La política catalana sembla talment alienada, és a dir, afectada per un trastorn greu que li impedeix controlar la seva activitat perquè ja no reconeix la realitat. La pregunta més profunda és si aquesta malaltia afecta només la subestructura política o si neix de més avall, de la mateixa societat. Limitem-nos, ara, a la política.
Quatre fets gairebé simultanis, de naturalesa molt diversa, alerten sobre la profunditat del mal que afecta els partits i les institucions.
El primer és el gran escàndol de les proves PISA. Un 23,2% dels alumnes catalans seleccionats van quedar exclosos, quan el límit admès per l’OCDE és del 5%. Els resultats de Catalunya no seran comparables ni amb els d’altres territoris ni amb els d’edicions anteriors. Malgrat els dies transcorreguts, encara no disposem d’una explicació racional sobre com es va poder produir una anomalia tan extraordinària i generalitzada. Se’ns parla d’una “incidència tècnica”, aquella expressió burocràtica que serveix per ocultar una catàstrofe sota una estora administrativa.
El segon fet és encara més greu. La Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència, successora de la DGAIA, ha estat condemnada a indemnitzar amb 12.500 euros un menor que va patir una agressió sexual quan estava tutelat en un centre de la Generalitat. La víctima tenia vuit anys quan hi va ingressar i la justícia va considerar posteriorment desproporcionada la retirada de la custòdia als pares.
Mentrestant, mes rere mes, el president Illa, la consellera —ara conseller— de Drets Socials i el director general s’han negat a facilitar la informació sobre els abusos sexuals produïts dins l’àmbit de protecció de la Generalitat que el Corrent Social Cristià reclama des de fa més d’un any. Al·leguen dificultats per obtenir les dades, mentre l’Administració és condemnada judicialment per un cas ocorregut sota la seva tutela. És un engany flagrant i una mostra de fins a quin punt el Govern Illa ha perdut el nord de la decència.
El tercer episodi de disbauxa política té lloc al Parlament. PSC, Junts, ERC, Comuns i CUP —107 diputats de 135— van aprovar el 29 de juliol un acord per reformar el Reglament i blindar les sancions per discurs d’odi. No crea delictes penals, cosa que el Parlament no pot fer, sinó infraccions disciplinàries internes. Prohibeix, en qualsevol comunicació dels diputats, el llenguatge “ofensiu o difamatori” que discrimini, calumniï, fomenti, promogui o inciti a l’odi, i estableix amonestacions i multes de fins a 12.000 euros.
Naturalment, qualsevol parlament democràtic pot sancionar insults, amenaces, coaccions o interrupcions. Però convertir conceptes tan indeterminats com “ofensiu”, “discriminatori” o “odi” en fonament de multes imposades per òrgans de composició política afecta greument la llibertat parlamentària.
L’article 57 de l’Estatut declara els diputats inviolables per les opinions expressades en l’exercici del càrrec. Aquesta garantia protegeix sobretot l’oposició, no la comoditat de la majoria. La iniciativa respon a una concepció il·liberal i perillosament majoritària: els mateixos adversaris polítics defineixen la infracció, la interpreten i imposen la sanció. Quan la majoria deixa de rebatre una idea i adquireix el poder de castigar-la, el Parlament ja no protegeix el debat: el domestica. I aquesta és una inclinació característica de tota mentalitat totalitària.
Finalment, Ripoll. És una població petita en dimensions, però gran en importància i significació històrica. Té poc més de 10.000 habitants i un pressupost municipal d’uns 14 milions d’euros, sense comptar el servei d’aigües. La governa Sílvia Orriols, líder d’Aliança Catalana, el partit revelació del moment.
Guinadell Orriols, filla gran de l’alcaldessa, va ser nomenada el 17 de juliol agent interina de la Policia Local. Té 19 anys i també participa en l’oposició ordinària per obtenir una plaça fixa. Naturalment, té el mateix dret que qualsevol altre ciutadà a presentar-s’hi. El problema és com s’ha desenvolupat el procediment.
El 8 de gener es van aprovar les bases de l’oposició, que va quedar aturada durant sis mesos. L’11 de juny es van activar simultàniament l’oposició ordinària i una selecció directa per “màxima urgència”. En aquesta última s’hi van inscriure 24 persones; 15 es van presentar a l’examen, cinc el van superar i tres van aprovar l’entrevista. La filla de l’alcaldessa va obtenir, segons Orriols, la millor puntuació.
Però el 29 de juny, quan ja sabia que la seva filla era candidata, l’alcaldessa va signar el decret que fixava les proves, les puntuacions, el calendari i el tribunal. No va delegar les competències fins al 3 de juliol, dia de l’entrevista final. A més, l’experiència adquirida com a interina li podria proporcionar un mèrit addicional en l’oposició ordinària. És un possible efecte objectiu, no la prova que el procediment fos dissenyat per afavorir-la.
El conflicte d’interessos i la imprudència institucional, però, són evidents. Encara costa més justificar la “màxima urgència” després d’haver mantingut paralitzada l’oposició durant sis mesos. La Policia Local té 17 efectius, prop d’1,6 agents per cada mil habitants, una proporció pròxima a l’estàndard orientatiu d’1,5.
L’afer assenyala dues coses. Si amb un poder tan minso Aliança Catalana ja carrega el primer escàndol a l’esquena, és legítim preguntar-se què succeiria amb quotes de poder més grans. I la segona qüestió és la prudència. La filla d’Orriols té tot el dret a ser policia municipal, com la dona de Sánchez a tenir una activitat professional. Però cal fer-ho de manera que no només sigui honest, sinó que també ho sembli.
Greu error i pèssim precedent per a un partit que es presenta com a renovador i dona lliçons de moralitat a tothom.
I fins aquí la breu crònica d’uns quants dies d’una política catalana de la qual no sabem si ha perdut l’oremus o si està decidida a fer-nos-el perdre a tots nosaltres.
La política catalana fora de control: PISA, la DGAIA, la reforma del Parlament i el cas Ripoll. Quatre fets, una mateixa pregunta: qui governa realment i amb quin sentit de la responsabilitat? #Catalunya Share on X
Loading ...
