Europa s’ha convençut que ha entrat en una nova Guerra Freda. El gran objectiu és rearmar-se davant d’una doble preocupació: la progressiva retirada dels Estats Units del seu paper de garant de la seguretat europea i l’amenaça que representa Rússia després de la invasió d’Ucraïna. Tot el debat sobre la defensa europea sembla girar al voltant d’aquest escenari.
Però la geopolítica acostuma a castigar aquells que es preparen per a la guerra equivocada.
La primera pregunta és molt senzilla: constitueix realment Rússia una amenaça militar convencional per a la Unió Europea?
Si s’observen les dades amb una certa fredor, la resposta és menys evident del que suggereix el relat dominant. La Unió Europea disposa d’un producte interior brut proper als 21 bilions d’euros, mentre que el de Rússia ronda els 2 bilions. També en despesa militar Europa manté una clara superioritat: prop de 381.000 milions d’euros anuals davant d’uns 170.000-190.000 milions russos.
Si aquesta diferència només es tradueix en un avantatge militar limitat, no és per manca de recursos, sinó per la incapacitat europea de transformar la seva immensa superioritat econòmica en poder estratègic.
La fragmentació industrial, les duplicitats, els sistemes d’armes incompatibles, els processos de compra interminables i la manca d’un comandament realment integrat han convertit la política europea de defensa en una suma d’esforços nacionals més que no pas en un projecte comú.
Els exemples són prou il·lustratius. El programa FCAS, destinat a desenvolupar el caça europeu de sisena generació, havia de simbolitzar una indústria militar integrada entre França, Alemanya i Espanya. En canvi, ha acabat encallat entre disputes industrials, desacords sobre la propietat intel·lectual i retards continus.
Una evolució semblant ha viscut el programa F126 de la marina alemanya, que finalment ha renunciat a les seves aspiracions inicials en favor d’una solució més convencional.
Europa continua demostrant una enorme dificultat per executar grans projectes estratègics compartits.
Tanmateix, la realitat del camp de batalla ucraïnès també obliga a qüestionar algunes percepcions.
Quan Rússia va iniciar la invasió, confiava a prendre Kíiv en pocs dies. Quatre anys després continua sense haver aconseguit cap ruptura decisiva del front. Els avenços territorials s’han mesurat sovint en pocs quilòmetres després de mesos d’ofensives amb costos humans enormes.
I això davant d’un país molt més petit, que ha hagut de reconstruir bona part del seu exèrcit durant la guerra, extraordinàriament dependent de l’ajuda occidental i amb greus problemes de mobilització.
L’exèrcit rus ha evidenciat mancances logístiques importants, limitacions ofensives i problemes de coordinació molt superiors als que la majoria d’analistes li atribuïen abans del 2022.
Això no significa que Rússia hagi deixat de ser un problema. Continua essent una potència nuclear, un actor revisionista i un veí incòmode. Però convertir-la en l’eix gairebé exclusiu de la planificació estratègica europea pot impedir identificar on es troba la vulnerabilitat més profunda del continent.
I aquesta vulnerabilitat no és a l’est. És al sud-est.
La principal amenaça estratègica per a Europa no és tant una hipotètica invasió terrestre russa com la consolidació de l’Iran com a potència capaç de condicionar l’economia europea.
L’Iran és un règim teocràtic que, malgrat les sancions, ha desenvolupat una potent indústria de míssils balístics i de drons, àmpliament provada en conflictes reals. Alhora, disposa d’una extensa xarxa de milícies aliades que projecten la seva influència des del Líban fins al Iemen.
Però la seva principal arma és la geografia.
L’estret d’Ormuz continua sent el principal coll d’ampolla energètic del planeta. Per aquest pas marítim circula prop d’una cinquena part del petroli comercialitzat al món i una part molt important del gas natural liquat del Golf Pèrsic. Al mateix temps, els atacs dels rebels houthis contra el trànsit marítim al mar Roig han demostrat fins a quin punt també és vulnerable Bab al-Màndab.
Ormuz i Bab al-Màndab formen el principal eix de vulnerabilitat energètica d’Europa.
La pregunta és: si els Estats Units reduïssin significativament la seva presència naval al Golf Pèrsic i al mar Roig, podria Europa garantir per si sola la llibertat de navegació?
Avui la resposta és negativa.
Europa no disposa d’una força naval integrada capaç de sostenir durant mesos una operació d’aquesta dimensió. No existeixen un comandament únic, una logística comuna ni una doctrina naval compartida. Les grans marines europees continuen actuant des d’una lògica essencialment nacional.
En aquest escenari, Brussel·les probablement recorrerà a les sancions, la diplomàcia i la negociació. Però un règim com l’iranià difícilment interpretaria aquesta actitud com una demostració de fortalesa.
Europa acabaria pagant més pel petroli, el gas, el transport, les assegurances marítimes i bona part de les matèries primeres que alimenten la seva economia. El resultat seria una dependència econòmica creixent d’un actor disposat a utilitzar l’energia i les rutes comercials com a instruments de pressió.
Fins i tot la qüestió nuclear, tan present en el debat públic, potser no és el factor més determinant per a Europa. Una eventual arma nuclear iraniana constituiria abans que res una amenaça existencial per a Israel, que difícilment acceptaria aquest escenari. Per a Europa, el risc més immediat és un altre: que Teheran pugui convertir la seva posició geogràfica en una eina permanent de coerció econòmica.
Això obliga a replantejar les prioritats estratègiques europees.
Si la principal vulnerabilitat és al sud-est, resulta difícil justificar una estratègia centrada gairebé exclusivament en la confrontació amb Rússia. Sense renunciar al suport a Ucraïna ni a la dissuasió militar, Europa hauria de procurar construir, quan les circumstàncies ho permetin, un marc de coexistència estable amb Moscou que li permetés concentrar recursos en els espais on es juga la seva veritable seguretat econòmica.
Aquesta idea pot semblar paradoxal, però Rússia tampoc té interès en una hegemonia iraniana al Pròxim Orient. L’actual aproximació entre Moscou i Teheran respon sobretot a circumstàncies conjunturals derivades de les sancions occidentals i de la guerra d’Ucraïna. Els seus interessos geopolítics de llarg termini no són necessàriament coincidents.
La gran paradoxa és que Europa corre el risc de construir exactament l’escenari que més hauria d’evitar. Si converteix Rússia en un enemic permanent, reforçarà encara més la seva dependència de la Xina i consolidarà l’eix Pequín-Moscou. Si, al mateix temps, continua depenent dels Estats Units per garantir la seguretat de les rutes marítimes, quedarà exposada al xantatge econòmic de l’Iran.
La geopolítica no consisteix a preparar-se per a la guerra anterior, sinó a identificar la següent abans que es manifesti.
Europa continua mirant obsessivament cap a l’est, mentre la seva vulnerabilitat més decisiva es troba als estrets marítims que connecten el Golf Pèrsic amb la Mediterrània.
Els grans errors estratègics rarament neixen de la manca d’informació. Neixen d’una lectura equivocada de les prioritats. Les civilitzacions no solen fracassar perquè els falti riquesa, sinó perquè deixen de distingir quin és el perill principal i quins són els riscos secundaris.
Si demà els Estats Units reduïssin la seva presència naval al Golf Pèrsic, podria Europa mantenir oberts Ormuz i el mar Roig per si sola? D'aquesta pregunta depèn bona part de la nostra seguretat econòmica. Share on X
