Barcelona després de Colau. Més potencial que futur (IV). La variació de la renda en funció de l’edat de les llars

Un estudi de FEDEA, “Hisenda Pública i demografia: impacte distributiu d’impostos i prestacions a les llars agrupades per edats“, de Julio López Laborda, Carmen Marín Gonzalez i Jorge Onrubia, de maig de 2023, permet establir la caiguda de renda a les llars espanyoles que es produeix a partir dels 65 anys, i encara més a partir dels 75. Concretament:

“El percentatge de les llars pertanyents al primer quintil decreix fins als 50 anys (del 21,9% a l’11,4%), augmentat a partir d’aquesta edat fins a arribar a assolir el 44,2% per als majors de 75 anys. En l’altre extrem de la distribució, la presència relativa de llars pertanyents a l’últim quintil de la distribució (20% de llars amb major renda bruta) va augmentant a mesura que s’eleva l’edat, fins als 65 anys (des del 12,3% al 29,3%) i després disminueix, fins a representar només el 4,7% per als majors de 75 anys. Si considerem de forma agregada el 40% de les llars amb més renda (4 i 5), la seva participació relativa creix de forma continuada fins als 65 anys (del 33% al 51,9%), per caure pràcticament a la meitat entre aquesta edat i els 75 anys (26,6%), i de forma molt important quan se superen aquests (11,4%)” (pàgs. 4, 5).

“En posar en relació aquests valors mitjans de la renda bruta de cada tram d’edat amb la distribució per al conjunt total de llars, observem que la renda bruta mitjana de les llars més joves (aquells el sustentador dels quals no supera els 30 anys), se situa en el tercer quintil. A l’altre extrem, la renda bruta mitjana de les llars de més edat (aquells amb un sustentador principal de més de 75 anys) està en el segon quintil de la distribució global. Per a la resta de les llars, les rendes brutes mitjanes de cada grup d’edat s’ubiquen en el quart quintil de la distribució” (pàg. 5).

Considerat en el seu conjunt, les rendes d’una població en un territori donat decreixeran en la mesura que augmenti la proporció de llars de majors de 65 anys i, sobretot, de 75. La dinàmica és diferent segons el quintil de partida.

Si observem en relació amb les dades de FEDEA, l’evolució en l’edat de cada quintil, constata que la caiguda de renda en relació amb l’edat inicial de fins a trenta anys augmenta, sobretot, en els situats en el primer i quart quintil. La caiguda és menor en el tercer, i més moderada en el segon i, sobretot, el cinquè, el de màxims ingressos.

Sota aquesta lògica, no només es produiria una reducció d’ingressos, sinó que al seu torn augmenta la desigualtat, perquè les llars de menors ingressos serien les que es veurien més afectades, les del primer quintil, i els de més renda, els que menys afectats.

L’evolució de la població de Barcelona en la relació 35 a 54 anys amb la de 65 i més anys és la següent:

Relació 35-54/65 i més anys

Font: Padrons municipals

La reducció experimentada en relació amb el 1985 és de l’ordre del 21%, i del 16% pel que fa al 1995. Aquest és un factor que actuaria en una determinada mesura pressionant cap avall les rendes de la ciutat i augmentant la desigualtat.

D’altra banda, i segons l’estudi sobre l’impacte de l’envelliment de  CaixaBank Research:

“Utilitzant sèries llargues d’agregats econòmics i demogràfics a nivell de comunitat autònoma, estimem que durant la dècada 2010-2019 l’envelliment va llastrar el creixement econòmic en 0,6 p.p. en termes anualitzats. Aquesta tendència es mantindrà durant la present i pròximes dècades, en les quals estimem que l’envelliment provocarà una reducció del creixement econòmic de 0,7 p.p. i 0,6 p.p. en termes anualitzats, respectivament. A l’hora d’analitzar l’impacte de l’envelliment en el creixement econòmic, molts estudis han centrat l’atenció en el marge extensiu de la força laboral. No obstant això, els nostres resultats obtinguts per al cas d’Espanya mostren que la productivitat laboral és igual d’important a l’hora d’analitzar l’impacte de l’envelliment sobre l’activitat econòmica. Així mateix, dos terços de l’impacte a través de la productivitat laboral es produeixen per ajustaments en els salaris. La configuració sectorial també juga un paper important a l’hora d’analitzar la relació entre envelliment i creixement econòmic. En aquest sentit, les nostres estimacions mostren que en aquelles CC.AA. on els serveis tenen més pes des del punt de vista de l’ocupació respecte a la resta de CC.AA., l’envelliment té un impacte negatiu sobre el creixement econòmic. Tanmateix, en aquelles CC.AA. on la indústria predomina, aquest impacte és positiu degut possiblement a l’automatització més gran de processos industrials. En relació amb les mesures que poden atenuar l’impacte negatiu que tindrà l’envelliment, una prolongació de la vida laboral, una major immigració i una major participació laboral de la població semblen les principals candidates a tenir en compte. No obstant això, encara que les mesures que fomenten el creixement de la força laboral ajuden a reduir l’impacte de l’envelliment, necessitaran acompanyades d’un augment de la productivitat laboral perquè l’envelliment poblacional no llasti significativament el creixement econòmic d’Espanya en els temps venidors.

Pel que fa a les conclusions de l’estudi ressenyat i referint-nos a Barcelona, podem estimar que l’impacte sobre la reducció del creixement en termes de p.p. no serà menor que l’indicat, donada la importància terciària de l’economia de la ciutat. D’altra banda, l’advertència sobre el fet que amb la immigració no n’hi ha prou si no és té cura de la productivitat, s’aplica amb plenitud a Barcelona, perquè l’augment de població a expenses de la població immigrada per substituir la davallada demogràfica autòctona precisament es caracteritza, com veurem, per la seva menor productivitat”.

La conclusió és molt evident: el procés d’envelliment de la ciutat, cada vegada més accentuat, i que la jubilació de la generació més nombrosa s’accentuarà, té a més de moltes altres conseqüències una tendència a reduir la renda del grup de població més gran de 65 anys. Aquest és un efecte insalvable estructural i tendencial, que només pot esmenar-se amb guanys de productivitat i, per tant, de renda per a la població en edat de treballar.

Subratllem que es tracta de fer més gran la productivitat, el que no equival a créixer en població, perquè aquesta dinàmica podria tenir l’efecte contrari si la població que s’incorpora té una productivitat baixa. Perquè el que interessa, perquè és el que ens aproxima a una idea de la qualitat de vida, no és el creixement agregat del PIB de la ciutat, sinó la part que li pertoca a cadascú.

Una altra forma de constatar els efectes de l’envelliment és analitzar com ha evolucionat la composició de la renda de la ciutat pel que fa als seus tres agregats que la componen.

La Renda Familiar Disponible Bruta (RFDB) és la resultant de tres grans components. El més important, les rendes procedents dels salaris. Les altres, l’excedent empresarial, que té en els beneficis la seva part principal, i, finalment, les transferències de les administracions públiques, que amb diferència tenen en les pensions la magnitud més elevada.

Es pressuposa que en una economia dinàmica i ben constituïda, la importància relativa de cada component és la que he assenyalat més amunt. Simplificant: salaris-beneficis-pensions, per aquest ordre de magnitud.

Aquesta era la situació de Barcelona el 1986. Un gran pes dels salaris; més que al conjunt de Catalunya, una tercera part del total procedent dels beneficis; una mica més a Catalunya, i una fracció que no arribava al 10% fruit de les pensions i altres transferències.

Però amb el pas del temps, les xifres van canviar, si bé encara sense alterar l’ordre: a inicis de segle les pensions ja significaven el 15%, mentre que l’excedent empresarial s’havia reduït fins a significar la quarta part. Aquesta dinàmica s’accentuà al llarg del segle i el 2010, per primera vegada, les pensions superaven els beneficis empresarials en l’àmbit de Catalunya, però no encara a Barcelona. El 2019 i a la capital, les transferències superen en quasi 2,5 punts als excedents empresarials i s’aproximen a significar la quarta part de tota la RFDB, alhora que els salaris signifiquen la proporció més petita de tot el període observat de més de 40 anys.

La Renda Familiar Disponible Bruta, tant de Barcelona com de tota Catalunya, depèn cada vegada més de les pensions, el percentatge de participació salarial es redueix i encara ho fan més els beneficis. Des de 1986, el pes de les pensions en la renda de la ciutat ha crescut en 14,43 p.p., l’excedent empresarial s’ha reduït en més de 10 p.p. i el pes dels salaris ho ha fet en 5 p.p. Aquesta no és la descripció numèrica de l’economia d’una ciutat  dotada de pujança.

Renta Familiar Disponible Bruta en tant per cent (%)

Font: Idescat

I aquí és on entra en joc l’altre factor, que donades les seves característiques també afecta negativament l’economia de la ciutat: la immigració.

Barcelona després de Colau. Més potencial que futur (III). L’impacte econòmic de la població

@jmiroardevol

 Loading ...