La demagògia és una tècnica política antiga i senzilla. Consisteix a substituir la complexitat dels fets per un relat emocional, trobar una víctima, assenyalar un culpable i estalviar-se les explicacions incòmodes. És especialment nociva quan governa, perquè aleshores no només deforma la realitat: serveix per ocultar les responsabilitats pròpies.
El nou decret d’habitatge del Govern n’ofereix material abundant.
El Consell de Ministres del 29 de setembre va aprovar dos decrets sobre habitatge. L’endemà només un apareixia publicat al BOE, el Reial decret llei 26/2026. A la roda de premsa, la ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, va presentar unes mesures que encara plantejaven interrogants sobre el text definitiu.
És un perfeccionament interessant del sistema. Ja governem el 2026 sense pressupostos. Ara podem arribar a aprovar decrets abans que estiguin redactats.
Però el millor és el preàmbul.
Ens explica que «la crisis actual es poliédrica y multicausal», fórmula perfecta perquè sembla dir moltes coses i no compromet a gairebé res. Tot seguit afirma que no es pot entendre sense remuntar-se a la crisi immobiliària del 2011.
Naturalment. El 2011.
Hi ha, però, una petita nosa cronològica: Pedro Sánchez governa des del 2018.
Quan va arribar a la Moncloa, el baròmetre del CIS de juny de 2018 registrava l’habitatge com un dels tres principals problemes d’Espanya per a només el 2,4% dels entrevistats. El setembre de 2026 és el 37,5% i ocupa el primer lloc.
Entre el 2,4% i el 37,5% hi ha vuit anys. És una extensió de temps apreciable. Però el preàmbul prefereix viatjar directament fins al 2011. La memòria política té aquestes comoditats: recorda perfectament els governs anteriors i pateix llacunes quan arriba al propi.
Després apareix Maricarmen.
El decret proclama: «Mari Carmen Abascal no es solo un número» i la presenta com a víctima d’una legislació «machista y retrógrada procedente de una dictadura» i de «la especulación más voraz».
Hi ha un element cert: la legislació civil franquista discriminava la dona casada i això va influir en la titularitat originària del contracte.
Però la història del lloguer resulta una mica més complicada que el pamflet.
El franquisme també va establir un sistema extraordinàriament protector de l’inquilí: pròrroga forçosa, contractes pràcticament indefinits i rendes fortament limitades. Tant, que el Tribunal Constitucional descrivia anys després aquell sistema com un règim de contractes «indefinidamente prorrogados».
I qui va començar a desmuntar-lo?
El Govern socialista de Felipe González. El decret Boyer de 1985 va eliminar la pròrroga forçosa per als nous contractes, i la LAU de 1994, amb Felipe González al govern, va configurar el nou règim arrendatici.
Per tant, atribuir simplement el desenllaç de Maricarmen a «una legislació procedent d’una dictadura» permet fabricar un magnífic titular, però exigeix passar molt de pressa per quaranta anys d’història legislativa democràtica i de la plena responsabilitat socialista sobre la legislació actual. Això és la demagògia del poder.
I arribem a Ada Colau.
L’exalcaldessa ha explicat públicament que ha hagut de deixar el pis on vivia des de feia quinze anys perquè, després de separar-se, «amb un sou no podia» pagar-lo, i que ha anat a compartir habitatge amb un familiar, establint una equiparació amb Mari Carmen.
La història encaixa perfectament en el relat de l’emergència habitacional.
Divendres 25, dissabte 26 i diumenge 27 de setembre va veure Ada Colau i la seva parella allotjades a l’Hostal Empúries, a tocar de les ruïnes d’Empúries.
L’Hostal Empúries és un magnífic establiment davant del mar. I magnífic és també el nivell dels seus preus. Per donar una referència verificable, per al 2 d’octubre s’ofereixen habitacions dobles per al cap de setmana per entre 683 i 791 euros, segons categoria. L’esmorzar costa 25 euros per persona.
No hi ha res moralment reprovable a passar un cap de setmana en un bon hotel. Al contrari. Qui pugui fer-ho, que en gaudeixi.
La qüestió és una altra.
Si acabes d’explicar públicament que has hagut d’abandonar casa teva perquè «amb un sou no podia» pagar el lloguer, potser convé introduir algun matís abans de presentar la pròpia situació com una manifestació més del drama que simbolitza Maricarmen.
Perquè haver de buscar un habitatge més econòmic no és el mateix que ser desnonat als 87 anys de la casa on has viscut set dècades.
I perquè compartir pis no és exactament incompatible amb passar tres dies en un hotel de quatre estrelles davant del Mediterrani.
La demagògia sempre necessita que no comparem massa.
Ni el 2018 amb el 2026.
Ni la legislació franquista amb les reformes socialistes de 1985 i 1994.
Ni Maricarmen amb Ada Colau.
El problema és que els fets tenen una desagradable tendència a trobar-se entre ells. I quan es troben, els relats massa perfectes comencen a fer aigües.
El cas Maricarmen té un origen jurídic que va molt més enllà de l’eslògan: discriminació franquista, sí; però també una LAU de 1994, aprovada amb Felipe González, que va limitar la segona subrogació.» #Maricarmen #Habitatge Share on X
