Catalunya perd avantatge segons l’estudi del Banc d’Espanya

Catalunya pot continuar creixent i, alhora, perdre posicions. Aquest és el risc que cal prendre seriosament davant l’estudi del Banc d’Espanya sobre convergència regional. La dimensió de l’economia catalana encara es important. Però el futur del benestar depèn de la riquesa generada per habitant i de la capacitat de sostenir-la.

Publicat el 9 de setembre, el treball agrupa 98 regions d’Espanya,  Alemanya, França i Itàlia en sis clubs segons les trajectòries del PIB per  càpita entre 1998 i 2025. Cap comunitat espanyola entra en els dos primers. Madrid, el País Basc i Aragó figuren en el tercer; Catalunya, en el quart. Un club identifica un patró de llarg termini, no una classificació de la renda actual.

Catalunya comparteix grup amb Navarra, Galícia, La Rioja, Castella i Lleó, Extremadura i les Balears. Astúries, Cantàbria, Castella-la Manxa, el País Valencià i Múrcia integren el cinquè; Andalusia i les Canàries, el sisè. La posició catalana és intermèdia. Estar per davant dels territoris més endarrerits ofereix poc consol a un país que aspira a competir amb les regions europees de referència.

La lectura de la trajectòria catalana és una erosió de l’avantatge relatiu. Això obliga a separar dues preguntes: quant creix l’economia i quina distància manté respecte dels altres. Es pot produir més que abans i quedar-se enrere si els competidors avancen millor. Jutjar el país només pels increments anuals del PIB permet celebrar resultats sense veure el deteriorament comparatiu.

El quadre 5 aporta tres dades decisives, referides al període 2000–2023 i comparades amb la mediana del seu club europeu: Catalunya presenta un  PIB per càpita un 1,9% superior, un capital físic per habitant un 16,4% inferior i una proporció de població amb estudis secundaris o superiors 6,2 punts percentuals menor. Són referències històriques comparatives,  una fotografia de setembre del 2026.

D’aquí emergeix un primer diagnòstic: Catalunya manté renda amb una base de recursos que necessita reforçar. La bretxa de capital assenyala la conveniència d’examinar com s’acumulen i es renoven els equipaments, les instal·lacions i les infraestructures en relació amb la població.

La feblesa educativa té un abast igualment concret. L’indicador mesura l’extensió de la formació entre la població; no avalua la qualitat de les universitats ni els resultats escolars actuals. El repte que planteja és ampliar la base de persones capaces d’incorporar coneixement al treball. Una economia amb empreses excel·lents pot perdre impuls si massa treballadors queden lluny de les oportunitats que aquestes creen.

Aquesta és la qüestió que explica, com a diagnòstic propi, per què Catalunya no figura entre les capdavanteres espanyoles del treball: la dotació de recursos i la seva transformació en renda no sostenen una trajectòria superior. Una bona empresa necessita proveïdors competents, professionals preparats i inversions complementàries. Quan aquestes condicions fallen, l’excel·lència queda concentrada i el seu efecte sobre la prosperitat general es debilita.

Aragó ajuda a entendre el problema sense convertir-lo en una caricatura. El seu capital físic per habitant supera en un 12,6% la mediana del tercer club. Catalunya queda per sota de la del quart. Les bases de comparació són diferents: aquests percentatges no mesuren directament la distància entre totes dues economies. Tanmateix, orienten una pregunta pertinent: estem equipant prou el país per
sostenir la renda futura?

La comparació amb Navarra introdueix un altre matís útil: comparteix club amb Catalunya tot i disposar d’un capital físic per habitant un 23,4% superior a la mediana del grup. Això desaconsella qualsevol recepta mecànica. Augmentar els recursos és necessari quan escassegen; perquè donin resultat també han d’arribar als usos adequats i combinar-se amb qualificació professional i capacitat empresarial.

Catalunya té punts forts. Manté una renda lleugerament superior a la mediana del seu grup malgrat les mancances assenyalades. Això suggereix capacitats que convé preservar, encara que no demostra, per si sol, una eficiència superior. La base industrial, les empreses, les universitats i les xarxes comercials són actius sobre els quals actuar. La seva presència permet plantejar una renovació amb recursos ja disponibles.

Les febleses pesen perquè afecten la reproducció d’aquests mateixos actius. Una instal·lació sense renovació perd utilitat; una formació insuficient limita les ocupacions possibles; una innovació que no arriba a les empreses deixa poc rastre en els salaris. El criteri per jutjar les polítiques hauria de ser exigent: quant augmenten la capacitat de produir valor per persona i fins a quin punt aquesta millora s’estén.

Si no es corregeixen aquestes mancances, l’escenari raonable és la persistència d’una trajectòria intermèdia, amb dificultats per recuperar distància respecte dels grups més avançats. El PIB total podria augmentar mentre la millora per habitant resulta insuficient. Això reduiria el marge per oferir salaris atractius, retenir professionals i sostenir serveis públics ambiciosos. És una inferència condicionada, no una previsió quantitativa publicada pels autors.

Tampoc l’informe anuncia que Aragó superarà Catalunya el 2050. No conté aquesta projecció ni fixa un calendari d’avançaments. La diferència de clubs justifica examinar el risc de perdre posicions; no autoritza a posar-hi una data. La crítica guanya força quan prescindeix de pronòstics que les dades no sostenen.

Si tot continua igual, el meu diagnòstic és que les febleses tenen més probabilitats de condicionar la trajectòria, perquè limiten la renovació dels punts forts. Aquests poden sostenir activitat durant anys, però necessiten inversió i persones preparades per conservar valor. Aquesta valoració no és un resultat addicional del model.

Catalunya disposa de capacitat per reaccionar. Hauria de convertir-la en objectius verificables d’inversió, formació i millora productiva, amb continuïtat més enllà d’una legislatura. El cost de no fer-ho seria acostumar-se a una prosperitat inferior a la que el país podria assolir. I acabar presentant aquesta renúncia com una normalitat.