La convergència Rússia-Xina i el nou ordre mundial

El problema geoestratègic més gran pels Estats Units, i el món occidental en general, és la convergència de la Xina i Rússia  que està impulsant la invasió russa d’Ucraïna. Són dos països que no confien gaire, l’un en l’altre i que han tingut moltes diferències, inclòs guerres, en el passat. Malgrat això, estan convençuts que poden obtenir grans rèdits dels seus assalts simultanis a l’ordre internacional liberal existent, liderat pels Estats Units. Moscou i Pequín estan desafiant l’equilibri de poder existent en el món i ho estan fent en els dos extrems d’Euràsia: a l’istme Bàltic-Mar Negre  que uneix Rússia amb la península europea i a la regió Àsia-Pacífic.

En el Post anterior  resumia el contingut de la Declaració Conjunta Rússia-Xina, signada el 4 de febrer proppassat a Pequín. Allí està escrit que l’amistat entre Rússia i la Xina no té límits, però la realitat és que sí que els té. 

L’economia xinesa és dotze vegades  més gran que la russa i la població xinesa és onze vegades més gran. L’ambició de la Xina és arribar a la supremacia mundial  per la realitat imposant de la seva economia i de la seva civilització. Però vol fer-ho de manera lenta, estudiada, pacient, sense provocar l’enfrontament directe amb els Estats Units.

Xi Jinping i Putin comparteixen el seu rebuig a un món dominat pels Estats Units i els valors liberals occidentals

La Xina no vol la guerra, o guanyar-la sense lliurar-la (com recomana Sun-Tzu a “L’art de la guerra“). Creu que el temps juga a favor seu i que els Estats Units, i Occident en general, estan en declivi.  A la Xina li agrada presentar-se com un gegant amant de la pau i oposat a aventures expansionistes i incursions estrangeres. No li agrada el comportament actual bel·licós i fatxenda de Putin. S’ha abstingut a la votació de l’ONU sobre la condemna a la invasió russa d’Ucraïna. Però Xi Jinping i Putin comparteixen el seu rebuig a un món dominat pels Estats Units i els valors liberals occidentals.

La convergència russa-xinesa no convé a la UE.    

La UE pot resultar la més perjudicada d’aquesta aliança eurasiàtica.  Rússia està a les portes d’un nou gran gir en la seva història i en la seva relació contradictòria amb Europa. Rússia comparteix identitat cultural amb Europa i la seva economia, molt  rica en recursos naturals, és complementària de l’europea. És un gegant energètic, alimentari i de matèries primeres. La UE és qui millor pot influir  en la democratització de Rússia i en l’alliberament de la societat russa de la seva tràgica tradició política  totalitària, que va des d’Ivan el Terrible fins a Stalin i continuadors.

Putin tem el contagi democràtic d’una Ucraïna membre de la UE i veïna de Rússia. És la seva “amenaça interna“, de la qual parla el professor Pérez Royo en un recent article. Aquesta és  la veritable revolució pendent de Rússia, la democràtica. Molts russos la desitgen. Putin els tem i parla d’una “cinquena columna“ o d’enemics interns, cosa que provoca esgarrifances a l’esquena de la majoria de russos, que tenen la memòria viva de vuitanta anys de comunisme totalitari. Putin és  un extinent coronel del KGB i un  admirador de Stalin.  Es diu per Moscou que  acaba d’empresonar  quinze mil persones per haver protestat públicament contra  la invasió russa d’Ucraïna.

Una Rússia democràtica no voldria convergir amb una Xina autocràtica, per molt poderosa que fos, sinó que miraria  cap a Europa, com  s’ho va proposar el tsar Pere el Gran segles enrere.  Una Xina sense els recursos naturals i els milions de kilòmetres quadrats de Rússia, el país més gran del món, veuria reduïdes  les seves possibilitats de supremacia mundial.  Si la Xina no acaba conformant Euràsia, no podrà dominar el món, sostenen geoestrategues  celebrats.

Si es confirma el gir de Rússia cap a l’est, la UE pot formar part del grup de  perdedors de la guerra d’Ucraïna. Els altres perdedors serien la mateixa Rússia, molt tocada per les sancions i el descrèdit internacional, i  Ucraïna, devastada per la barbàrie invasora. Ucraïna tardarà dècades a recuperar-se de la destrucció de les seves ciutats i de la seva gent.

Entre els possibles vencedors, hi ha els Estats Units i la Xina. Joe Biden vol fer oblidar la sortida precipitada de l’Afganistan i torna a condicionar el futur d’Europa, després dels anys “perduts“ a l’Orient Mitjà.

La Xina no amaga les simpaties per la Rússia de Putin, però la seva cúpula, liderada per Xi Jinping, debat intensament com surt il·lesa dels brutals mètodes del seu maldestre aliat de Moscou i emergeix com una part de la solució del conflicte.  El seu risc més gran podria ser quedar atrapada entre una nova divisòria que es dibuixa entre el món democràtic i el món autoritari, és a dir, un nou ordre mundial bipolar de fort component ideològic, com el ja conegut entre 1945 i 1989, del que va resultar guanyador el món democràtic. La Xina no vol córrer el mateix risc de desaparició per implosió com el que va experimentar l’URSS l’any 1991.

Si Putin ha decidit  envair Ucraïna  és perquè ell i la seva camarilla del Kremlin estan convençuts de les febleses de la democràcia liberal i de la decadència d’Occident en general.

Estan convençuts que en el món impera i decideix la força bruta, dins de la millor tradició estalinista. Putin i els seus sequaços gaudeixen i estimulen  el fenomen Trump,  les fractures i divisions de la UE,  els embolics del Brexit, les pretensions de l’independentisme català, i els debats sense fi de les democràcies sobre racisme o feminisme radical.  Però, al cap de setmanes  de guerra, el Kremlin està descobrint que les societats lliures són molt més resistents del que pensava. I no només moralment superiors a les autocràcies, sinó també més eficaces.  Putin es pot haver equivocat  amb la guerra d’Ucraïna, que no li està sortint com ell esperava, i l’aprofundiment de l’equivocació el  porta a l’entesa amb la Xina autoritària, que pot acabar fagocitant-la.

L’historiador britànic Orlando Figes, autor de  “Los europeos“ (Taurus, 2020) acaba de declarar que la invasió d’Ucraïna per la Rússia de Putin encarna un moment clau de  la història mundial. “És un punt d’inflexió que determinen el contingut dels llibres d’història universal. I el protagonista és Vladimir Putin. El menyspreu de l’ordre mundial, de la sobirania ucraïnesa i el seu gir cap a la Xina dibuixen unes noves regles del joc“.

Putin afirma que Ucraïna sempre ha format part de la “Rússia històrica“

Putin afirma que Ucraïna sempre ha format part de la “Rússia històrica“, quan parla del Rus de Kíiv en el primer mil·lenni. Putin també pensa clarament que les terres que pertanyien a Rússia -en particular Novorossisk o Nova Rússia, les regions costaneres del mar Negre entre Odessa i Donetsk- no haurien d’haver estat lliurades a Ucraïna l’any 1922, ni Crimea hauria d’haver estat cedida a Ucraïna el 1954 (ambdues dates són de l’època de l’URSS). Tots aquests són “territoris russos“ i tothom sabia que serien problemàtics si Ucraïna seguia el seu camí per separat el 1991, en lloc d’acceptar  una unió d’estats sobirans, com proposava Gorbatxov. Rússia no està disposada a acceptar una Ucraïna sobirana dintre de l’OTAN. Putin parla des de 2012 del “món rus“, és a dir, d’una civilització de rus parlant o de russos ètnics que viuen en un espai meta nacional aproximadament equivalent al nucli eslau de l’URSS (Rússia, Ucraïna i Bielorússia), considerat per ell com un i indivisible.

al final del conflicte, Ucraïna haurà de cedir en alguns aspectes de la seva sobirania com la llibertat d’escollir l’ingrés a l’OTAN i la resignació a perdre territoris com Crimea i Donbass

Al costat d’aquestes creences, una tràgica realitat: Putin rebutja l’ordre mundial basat en el dret, té un menyspreu total per la sobirania d’Ucraïna i de la voluntat dels ucraïnesos, comet crims de guerra amb la seva invasió i gira cap a la  Xina. Aquest gir, pensa Orlando Figes, “pot acabar en un món dividit entre estats autoritaris, liderats per la Xina i Rússia, i les democràcies occidentals“. Encara que odia dir-ho, Figes pensa que al final del conflicte, Ucraïna haurà de cedir en alguns aspectes de la seva sobirania com la llibertat d’escollir l’ingrés a l’OTAN i la resignació a perdre territoris com Crimea i Donbass.

La Xina està aprofundint la seva relació amb Rússia, però sempre guiada pel seu propi interès. Explota  la guerra d’Ucraïna per a accelerar el que ella considera com a inevitable declivi dels Estats Units. El seu focus de sempre és el seu propi somni d’establir una alternativa a l’ordre liberal occidental.  La Xina i Rússia coincideixen en voler crear zones   d’influència dominades per grans països. La Xina controlaria Àsia-Pacífic i Rússia tindria un dret de veto sobre la seguretat europea i els Estats Units  retornaria a Amèrica. Aquest ordre mundial alternatiu no estableix valors universals o drets humans, que Xi considera una trampa que justifica la subversió del seu règim autocràtic per part  d’Occident.

Xi Jinping  observa la guerra d’Ucraïna des de  la seva profunda convicció que el gran confrontament del segle XXI es donarà entre la Xina i els Estats Units, una confrontació que ell creu que la Xina està destinada a guanyar.

El president Joe Biden afronta el gran repte d’articular una nova política exterior nord-americana. Ja ha avisat que el món s’acosta a una batalla entre “democràcies i autocràcies“. Ell creu que “la llibertat sempre triomfarà sobre la tirania”.  Ara Biden té un vent de cua favorable. Trump estava equivocat quan deia que Putin era “un geni“ i que  l’OTAN ja no era important. La suma dels Estats Units i Europa encara suma molt més que la part desafiadora autocràtica en termes econòmics i de despesa militar. No obstant això, la despesa militar encara augmentarà davant del desafiament rus recolzat per la Xina. El cas d’Alemanya és paradigmàtic: nou fons militar de cent mil milions d’euros i augment del pressupost militar fins al dos per cent del PIB.

Biden va visitar Polònia, la gran receptora de refugiats de la invasió russa d’Ucraïna, temerosa de Putin i ansiosa de la protecció americana

Biden i els seus aliats europeus es van reunir la setmana passada a Europa per a afirmar la necessitat d’enfortir  i defensar els valors occidentals: imperi de la llei, democràcia, respecte per a l’individu, drets de propietat, pluralisme i mercats oberts.  Biden va ser el dimecres 23 de març a Brussel·les i el divendres 25 a Polònia amb el flamant halo de líder occidental guanyat gràcies a la seva gestió de la crisi d’Ucraïna en coordinació amb aliats i socis.  El dijous 24 va tenir cimeres extraordinàries de l’OTAN (30 aliats), la UE (27 membres) i el G-7. Grans preguntes sobre la taula i potser grans respostes.  Després va visitar Polònia, la gran receptora de refugiats de la invasió russa d’Ucraïna, temerosa de Putin i ansiosa de la protecció americana.

Abans de l’arribada de Biden, la UE va fer  deures en matèria de seguretat, amb l’aprovació (21 de març) del seu nou pla de defensa,  “Brúixola Estratègica”,  nineta dels ulls de l’Alt Representat en exterior i defensa, Josep Borrell. Significa la creació d’una força d’intervenció ràpida formada per 5.000 membres, que estarà plenament operativa l’any 2025. Borrell creu que es tracta “d’un punt d’inflexió“ en la seguretat i defensa europees. L’objectiu no és crear un “exèrcit europeu“, cada estat membre continuarà tenint el seu exèrcit propi, però treballant de manera coordinada amb la resta, i sempre sota la base de cooperació amb l’OTAN, que ha resultat enfortida per la invasió russa d’Ucraïna.