Pedro Sánchez va arribar al Govern el juny del 2018 prometent regeneració democràtica. Vuit anys després, davant les eleccions del 29 de novembre, el balanç exigeix una pregunta menys complaent que l’habitual enumeració de lleis, inversions i ajuts: quins grans problemes d’Espanya ha estat capaç de resoldre?
La resposta és demolidora. No pas perquè no hi hagi avenços laborals i socials, sinó perquè massa millores parcials conviuen amb crisis estructurals agreujades i amb una pràctica del poder cada vegada més refractària als seus límits democràtics.
Un país que creix, però no resol els seus problemes
L’habitatge és la prova més visible. El Banc d’Espanya calcula un desfasament acumulat pròxim als 750.000 habitatges entre les llars creades i els habitatges acabats durant el període 2021-2025. No és una xifra de persones sense sostre, sinó la mesura d’un desequilibri que expulsa els joves del mercat residencial, impedeix formar famílies i redueix la mobilitat laboral.
Mentre es multiplicaven els anuncis, faltaven sòl urbanitzat, llicències, construcció i coordinació amb els transports i els subministraments.
L’habitatge social amb prou feines representa entre l’1,5 % i l’1,7 % del parc d’habitatges, segons la Comissió Europea. S’ha pretès protegir els llogaters vulnerables fent recaure part del cost sobre els petits propietaris, sense construir una alternativa pública suficient. Protegir no és el mateix que resoldre.
El creixement de l’economia tampoc no admet celebracions sense matisos.
La Comissió Europea adverteix de la feblesa del creixement per habitant i de la productivitat. El salari brut mitjà va augmentar de 24.009 euros el 2018 a 29.540 euros el 2024, un 23 % en termes nominals. Però el que és decisiu per viure és quant queda després de la inflació, els impostos i l’habitatge, i el resultat per a les persones que no són propietàries de casa seva és negatiu.
La clau és el mal comportament de la productivitat. Des del 2018, i segons el Fons Monetari Internacional (FMI), Espanya és l’únic país europeu que ha perdut productivitat (-0,1 %).
L’OCDE situa el 2025 la falca fiscal del treballador solter amb un salari mitjà en el 41,4 % del cost laboral. El PIB creix, però això no implica necessàriament que una parella jove tingui més capacitat per pagar-se un habitatge i criar un fill.
La infància, l’educació i els serveis que fallen
Aquí apareix un fracàs especialment dolorós: el de la infància i la família. El 2025, el 33,8 % dels menors espanyols es trobava en risc de pobresa o exclusió, davant del 24,3 % de la mitjana europea. El 2024 van néixer 318.005 infants i la fecunditat va ser d’1,10 fills per dona.
Cap Govern no pot revertir per decret una tendència anterior i compartida amb altres països europeus. Però vuit anys haurien de ser suficients per articular una política de suport econòmic continuat a la criança, de conciliació real i d’estabilitat residencial. Es van ampliar els permisos, però no es va construir una resposta equivalent al llarg de tota la infància. També van faltar ajuts primerencs i efectius per a les dones embarassades en situacions de precarietat que volen ser mares.
En educació, PISA 2025 situa Espanya en 451 punts en lectura i 457 en matemàtiques, per sota dels 474 i 473 punts del 2022, respectivament. És impossible reduir aquest deteriorament a una sola llei, com també ho és dissimular-lo darrere les estadístiques de titulacions.
En sanitat, el desembre del 2025 va acabar amb 853.509 pacients pendents d’una intervenció quirúrgica i una espera mitjana de 121 dies. En dependència, la tramitació arribava als 341 dies. I, segons l’AIReF, el 52 % de les llars que complien els requisits per rebre l’ingrés mínim vital no l’havien sol·licitat. Una prestació publicada al BOE encara no és una prestació rebuda; un dret reconegut no equival a un servei prestat.
Les pensions mereixen una altra distinció. Preservar-ne el poder adquisitiu constitueix un avenç, però l’AIReF adverteix que complir formalment la regla de despesa no en garanteix la sostenibilitat.
El deute públic es va situar el juny del 2026 en 1,763 bilions d’euros, el 101,5 % del PIB. La ràtio va disminuir, certament, mentre el volum del deute augmentava. Sense productivitat i equitat entre generacions, el cost acabarà recaient sobre els qui avui treballen.
La imprevisió com a forma de governar
La immigració revela el mateix defecte d’anticipació. El saldo migratori exterior va ser de 626.268 persones el 2024. És una aportació potencial de mà d’obra i població, però també genera una demanda immediata d’habitatges, aules, consultes mèdiques, transport i integració.
No preveure aquesta demanda no és solidaritat: és mala administració.
La crisi de Ceuta del juliol del 2026, amb entrades massives estimades en 70.000-80.000 persones, ha obert, a més, una investigació sobre les alertes i la coordinació. Les responsabilitats judicials s’hauran d’acreditar; les polítiques no es poden eludir.
El deteriorament de les garanties institucionals
I després hi ha la qualitat de les institucions. Tres exercicis sense pressupostos nous i la seva substitució sistemàtica per pròrrogues expressen una anomalia parlamentària, encara que la pròrroga sigui constitucional.
L’informe europeu sobre l’estat de dret continua assenyalant problemes en l’elecció del poder judicial, l’autonomia fiscal i la independència dels mitjans de comunicació públics. L’amnistia va ser avalada en els seus aspectes essencials pel Tribunal Constitucional; això no fa irrellevant que es negociés per assegurar la investidura.
Les condemnes d’Ábalos i Koldo no proven cap delicte de Sánchez, però sí que exigeixen responsabilitats polítiques pels mecanismes de control del seu entorn.
A tot això s’hi afegeixen els errors de la llei del «només sí és sí», les garanties insuficients durant l’estat d’alarma i decisions d’Estat, com el gir sobre el Sàhara, adoptades sense un consens proporcional a la seva importància.
Rodalies, les connexions elèctriques insuficients i la crisi de l’apagada completen el retrat d’un país on les infraestructures no sempre estan a l’altura de la propaganda.
No tot depèn de la Moncloa; les comunitats autònomes i els ajuntaments també tenen responsabilitats. Però governar és precisament anticipar-se, coordinar i retre comptes. I el moment de fer-ho és ara, com a condició perquè les eleccions tinguin un sentit racional.
El problema d’aquests vuit anys no és només el que es va fer malament. És, sobretot, el que es va deixar empitjorar mentre es proclamava que Espanya anava bé.
Vuit anys de Sánchez: 750.000 vivendes de dèficit acumulat, pobresa infantil del 33,8% i deteriorament educatiu. El creixement econòmic no ha resolt els problemes de fons. #PedroSánchez #Espanya Share on X
