Un país continua perquè hi neixen infants i perquè els adults poden criar-los. Això sembla senzill. A Espanya ha deixat de ser-ho.
El 2025 hi va haver 122.167 morts més que naixements. El saldo vegetatiu és negatiu des del 2017. Però la població va créixer en 442.428 persones i va superar els 49,5 milions. També va superar, per primera vegada, els deu milions de residents nascuts a l’estranger. L’INE ho diu sense adjectius: el creixement es deu a la població nascuda fora, perquè la nascuda a Espanya disminueix.
No hi ha misteri. Hi ha una política. O l’absència d’una política.
Espanya no ha afrontat la seva fallida demogràfica. L’ha coberta amb immigració. Una immigració massiva que pot ser necessària, però que ha crescut sense una programació seriosa del volum, les qualificacions, el territori, l’habitatge, l’escola, la sanitat i la integració. La immigració no és culpable del desordre. El desordre és de qui governa. Importar població sense ordenar-ne les condicions no és una política demogràfica. És comptabilitat d’emergència.
Mentrestant, el país envelleix. Les persones de 65 anys i més ja representen el 21,1% de la població. L’INE projecta que arribaran al 30,9%. Hi haurà més pensionistes. Viuran més anys. I hi haurà proporcionalment menys adults en edat de treballar. La immigració pot frenar el cop. No elimina el problema. Els immigrants també envelleixen, formen famílies i necessiten habitatge, escoles i serveis.
En aquest punt apareix el gran error espanyol. L’Estat protegeix el resultat de la vida, però castiga el seu començament.
L’estudi Hijos, ciclo vital y pobreza en España: 2008-2025, de José Ignacio Conde-Ruiz i Marialejandra Garay Aguirre, ho mostra amb una fredor impecable. El 2008, la pobresa monetària afectava el 27,1% dels menors i el 25,3% de les persones de 65 anys i més. El 2025 afectava el 28,3% dels menors i només el 16,4% dels grans.
En disset anys, la pobresa infantil va augmentar 1,2 punts. La dels grans va caure 8,9 punts.
Això no és un detall. És el retrat del sistema.
El 2025 hi havia 2,07 milions de menors pobres. L’AROPE infantil arribava al 33,8%. En les llars monoparentals era del 50,3%. En les parelles amb tres fills o més, del 46,8%. I tenir fills abans dels trenta anys s’associava amb un augment de 7,26 punts en la probabilitat de patir carència material severa. Una penalització entre sis i deu vegades superior a la de les altres edats.
Tenir fills és una porta oberta a la pobresa: aquest és el resultat de les polítiques de Sánchez.
Tenir fills no empobreix per una llei natural. Empobreix quan coincideixen un salari baix, un contracte insegur, un lloguer alt, poc estalvi i serveis de conciliació insuficients. És a dir, quan coincideix amb la joventut real d’avui. I quan el govern no aporta ajudes mínimament suficients com sí fan la resta dels països europeus. Tenim els jubilats més ben pagats, encara que en quedin amb ingressos molt baixos, i les famílies amb fills més pobres d’Europa.
Amb les pensions passa el contrari. El 2026, les contributives s’han revalorat un 2,7% amb l’IPC. Les mínimes han pujat un 7%; les no contributives i determinades pensions de viduïtat, un 11,4%. La garantia arriba a uns 9,4 milions de pensionistes. És bo que les persones grans no siguin pobres. El fracàs no és protegir-les. El fracàs és no haver construït una protecció comparable per als qui tenen fills.
El missatge públic és net. Al pensionista, actualització automàtica. A la família, llindars, formularis, deduccions que no cobra si no té prou quota i ajuts pobres i dispersos.
Espanya socialitza el cost d’envellir i privatitza el cost de criar.
També hi ha una aritmètica electoral. No cal imaginar una confessió a la Moncloa. N’hi ha prou de mirar els incentius. En l’enquesta postelectoral del CIS sobre les generals del 2023, va declarar haver votat el 92,5% dels jubilats; entre els ocupats, el 88,6%; entre els estudiants, el 84,6%; entre els aturats, el 83,6%.
Els grans són molts. Voten més. I cobren cada mes de l’Estat. Sánchez no ha inventat aquesta aritmètica. L’ha convertida en govern.
La factura queda per als qui encara no tenen força electoral i per als qui encara no han nascut. L’AIReF estima que la despesa en pensions creixerà 3,4 punts del PIB fins al 2050.
La generació pobra d’avui haurà de pagar el sistema fort de demà.
Cal canviar l’ordre de les prioritats. Prestació mensual per fill, universal o gairebé universal. Deducció reemborsable. Suport reforçat als pares joves i a les llars monoparentals. Habitatge familiar assequible. Escola infantil i conciliació reals. I una política migratòria vinculada a la capacitat econòmica i social del país.
Una pensió és un dret guanyat. Un fill no és un luxe privat. És el futur comú. Un país que oblida això pot quadrar les eleccions. No quadrarà la història.
Espanya socialitza el cost d’envellir, però continua privatitzant el cost de tenir i educar fills. El resultat és pobresa infantil, baixa natalitat i desigualtat. #Demografia #Família Share on X
