No se sap ben bé per què Pedro Sánchez és tan poc jutjat per la seva incapacitat per governar. Potser perquè, en el seu cas, governar ha deixat de significar preveure, coordinar, executar i retre comptes. Significa dominar el relat. Quan arriba el desastre, la Moncloa no busca primer la causa: busca el culpable. I, amb una regularitat admirable, sempre el troba fora del Consell de Ministres.
Les vuit catàstrofes de Sánchez, de la covid a Ceuta
La primera gran prova fou la covid. Un grup de científics espanyols va denunciar a The Lancet la manca de preparació, la reacció tardana i la mala coordinació. L’agost del 2020 ja calculava uns 44.000 morts en excés. Espanya va imposar un confinament extrem —parcialment anul·lat després pel Tribunal Constitucional— i, tanmateix, patí una mortalitat extraordinària i una caiguda del PIB del 10,9%, la més gran de la UE. França traslladava malalts en TGV medicalitzats; Renfe en preparà tres, però Sanitat no els va arribar a autoritzar. El ministre era Salvador Illa, promocionat després com a model de gestor serè. El posat tibat, segons sembla, pot substituir els resultats.
La segona catàstrofe és l’habitatge. Des del 2018, el Govern ha preferit regular preus, multiplicar anuncis i culpabilitzar propietaris abans que atacar l’arrel: manca de sòl disponible, llicències lentes, inseguretat jurídica i producció insuficient. El Banc d’Espanya calcula un dèficit acumulat de 750.000 habitatges entre 2021 i 2025. Només el 2025 es van acabar 92.000 habitatges mentre es creaven 240.000 llars. El Govern ha combatut l’incendi discutint el termòmetre.
La tercera és la immigració. Espanya necessita immigració, però necessitat no vol dir improvisació. El saldo migratori exterior fou de 626.268 persones el 2024 i el país ja superava els deu milions de residents nascuts a l’estranger l’1 de gener del 2026. No hi ha hagut una política que vinculés les entrades amb l’habitatge, l’escola, la sanitat, l’ocupació, la integració i la capacitat territorial. El que a Espanya provocava menys tensió que en altres països europeus s’ha convertit en un conflicte polític de primer ordre.
La quarta és demogràfica i familiar. El 2024 només van néixer 318.005 infants i la fecunditat baixà a 1,10 fills per dona. FEDEA calcula que el 2025 el 33,8% dels menors estava en risc de pobresa o exclusió, davant el 19,7% dels majors de 65 anys. El sistema protegeix molt millor la jubilació que la criança. Tenir fills continua penalitzant les rendes mitjanes i baixes, sense una prestació universal suficient ni una fiscalitat que reconegui el cost de formar la generació futura. La maternitat és tractada com una preferència privada; les pensions, amb raó, com un assumpte d’Estat. El desequilibri és colossal.
La cinquena fou la DANA valenciana. La Generalitat va fracassar en l’alerta i Carlos Mazón en pagà el preu polític. Però convertir-lo en l’únic culpable fou una operació de blanqueig estatal. Dels 228 morts comptabilitzats, 192 es produïren als municipis del barranc del Poyo. La Guàrdia Civil va assenyalar la manca d’avisos de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer durant la crescuda crítica. I les obres de protecció, projectades des del 2006, havien quedat sense executar sota governs del PP i del PSOE. La responsabilitat era compartida; la propaganda, no.
La sisena fou la gran apagada del 28 d’abril del 2025, el pitjor incident elèctric europeu en més de dues dècades. L’informe final d’ENTSO-E descriu oscil·lacions, deficiències en el control de tensió i potència reactiva i desconnexions en cascada. No culpa només les renovables: retrata un sistema incapaç d’integrar-les amb prou xarxa, emmagatzematge, regulació i flexibilitat. L’operació reforçada posterior ja havia costat 666 milions fins al març del 2026. No dimití ningú.
La setena és Adamuz. El xoc ferroviari del 18 de gener del 2026 causà 46 morts i tallà durant gairebé un mes l’alta velocitat Madrid-Andalusia. La investigació continua; la principal hipòtesi és la fractura d’un carril o d’una soldadura, i la Fiscalia Europea investiga un possible frau amb els fons destinats al manteniment del tram. Abans de conèixer la causa, el Govern ja coneixia la seva innocència.
I la vuitena és Ceuta. El 30 de juliol del 2026 hi entraren unes 72.000 persones; la majoria retornà, però milers hi restaren i la tragèdia ja acumulava més de vuitanta morts al costat espanyol. Sánchez trigà 26 dies a convocar el Consell de Seguretat Nacional, després de vint dies de vacances. Interior i Defensa oferiren versions contradictòries sobre els avisos previs. Ceuta resumeix totes les crisis anteriors: imprevisió, descoordinació, dependència del Marroc, col·lapse humanitari, absència presidencial i propaganda.
Vuit catàstrofes, una sola manera de governar: no anticipar, no coordinar, no explicar, no dimitir i acusar els altres. Sánchez no ha eliminat la responsabilitat política. Ha aconseguit una cosa més extraordinària: que només existeixi per als seus adversaris.
Vuit catàstrofes, una sola manera de governar: no anticipar, no coordinar, no explicar, no dimitir i acusar els altres. #PedroSánchez Share on X
Loading ...
