Si ahir analitzàvem “Les 10 claus de la degradació de la democràcia a Espanya“, cal dir que 24 hores després, el deteriorament de les institucions d’estat espanyoles s’accentua amb nous conflictes, com són els xocs en les diverses institucions i poders constitucionals.
Tot això passa en un marc molt advers des del punt de vista de la pràctica institucional, perquè la majoria dels partits que donen suport a Sánchez assumeixen amb satisfacció aquest deteriorament, bé perquè són independentistes i veuen en l’afebliment de l’estat passes en la bona direcció, bé, com en el cas de Sumar i UP, que cerquen liquidar l’actual règim i entrar en una nova fase constituent, sigui de manera declarada, sigui a través de la pràctica. A més el fet que el cap de l’estat s’hagués de fer perdonar que era una monarquia quan es va redactar la Constitució, va tenir com a conseqüència que a la pràctica no disposi de cap poder moderador o d’última paraula en les crisis d’estat, com sí que tenen, per exemple, els presidents dels veïns de Portugal i Itàlia.
El que ara ha passat significa, en primer lloc, un conflicte amb el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) perquè aquest, per primera vegada, ha negat el plàcet al renovat fiscal general de l’estat, García Ortiz. Ho va fer per 8 vots a 7 establint que no era idoni pel càrrec. El fonament d’aquesta recusació està en la recent sentència del Tribunal Suprem que va anul·lar l’ascens de categoria fiscal a la seva excap, Dolores Delgado, amb una sentència demolidora, en la qual afirmava que hi havia una “visible i innegable desviació de poder”. Fet que la invalidava per al càrrec, que el govern ràpidament li va renovar.
Cal dir que en el seu primer nomenament si bé va passar el filtre, ja hi va haver un nombrós gruix de vots contraris: 7 contra 12 positius. La qüestió és que es produeixen dos xocs de conseqüències encara mai experimentades. Un, entre la fiscalia i l’òrgan de govern dels jutges. Com podrà funcionar bé la ja deteriorada justícia amb un CGPJ que ha refusat el fiscal general? És evident que la seva decisió no és vinculant per al govern, però també ho és que compromet molt les relacions entre aquestes dues instàncies de la justícia. L’altre és que accentua la crisi entre aquest òrgan de govern dels jutges i el govern. Aquest, fidel a la seva línia de no afluixar mai i accentuar l’atac, va tenir en la boca del ministre de Justícia, Félix Bolaños, l’advertència que el CGPJ en qualsevol informe que faci “és al marge de la llei”.
Hi ha, doncs, una guerra oberta entre dos poders de l’estat que no té un àrbitre clar que pugui resoldre la crisi, i que té elements que l’accentuen en l’amnistia, el lawfare i la creació de les comissions que, per aquest últim motiu, s’ha acordat al Congrés dels diputats.
L’altra bufetada al govern ha vingut per part del Suprem, que ha anul·lat el nomenament de la socialista i exministra, Magdalena Valerio, com a presidenta del consell d’estat, un càrrec que ocupava des de l’octubre passat.
La raó per a l’anul·lació per part del Suprem, que és la quarta d’alts nomenaments que ha fet el govern, té una raó molt concreta: considera que infringeix l’article 6è de la llei que regula el consell d’estat i que suposa que un dels requisits per formar-ne part és ser un jurista de reconegut prestigi.
D’aquesta manera s’ha assumit la tesi del recurs presentat per la Fundació Hay Derecho que afirmava que Valerio només complia una de les dues condicions exigides per la llei. La de tenir experiència en afers d’estat, però que no tenia cap trajectòria com a jurista i la seva única experiència prèvia professional era com a funcionària. L’argument radica en afirmar que qualsevol funcionari amb un bagatge similar podria ser qualificat de jurista de reconegut prestigi, i és evident que aquesta no és la intenció de la llei. A més, el fet de procedir de la política no li atorga cap mena d’afegit en aquest cas.
És evident que tots els predecessors de Magdalena Valerio sí que eren persones de gran reconeixement en l’àmbit jurídic:
- Fernando Ledesma Bartret(1981-1982)
- Francisco Fernández Ordóñez (1982-1985)
- Fernando Ledesma Bartret (1985-1986
- Fernando Morán López (1986-1991)
- José Luis García Ferrero (1991-1995)
- Ramón Jáuregui Atondo (1995-1996)
- Marcelino Oreja Aguirre (1996-2000)
- Juan Manuel Fanjul Sedeño (2000-2004)
- Francisco Rubio Llorente (2004-2012)
- José Manuel Romay Beccaría (2012-2017)
- María Teresa Fernández de la Vega (2017-2020)
I per si no estigués prou embolicat l’àmbit internacional i institucional, també en l’econòmic les aigües no baixen tranquil·les. Brufau, president de Repsol, ha anunciat que l’empresa pot deixar d’invertir 15.500 milions a Espanya a conseqüència de la manca de garanties jurídiques i incerteses fiscals. Aquesta declaració, que és més una manifestació de malestar que altra cosa, la van precedir altres semblants també d’empreses de gran abast, com Mercadona i Petronor.
En tot aquest escenari d’insatisfacció empresarial sempre hi ha l’avantatge per part del govern que la majoria d’empreses i d’ocupació estan a càrrec de les pimes i, és clar, aquestes no poden invertir a fora. Mentrestant, en l’horitzó plana l’anunci de la setmana laboral de 37 hores i mitja que precisament per a les petites i microempreses pot representar una nova dificultat, que les molt grans poden salvar amb molta més facilitat. Quan es tenen 2, 3, 5 treballadors és molt més difícil fer equilibris amb els horaris, sobretot si no s’han aconseguit mitjans per millorar la productivitat.
Loading ...
