Vuit anys de govern permeten distingir la propaganda dels resultats. No tots els problemes van néixer amb Pedro Sánchez ni tot depèn de la Moncloa. Però governar significa anticipar-se, corregir i retre comptes, també quan les competències són compartides.
Aquests són vint-i-cinc errors i problemes no resolts: fets quantificats, mancances de gestió i responsabilitats polítiques que no es poden dissoldre en una altra campanya d’anuncis.
1. Habitatge: crisi d’oferta. L’Executiu no ha generat sòl disponible, finançament ni col·laboració amb les administracions autonòmiques i municipals. Resultat: un dèficit de més de 700.000 habitatges, especialment d’habitatges protegits, lloguers prohibitius, emancipació ajornada, obstacles per formar famílies i mobilitat laboral reduïda.
2. Habitatge: protecció sense solució. Les restriccions al lloguer no creen pisos. Sense un parc públic suficient, una part del cost d’atendre les llars vulnerables recau sobre els petits propietaris; calen allotjaments alternatius finançats públicament, compensacions efectives i seguretat jurídica per mantenir l’oferta.
3. Productivitat estancada. El PIB creix, però massa llocs de treball provenen de sectors de baix valor afegit. Manquen inversió tecnològica, empreses de més dimensió i qualificació que permetin salaris reals sostingudament més elevats. De què han servit els fons Next Generation, el Pla Marshall del segle XXI? Sánchez és responsable d’una oportunitat històrica perduda.
4. Prosperitat poc compartida. La millora de les rendes agregades no reflecteix el que queda després d’impostos, inflació i habitatge. Els joves i els llogaters suporten el deteriorament més gran de la capacitat adquisitiva; l’indicador decisiu és la renda disponible després de pagar les despeses essencials, i aquesta està pitjor que abans que Sánchez arribés al poder. L’habitatge, el cost de la vida, la pressió fiscal i les càrregues laborals s’enduen tots els progressos.
5. Treball i família fiscalment penalitzats. La falca fiscal del 2025 arriba al 41,4 % del cost laboral per a una persona soltera amb un salari mitjà i al 36,8 % per a una família amb dos fills i un sol sou: només 4,6 punts d’avantatge familiar. Així és impossible mantenir una família.
6. Pobresa infantil persistent. El 2025, el 33,8 % dels menors espanyols es trobava en risc de pobresa o exclusió, davant del 24,3 % europeu. La diferència de 9,5 punts evidencia la insuficiència de les polítiques redistributives, especialment per a les llars amb fills i ingressos baixos.
7. Natalitat sense resposta estructural. Amb 1,10 fills per dona el 2024, Espanya no disposa d’una política familiar suficient en matèria d’habitatge, conciliació i suport estable a la criança. Els permisos per naixement no substitueixen el suport econòmic durant els anys de criança; l’envelliment agreuja el problema de les pensions i les cures.
8. Maternitat desprotegida. El 2024 hi va haver 106.172 avortaments. Cal garantir que tota embarassada amb dificultats rebi a temps informació, ajuts econòmics, allotjament i acompanyament per poder optar realment per la maternitat.
9. Educació en retrocés. PISA 2025 registra 451 punts en lectura i 457 en matemàtiques: caigudes de 23 i 16 punts des del 2022. Catalunya no disposa d’una avaluació territorial comparable a causa de l’exclusió del 23,2 % de la seva mostra. És un desastre.
10. Sanitat: esperes inadmissibles. El desembre del 2025 hi havia 853.509 persones pendents d’una intervenció quirúrgica, amb una demora mitjana de 121 dies; el 21,6 % superava els sis mesos. Les comunitats autònomes gestionen; l’Estat ha de coordinar els recursos i els professionals. No ho fa ni proporciona la inversió suficient.
11. Prestacions que no arriben. Segons l’AIReF, el 52 % de les llars amb dret a l’ingrés mínim vital i el 71 % de les que podien rebre el complement d’ajut a la infància no el van sol·licitar el 2025. A més, la dependència acumulava una demora mitjana de 341 dies en la tramitació el desembre del 2025. Una prestació inaccessible o tardana no protegeix.
12. Pensions sense seguretat de futur. L’AIReF projecta una despesa bruta mitjana del 14,6 % del PIB entre el 2022 i el 2050 i adverteix que complir la regla legal no garanteix la sostenibilitat. No són despeses ja realitzades, sinó projeccions que obliguen a debatre la càrrega sobre els futurs cotitzants i l’equitat entre generacions.
13. Deute elevat. El juny del 2026 superava els 1,76 bilions d’euros, aproximadament el 101 % del PIB. Tot i que la ràtio interanual disminueix, el deute nominal va augmentar un 4,2 % en un any: falta una revisió de la despesa que preservi els serveis i generi marge per afrontar noves crisis. I això, malgrat que la inflació ha engreixat les arques de l’Estat.
14. Immigració sense capacitat d’acollida. El saldo exterior positiu va ser de 626.268 persones el 2024. La immigració aporta treballadors i contribuents, però la planificació d’habitatge, escoles, sanitat, aprenentatge de la llengua i integració cívica no acompanya aquest ritme de creixement. La immigració desordenada i massiva ha estat el tret característic de la política del Govern. La majoria, sobretot les rendes més baixes, en paguen les conseqüències.
15. Ceuta: crisi mortal de coordinació. El juliol del 2026 hi van entrar unes 70.000-80.000 persones i les autoritats locals van comunicar almenys un centenar de morts. Les discrepàncies documentades sobre les alertes i les comunicacions prèvies exigeixen aclarir la cadena de comandament i depurar responsabilitats polítiques i, si escau, penals. La situació de Ceuta, tants dies després, continua sent un desastre.
16. Govern sense nous pressupostos. Les pròrrogues successives per als anys 2024, 2025 i 2026 han eliminat el debat anual sobre les prioritats. El Tribunal Constitucional va admetre el conflicte promogut pel Senat perquè la Constitució obliga a presentar els pressupostos cada any. Sánchez se n’ha desentès reiteradament.
17. Contrapoders sotmesos a tensió. La Comissió Europea manté recomanacions sobre l’elecció del CGPJ i l’autonomia de la Fiscalia, que el Govern ignora. Deslegitimar els jutges o tractar els mecanismes de control institucional com si fossin atacs polítics degrada la separació de poders.
18. RTVE i independència qüestionada. Els consells d’informatius han denunciat interferències; el seguiment europeu identifica un risc mitjà-alt per a la independència del servei públic audiovisual. Els mitjans públics necessiten nomenaments i garanties editorials independents de l’Executiu. Avui, després dels canvis legals de Sánchez, aquestes garanties no existeixen.
19. Corrupció a l’entorn del poder. El Tribunal Suprem va condemnar el juny del 2026 Ábalos i Koldo pel cas de les mascaretes. Això no prova la culpabilitat penal de Sánchez, però obliga a exigir-li responsabilitats polítiques pels nomenaments i la vigilància, encara més quan els casos que es troben als jutjats, inclosos els de la seva dona, Begoña Gómez, afecten desenes d’alts càrrecs del partit i del Govern. Com a mínim, Sánchez és culpable de l’omissió reiterada de la seva obligació in vigilando.
20. Amnistia a canvi de suports. La rectificació política per assegurar la investidura va malmetre la confiança en la igualtat davant la llei. El seu aval constitucional no elimina el debat sobre l’oportunitat, els principis i la negociació parlamentària. I com és que allò que declarava inconstitucional abans de les eleccions es va convertir en una panacea quan va necessitar els vots de Junts?
21. Llei del «només sí és sí»: errors previsibles. La reforma penal del 2022 va propiciar revisions de condemnes a agressors sexuals i va caldre corregir-la mitjançant la Llei orgànica 4/2023. La protecció de les víctimes exigia precisament el contrari: avaluacions jurídiques rigoroses i una rectificació immediata.
22. Emergències mal preparades. La gestió de la pandèmia va rebre retrets constitucionals per la segona declaració de l’estat d’alarma. Les inundacions i altres crisis exigeixen alertes primerenques, competències clares i coordinació operativa, no excuses creuades.
23. Rodalies: un fracàs enquistat. Les interrupcions reiterades i els desacords sobre seguretat després del temporal d’octubre del 2026 revelen mancances de manteniment i coordinació entre Adif, Renfe i la Generalitat. Un anunci d’inversió o de traspàs no equival a puntualitat. El desastre perjudica la vida de moltes persones i l’economia.
24. Transició energètica sense una xarxa suficient. L’apagada de l’abril del 2025 va revelar errors combinats d’operació i de control de la tensió. Falten xarxes, emmagatzematge i gestió flexible.
25. Política exterior sense consens. El gir sobre el Sàhara del 2022 es va produir sense un acord parlamentari ampli ni una previsió suficient de les conseqüències per a Algèria i la seguretat fronterera. La política envers el Marroc és incomprensible; el conjunt de la política exterior no reflecteix tant els interessos d’Estat com els del partit. Al final, Sánchez ha quedat arraconat en l’espai polític europeu, aïllat i considerat poc fiable. La regularització massiva d’immigrants sense diàleg previ ha estat l’últim clau del seu desprestigi. La diplomàcia d’Estat exigeix continuïtat.
Hi ha una pregunta que Sánchez hauria de respondre després de vuit anys: quins problemes estructurals ha resolt? El nostre balanç identifica 25 fallades. La democràcia necessita resultats i responsabilitats, no pas nous anuncis. Share on X
Loading ...
