir la ciutat en escenari.
I aquí és on la ironia deixa de ser un recurs literari i esdevé comptabilitat. Perquè els recursos no són dels governs, sinó dels contribuents. I els contribuents, en aquest país, han vist com la recaptació de la Generalitat ha crescut un 28% en només tres anys. No és una opinió, és una xifra. En paral·lel, s’ha refusat la proposta de rebaixar l’IRPF i d’eliminar l’impost de successions. Aquest dimecres passat al Parlament de Catalunya n’és un exemple. I, com a teló de fons, Espanya encapçala la inflació a la Unió Europea. Amb aquest paisatge, la festa té un regust diferent: menys cosmopolita i més domèstic.
Es pot defensar que la política necessita escenografia, que les idees reclamen altaveus i que les ciutats han de projectar-se. Tot això és cert, com també ho és que la prudència recomana distingir entre promoció i autocelebració. Reunir-se per aplaudir-se és una pràctica antiga; fer-ho amb diners públics, una temptació permanent. La línia que separa una cosa de l’altra és prima, i convé no travessar-la amb entusiasme.
Pla, si hi fos, probablement no diria res més. No faria un sermó ni una teoria. Es limitaria a repetir la pregunta, amb aquell punt de cinisme que és, al capdavall, una forma superior de lucidesa: «I tot això, qui ho paga?». I esperaria, amb una paciència infinita, una resposta concreta. Sense tanta paciència, els ciutadans en continuen esperant una.
Pla ho resumiria millor que ningú: “I tot això, qui ho paga?” Share on X
