Les sis crisis que retraten el Govern Illa

Els errors ja no semblen episodis aïllats ni accidents inevitables de la gestió pública. Es repeteix una pauta: manca de previsió, responsabilitats difuminades, explicacions de circumstàncies, decisions discutibles i, sobretot, una extraordinària capacitat per substituir els resultats pel relat. Quan falla una cosa, s’explica. Quan en fallen dues, es justifica. Quan en fallen sis, ja no n’hi ha prou amb parlar d’errors. Cal parlar d’un sistema.

El Govern d’Illa ha fet de la normalització el seu principal argument polític. Però normalitzar no és governar. I callar els problemes no els resol. Catalunya no necessita una administració que sembli tranquil·la; necessita una administració que funcioni.

L’escàndol de PISA 2025 és, en aquest sentit, difícilment defensable. Catalunya ha quedat fora de la comparació internacional perquè va excloure el 23,2% dels alumnes seleccionats, quan l’OCDE fixa en un 5% el màxim admès. Més de cinc-cents estudiants d’una mostra d’uns 2.500 van quedar fora de l’avaluació. El resultat podia semblar extraordinari. Precisament per això era inútil: no representava el conjunt de l’alumnat.

No és una anècdota estadística. És el fracàs d’un instrument que havia de permetre saber com està l’educació catalana i que, en canvi, ha deixat Catalunya sense comparació internacional. La consellera Esther Niubó ho va definir com una «incidència tècnica». Però quan una «incidència tècnica» impedeix saber si tot un sistema educatiu funciona, el problema deixa de ser tècnic. És polític.

I és especialment greu perquè arriba després d’anys de retrocés educatiu. Un país que perd posicions necessita saber per què. Necessita dades fiables, diagnòstics rigorosos i decisions conseqüents. No necessita una fotografia afavoridora perquè després pugui ser exhibida com a propaganda.

La segona alarma arriba de la indústria. Volkswagen no garanteix la continuïtat de SEAT com a marca més enllà del 2030, mentre reforça CUPRA. No hi ha, de moment, una decisió definitiva sobre la desaparició de SEAT, i Martorell continua sent una planta estratègica, amb prop de 12.000 treballadors i nous models en preparació. Però seria ingenu confondre la continuïtat actual amb la garantia del futur.

SEAT afronta l’electrificació sense una gamma elèctrica pròpia prou sòlida, en un mercat sotmès a la pressió dels fabricants xinesos i a una política europea de l’automòbil que sovint sembla més preocupada per regular que per competir. I davant d’aquesta transformació, Catalunya necessita una política industrial a l’altura del repte.

On és?

La Generalitat ha tingut temps per anticipar-se, però no ha construït una resposta industrial de país que estigui a l’alçada de la importància de Martorell. Tampoc no sembla suficient que el ministre d’Indústria sigui Jordi Hereu, antic alcalde de Barcelona, si la capacitat d’influència política no es tradueix en garanties industrials.

Perquè Martorell no és només una fàbrica. És una xarxa d’enginyeries, fabricants de components, empreses logístiques, tallers, motlles i proveïdors. Quan Nissan va marxar, no va desaparèixer només una planta: catorze empreses auxiliars i 1.650 treballadors en van patir les conseqüències. Si Martorell perd volum, models o capacitat de decisió, l’impacte no quedarà confinat a la línia de producció. Recorrerà tota la cadena de valor.

I mentre la indústria afronta aquest horitzó, la mobilitat quotidiana continua instal·lada en l’excepcionalitat. Rodalies no acaba de sortir de l’emergència. Al juny, només el 50,5% dels trens van complir l’horari programat. Quan el sistema falla, la solució habitual és posar autobusos allà on haurien de circular trens.

L’AP-7 tampoc no necessita gaire per col·lapsar. Un accident pot convertir el principal corredor viari del país en una trampa durant hores.

Això no és una política de mobilitat. És administració de l’emergència.

I després hi ha Protecció Civil. El 9 de setembre, davant d’una previsió de perill 5 sobre 6, el Govern va suspendre les classes, l’activitat universitària i part de l’activitat sanitària i esportiva en diverses comarques. També va recomanar el teletreball i restringir la mobilitat entre les set del matí i les cinc de la tarda. L’avís es va donar amb menys de catorze hores de marge.

La prevenció és necessària i no es pot retreure a un govern que actuï davant d’un risc meteorològic. Però precisament perquè les decisions tenen conseqüències sobre centenars de milers de persones, cal que siguin proporcionades, comprensibles i ben explicades.

Aquell matí va ploure amb força al Garraf i hi va haver afectacions a Rodalies i a l’aeroport, però no es van produir incidències greus. Cap a les nou, les cèl·lules més actives descarregaven al Ripollès, la Garrotxa i el Berguedà, fora de bona part de les comarques on s’havien suspès les classes.

No es tracta de culpar el meteoròleg perquè una tempesta canviï de trajectòria. La meteorologia és probabilística. La política, en canvi, consisteix precisament a gestionar aquesta incertesa. La pregunta és si la Generalitat sap convertir una previsió en una decisió pública ben calibrada, o si l’única manera de protegir-se políticament és actuar sempre amb el màxim desplegament possible.

Perquè governar també és saber mesurar.

I encara queda Interior.

Josep Lluís Trapero ha dimitit com a director general de la Policia després de les desavinences amb la consellera Núria Parlon arran del nomenament de Sílvia Catà, fins ara cap dels Mossos a Girona, com a màxima autoritat del cos. La decisió ha obert un conflicte que no es pot liquidar amb una nota de premsa ni amb apel·lacions genèriques a la confiança.

Pocs dies abans també havia estat cessat el secretari general d’Interior, Tomàs Carrión, substituït per Joana Ricardo Hoyos. El resultat és una profunda renovació de la cúpula del departament.

I aquí cal separar dues qüestions que sovint interessadament es confonen. El problema no és que una dona dirigeixi els Mossos. El problema seria que el simbolisme polític pesés més que la competència professional, o que un nomenament es fes contra els criteris de la direcció del cos sense una explicació convincent dels motius.

La igualtat no necessita nomenaments simbòlics. I la seguretat no pot ser un aparador ideològic.

La ruptura amb Trapero obliga, per tant, Núria Parlon a explicar quins criteris objectius han determinat els canvis. No perquè una persona sigui insubstituïble, sinó perquè una policia democràtica necessita una cadena de comandament sòlida, professional i previsible. Quan aquesta confiança es trenca, el problema deixa de ser intern.

PISA. SEAT. Rodalies. L’AP-7. Protecció Civil. Els Mossos.

No són sis crisis independents. Són sis finestres obertes sobre el mateix problema.

En totes hi apareixen, amb intensitats diferents, els mateixos defectes: previsió insuficient, resposta tardana o mal calibrada, responsabilitats difuses i una comunicació més preocupada per controlar el relat que per assumir-ne les conseqüències.

El Govern d’Illa va arribar al poder prometent normalitat. Però la normalitat no és que els problemes deixin de fer soroll. La normalitat és que els serveis públics funcionin, que les institucions anticipin els riscos, que els responsables responguin pels seus errors i que les decisions es prenguin d’acord amb criteris de competència i interès general.

Catalunya no cau de cop. No hi ha un únic desastre que ho expliqui tot. Un país es deteriora d’una altra manera: servei a servei, tren a tren, escola a escola, empresa a empresa, decisió a decisió.

Aquesta és la crisi que retrata el Govern Illa.

No la crisi d’un dia concret, sinó la normalització de la mediocritat. No l’error excepcional, sinó la incapacitat de corregir-lo. No la manca de recursos, sinó la manca de govern.