Les anàlisis teòriques sobre els efectes de la població en l’economia constitueixen un capítol molt ben nodrit, tant en l’àmbit econòmic com en el sociològic. No serà objecte d’aquest informe analitzar-los amb detall, però sí que resulta convenient considerar determinats aspectes generals, com els relacionats amb la natalitat i l’envelliment de la població.
Amb caràcter general, una taxa de fertilitat inferior a la de reemplaçament, de 2,1 fills per dona (15-45 anys) es tradueix en una pèrdua de població, en un progressiu envelliment d’aquesta i un augment del sobreenvelliment, (la proporció de la població més anciana -85 i més anys- per cada 100 adults de 65 i més anys).
Quan aquell desequilibri es trasllada de manera significativa al balanç vegetatiu en forma de dèficit, els seus efectes ja no es mesuren en dècades, sinó molt més a curt termini. És una característica dels territoris demogràficament regressius, que també acaben sent-ho en l’àmbit econòmic. La velocitat d’aquest impacte és variable en funció de la productivitat que posseeixi l’economia d’aquell territori. A partir d’ aquest fet la societat i la seva economia es transformen i l’ entrada en joc de la variable immigració, que en termes quantitatius demogràfics pot resoldre la situació en aquest aspecte, accentua la dinàmica transformadora. Tot això son qüestions generals ben conegudes que cal tenir-les en consideració en el diagnòstic sobre Barcelona.
Sabem també, que la població incideix sobre els factors del creixement econòmic. Ho fa sobre l’estoc de Capital (k) si l’estructura d’edat es va veient substancialment modificada, Com és obvi afecta la disponibilitat de Treball (L) i de Capital humà (h),
En el primer cas, la immigració pot resoldre els dèficits, però en el segon, la qüestió ha de ser matisada perquè entra en joc la productivitat inherent al capital humà de cada treballador. La mitjana d’edat de la població, considerada també, guarda relació amb la productivitat. Aquesta, al seu torn, està relacionada amb el mètode de producció que s’aplica (F) i el Progrés Tècnic, que ve a recollir tots els factors que afecten la productivitat (A). No cal desenvolupar més els conceptes per constatar les interrelacions entre demografia i economia, la seva complexitat i les seves conseqüències i, d’aquesta manera, advertir que les qüestions clau de dèficit vegetatiu, baixa natalitat i envelliment, no es resolen simplement a base d’apel·lar a la immigració, perquè tot resulta més complex. El populisme demogràfic es desfà en el sentit que es doni, i això és molt perillós.
L’estructura i dinàmica demogràfica afecta, a més, a dues condicions generals del sistema econòmic, la de la propensió a la desigualtat i a la deflació. Piketty apunta a la primera, i la situació crònica del Japó a la segona.
Hi ha la teoria, discutida, que el creixement de la població afavoreix el progrés tècnic. Són ja clàssiques en aquest sentit les tesis Boserup, Kremer (1993) i el seu extraordinari estudi “Population Growth and Technological Change: One Million B.C. To 1990”, i de Becker (segona època). També en la producció acadèmica local, García Duran (a partir de Kremer) estableix que l’elasticitat del progrés tècnic és més gran en relació amb la població que amb la tecnologia.
La taula adjunta, ens diu una cosa consistent en aquest sentit. Per a un període d’un quart de segle (1980-2005), els països desenvolupats mostren una notable relació entre productivitat i natalitat, amb l’única excepció dels Estats Units en la primera dècada.
Un altre aspecte que destacar rau en l’estructura d’edat de la població i la seva relació amb la productivitat. La creativitat es concentra en la població de menys de 40 anys i el seu màxim se situa entre els 30 i 40 anys, amb una desviació segons l’activitat de (+) 4 a 10 anys.
D’altra banda, els ingressos salarials màxims s’assoleixen entre els 45 i 55 anys, i estan desplaçats cap endavant en relació amb la productivitat (aquest fet ajuda a entendre millor la lògica interna de les jubilacions anticipades). En la mesura que la població que treballa envelleix s’alteren les condicions de creixement econòmic. En el cas d’Espanya, i segons l’INE, la mitjana edat de la població espanyola el 2022 és de 45 anys, la dels estrangers és de 37,1 anys, mentre que la dels nascuts a Espanya és de 46,1 anys. Aquesta xifra s’ha incrementat en 14,6 anys des del 1975. Això significa que la població autòctona es troba ja com a mitjana d’edat fora del període de màxima productivitat i ha entrat en la fase més alta. No és el cas dels immigrants, però atesos que aquests estan molt majoritàriament emprats en sectors econòmics de baixa productivitat, no resolen el desequilibri.
La mitjana d’edat de la població de Barcelona es desplaça a l’alça i se situa en màxims històrics: 44,2 anys, i això gràcies a l’elevat contingent de població immigrada, com veurem més davant.
Això també significa que la població dotada d’una major productivitat, que bàsicament és autòctona, amb l’excepció de la immigració europea, que és minoritària, tendeix a reduir-se.
La dinàmica de població no ofereix una millora d’aquestes condicions. És el cas de la relació entre el grup d’edat decisiu de 35 a 54 anys respecte al grup de 65 i més anys. En aquest mesurament els països pitjor situats a l’horitzó 2050 són, d’una banda, Japó (0,58) i Corea del Sud (0,65), i en el cas d’Europa, Itàlia (0,69), Alemanya (0,69) i Espanya (0,70).
Apuntava anteriorment la relació especifica entre demografia i desigualtat i citava en concret Piketty. Té interès observar el seu tractament de la qüestió. L’economista francès escriu: “El factor més important a llarg termini que explica l’augment del capital privat a Europa en els últims 40 anys és l’alentiment del creixement, sobretot del demogràfic (2014, p223)”. Això es pot explicar per la seva segona llei fonamental del capitalisme ß= s/g; és a dir, la ràtio beta de capital/ renda es correlaciona amb la taxa d’estalvi i la taxa de creixement. Però en realitat ß = s/(g+n), sent n la taxa de creixement de la població.
En aquesta consideració es prescindeix de la naturalesa del creixement de la població, però ja hem vist les raons per les quals la dimensió qualitativa d’aquest creixement és molt important perquè es relaciona amb la productivitat. Si n creix, però aquest augment es tradueix en una ocupació de baixa productivitat i una ruptura de la piràmide demogràfica, en el sentit que hi ha poca població infantil i adolescent, no determina una disminució de la desigualtat, i sí més aviat el contrari, es donarà un fet addicional amb efecte a llarg termini: els fills d’ aquests immigrants nascuts aquí, amb famílies situades en els darrers percentils de renda, escassos en capital social i humà com a resultat de la seva condició d’immigrant, amb un sistema social i educatiu tan deficient com l’espanyol i el català, que no és capaç de reduir la pobresa infantil ni les desigualtats educatives, donarà lloc a futures generacions, aquestes ja sí que autòctones, d’escàs capital humà i consegüentment d’escassa productivitat.
De fet, és un procés que de forma incipient ja estem vivint a partir de la primera onada immigratòria d’aquest segle. Les seves conseqüències superen l’àmbit econòmic i constitueixen un greu problema social que no té polítiques públiques que l’abordin i que estimulen la continuïtat del problema crònic espanyol de la seva baixa productivitat. Segons Jordi Gual ( LV27agost2023), “la productivitat mesurada en PIB real per persona ocupada ha crescut en el període 2008-2022 tan sols un 5,6%, “i encara “aquesta xifra es concentra entre el 2008-2013” el període de la crisi va ser assolida via acomiadaments, mentre que a partir d’aquella data “ha estat en retrocés”
La població afecta la productivitat i la renda per vies diferents. Una, en funció de l’estructura d’edats, la natalitat i el grau d’envelliment, i una altra, en funció de la component immigratòria.
La manca de natalitat i el desplaçament de la cura de la mitjana d’edat, superant el període de màxima productivitat, afecta de manera creixent Barcelona, malgrat la immigració. Però, a més, ho fa incidint directament sobre la renda de les llars.
El que crida l’atenció de Barcelona és la magnitud negativa del seu saldo vegetatiu, que és el factor determinant del seu envelliment i sobre tot del de la seva població autòctona, i com s’ha deteriorat amb el pas dels anys. Ara és molt pitjor, fins i tot, que el de Catalunya i Espanya.
El saldo vegetatiu per a Barcelona ciutat, Catalunya i Madrid ciutat des del 1985 fins al 2021 va ser el següent:
Malgrat el dèficit vegetatiu, la relació entre població de 35 a 54 anys i la de 65 i més el 2020 és millor que la de les tres referències espacials utilitzades. El coeficients són 1,74, Madrid (1,73) Catalunya (1,72) i Espanya (1,63). Aquest resultat ens assenyala la importància que ha assolit la immigració en la dinàmica demogràfica de la ciutat, i ha convertit Barcelona en la capital d’Espanya amb un major nombre d’ immigrats.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.