La immigració és encara més determinant a Catalunya que al conjunt d’Espanya per explicar el creixement demogràfic recent. A 1 de gener de 2025, Catalunya tenia 8.124.126 habitants, dels quals 1.522.819 eren de nacionalitat estrangera, és a dir, el 18,74% de la població. Ara bé, per mesurar el pes real de la immigració no és suficient considerar la nacionalitat, ja que una part dels immigrants ha adquirit la nacionalitat espanyola o té doble nacionalitat. El millor indicador és el lloc de naixement: els nascuts a l’estranger representaven ja el 22,5% de la població i prop del 40% del grup d’edat entre 25 i 45 anys (Idescat).
Són xifres molt elevades que situen Catalunya entre els territoris europeus amb un impacte migratori més intens. A més, hi ha un element sovint ignorat en el debat polític espanyol: la immigració es distribueix de manera molt desigual dins l’Estat, i Catalunya concentra una proporció molt superior a la mitjana.
L’efecte demogràfic és especialment visible en el mercat laboral. El primer trimestre de 2026, la població estrangera de 16 anys o més era d’1,346 milions de persones. D’aquestes, 949.800 eren actives i 773.000 ocupades, fet que implica una taxa d’activitat del 70,6%, superior a la de la població espanyola resident a Catalunya. En altres paraules, una part molt important del creixement recent de la força de treball catalana depèn de la immigració.
La contribució a la natalitat també és molt significativa. El 2024 es van registrar 53.793 naixements a Catalunya, dels quals 19.079 corresponien a mares estrangeres, el 35,5% del total. Sense aquesta aportació, el descens vegetatiu hauria estat considerablement més intens.
Aquestes dades indiquen també una fecunditat més elevada entre la població immigrant. Si els nascuts a l’estranger representen aproximadament el 22% de la població però aporten el 35,5% dels naixements, la seva contribució relativa és d’1,61, mentre que la de la població autòctona és de 0,82. Això significa que la població d’origen immigrant creix per dues vies: per l’arribada continuada de nous residents —que durant aquest segle ha estat molt intensa— i pel creixement vegetatiu. Si aquesta dinàmica es manté sense canvis, el resultat a llarg termini serà un procés de substitució demogràfica.
En el mercat de treball, la immigració contribueix a cobrir dèficits quantitatius en sectors com els serveis, la logística, la restauració, les cures, la construcció i diversos segments del comerç. El 2025 hi havia 794.700 treballadors estrangers ocupats, el 20,3% del total de l’ocupació catalana. A més, la seva edat mitjana era de 40,4 anys, davant dels 43,7 anys dels ocupats amb nacionalitat espanyola. Aquest diferencial ofereix un cert avantatge en termes de relleu generacional, tot i que es reduirà amb el pas del temps i, en menor mesura, amb els efectes del reagrupament familiar, especialment quan aquest comporta l’arribada d’ascendents.
També hi ha efectes potencialment favorables en l’àmbit lingüístic. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) de 2023, el 67,6% de les persones nascudes a l’estranger manifestaven que voldrien parlar català en el futur. Entre 2018 i 2023, almenys 117.000 persones es van incorporar a un ús freqüent de la llengua, mentre que durant el curs 2023-2024 gairebé 9.400 alumnes van seguir cursos de català en el sistema d’educació d’adults.
Aquestes dades indiquen que les polítiques d’acollida lingüística poden donar resultats quan són prou intenses i orientades a l’ús real. Ara bé, això també depèn de la capacitat de la Generalitat i del conjunt de la societat, especialment del món empresarial, per convertir el català en una llengua d’integració social i de promoció professional.
Conseqüències desfavorables
Catalunya també suporta amb més intensitat els costos d’una immigració sostinguda quan l’oferta d’habitatge, els serveis educatius i sanitaris o la capacitació lingüística no creixen al mateix ritme.
La pressió sobre l’habitatge és especialment visible a l’àrea metropolitana i als municipis litorals. El Fons Monetari Internacional ha relacionat l‘augment dels preus amb el reforç de la demanda derivat tant del creixement poblacional com de la immigració, un fenomen especialment acusat a Catalunya per la concentració territorial dels nous residents.
Pel que fa a la renda i a la qualitat de l’ocupació, el patró català és semblant al del conjunt d’Espanya.
El salari brut anual mitjà dels treballadors estrangers era de 24.037 euros el 2023, davant dels 30.929 euros dels treballadors amb nacionalitat espanyola. A més, existeix una forta dualitat interna: mentre que els ciutadans comunitaris percebien un salari mitjà de 31.198 euros, els extracomunitaris es quedaven en només 20.015 euros.
Això significa que una part important de la immigració se situa en els trams salarials on la contribució fiscal neta pot ser reduïda o fins i tot negativa, especialment quan hi ha dependents o trajectòries laborals inestables. En aquests casos, les prestacions públiques rebudes poden superar les aportacions efectuades al sistema. Aquest aspecte convida també a revisar les externalitats dels sectors econòmics que basen la seva competitivitat en salaris estructuralment baixos. Igual que es valoren els impactes ambientals de la indústria o del turisme, caldria mesurar-ne també els costos socials. La indústria càrnia n’és un exemple evident.
La temporalitat laboral també mostra una sobrerepresentació clara. El 2025 hi havia 113.200 assalariats estrangers amb contracte temporal, sobre un total de 393.400 treballadors temporals. Això significa que concentraven prop del 29% de la temporalitat assalariada, tot i representar aproximadament el 20% de l’ocupació. Aquesta situació no només constitueix un problema social, sinó que també dificulta l’estabilitat residencial, l’aprenentatge lingüístic i la consolidació d’una base continuada de cotització.
En educació, el principal repte continua sent la segregació escolar. El Síndic de Greuges reconeix avenços des de la posada en marxa del Pacte contra la segregació escolar, però també assenyala que els seus efectes es veuen limitats per la segregació residencial. Durant el curs 2023-2024 encara hi havia 57 escoles de primària i 19 instituts amb més del 50% d’alumnat estranger, fet que evidencia les dificultats de gestionar aquestes concentracions únicament mitjançant polítiques educatives.
En l’àmbit lingüístic, Catalunya presenta una situació singular perquè la immigració incideix sobre una llengua de dimensió mitjana i no hegemònica dins l’Estat. L’EULP de 2023 mostra que només el 14,9% dels nascuts a l’estranger iniciaven sovint o sempre les converses en català, davant del 69,6% dels nascuts a Catalunya. El català com a llengua habitual se situava en el 32,6%. Precisament el grup d’edat de 30 a 44 anys, que concentra bona part de la immigració recent no escolaritzada al país, és també el que presenta uns usos més febles de la llengua.
Aquestes dades no demostren un fracàs inevitable de la immigració, però sí que indiquen que, sense una política lingüística i d’acollida molt més intensa, l’equilibri sociolingüístic tendeix a desplaçar-se cap al castellà i cap a un plurilingüisme asimètric.
En matèria de seguretat i justícia, les dades disponibles obliguen igualment a distingir entre criminalitat i sistema penal. La taxa de fets penals coneguts per la policia va ser de 65,03 per cada mil habitants el 2024, tot i que la comparació amb la resta d’Espanya és limitada per diferències metodològiques.
En canvi, les dades penitenciàries són més clares: a finals de 2024 hi havia 8.594 interns als centres penitenciaris catalans, dels quals 4.454 tenien nacionalitat estrangera, el 51,8% del total. En les mesures penals alternatives, els estrangers representaven 5.401 persones sobre un total de 15.299, és a dir, el 35,3%.
Es tracta d’una sobrerepresentació molt notable respecte del 18,74% de població estrangera resident. Ara bé, aquestes xifres no constitueixen taxes ajustades per edat, sexe, nivell socioeconòmic o tipus de delicte, de manera que no permeten establir relacions causals directes. Tot i això, indiquen l’existència d’un fenomen que mereix una anàlisi específica. També seria convenient disposar de dades segons el lloc de naixement, i no únicament segons la nacionalitat.
Conclusions
Una conclusió prudent seria defensar un alentiment substancial dels fluxos migratoris, una revisió de l’aportació econòmica dels diferents sectors incorporant-hi les externalitats derivades dels salaris baixos estructurals, i un reforç molt més gran de la capacitat executiva i financera de la Generalitat per afrontar els reptes de l’habitatge, l’escolarització, la sanitat i la integració lingüística i cultural.
Si les tendències actuals es mantenen, Catalunya podria encaminar-se cap a tensions socials similars a les que avui experimenten països com França o als debats sobre sostenibilitat del model migratori que es plantegen als Països Baixos o a Suècia.
Tanmateix, aquesta anàlisi encara resta incompleta. Hi ha dues qüestions qualitatives que mereixen un tractament específic: la immigració de tradició musulmana i el fenomen de les bandes llatines. Això, però, serà objecte d’un altre article.
Els nascuts a l'estranger ja representen prop del 22,5% de la població catalana i gairebé el 40% de les persones d'entre 25 i 45 anys. Quines conseqüències té això? #immigració Share on X
