Quan la política la fan les grans empreses d’internet

Fa uns dies, a Austràlia, Google i Facebook augmentaren la seva pressió sobre el govern de Canberra. El seu objectiu era evitar una nova llei que les obligaria a pagar per poder difondre notícies.

Google advertí a l’executiu australià que la nova legislació l’obligaria a aturar els seus serveis de cerca a internet, utilitzats, es calcula, pel 95% dels australians. Tal provocació va fer afirmar al primer ministre que el seu govern “no respon a amenaces”.

A Austràlia plou sobre mullat. En les darreres setmanes, els gegants d’internet Google, Facebook, Twitter i Amazon han protagonitzat polèmiques arreu del món. L’arrel és sempre la mateixa: la confusió que aquestes empreses creen, o exploten, entre interessos privats i l’esfera pública.

El cas més sonat i que més rebombori ha fet és la supressió permanent per part de Twitter del compte personal de Donald Trump. Pocs dies més tard, Facebook anunciava que sotmetria la seva pròpia decisió d’impedir que l’expresident publiqués continguts a l’arbitratge del seu comitè d’experts… escollits per la mateixa empresa.

En un altre àmbit, el del comerç electrònic, Amazon Espanya anuncià fa poc que traslladaria als venedors el cost addicional que li suposaria la nova “taxa Google d’un 3%. Això suposaria el desmantellament complet d’una política pública per un simple canvi de condicions del servei d’una sola empresa.

Tornant a l’àmbit polític, a Espanya, Twitter ha bloquejat per segona vegada el compte oficial de Vox per una piulada que promou, suposadament, l’odi contra els musulmans. El partit ja ha presentat una denúncia contra la xarxa social.

La norma que Vox hauria vulnerat és tan nebulosa i interpretable com la prohibició d'”amenaçar, assetjar o fomentar la violència contra altres persones a causa de la seva raça, origen ètnic, nacionalitat, orientació sexual, gènere, identitat de gènere, religió, edat, discapacitat o malaltia”.

Caldria preguntar-se doncs què passa amb tots els prohoms progressistes que s’esplaien regularment arreu d’Occident contra el cristianisme, o amb els imams radicals que promouen l’odi i la violència de forma oberta i compten amb milions de seguidors a Twitter. L’arbitrarietat ètica dels responsables de la xarxa social és total.

Tots aquests fets diversos subratllen una tendència que no para de créixer: determinades empreses d’internet pensen que tenen dret, o el deure, de prendre decisions pròpies de l’àmbit públic.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Evidentment, el problema és que aquestes empreses no disposen de cap mandat públic, ni d’una supervisió independent, ni dels equilibris que considerem bàsics en qualsevol procés liberal i democràtic.

Però també cal recordar que una de les causes d’aquesta nova fal·lera, en particular de Facebook i Twitter, es troba en la pressió social que han rebut durant anys per auto-regular el seu contingut i orientar-lo cap a posicions políticament correctes. En el cas de Trump, per exemple, ja al 2016 molts protestaven per la llibertat amb que el llavors candidat metrallava piulades insultant a dreta i esquerra. Molt abans del 2021, nombrosos activistes volien forçar Twitter a expulsar Trump.

Una pressió que ha vingut sobretot de sectors progressistes, que pensaven que aquestes xarxes tenien en certa manera una “missió política”. Només cal recordar les lloances que es professaven a les xarxes socials pel seu paper pro-democràcia durant les malaurades «primaveres àrabs», ara fa deu anys.

Creus que fa bé el govern espanyol de presentar directament a la Comissió Europea els programes d'ajuda Next Generation EU sense passar pel Congrés dels Diputats?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú