Per què han desaparegut de cop i volta les manifestacions?

Resulta sorprenent la manera com les manifestacions i conflictes a la via pública provocats pels CDRs i Tsunami Democràtic han desaparegut d’una manera pràcticament absoluta. Només ha quedat un petit relicte, que durant dies i dies ha tallat durant unes hores l’avinguda Meridiana de Barcelona, ​​una de les vies d’accés a la ciutat.

La pregunta, fruit de la sorpresa, no és intranscendent perquè aquelles organitzacions ens van anunciar en el seu moment conflictes continuats si els polítics presos no eren alliberats. Els mitjans de comunicació no es pregunten el perquè d’aquesta desaparició sobtada d’aquells successos que es van produir després de la sentència del 14 d’octubre, que d’haver-se mantingut amb la intensitat d’aquelles setmanes, hagués situat en un compromís a la policia de Catalunya i al conjunt de forces i cossos de seguretat de l’Estat. Perquè sens dubte s’hagués donat un esgotament de la seva capacitat de resposta. Era l’oportunitat de situar el problema de Catalunya en un destacat pla de la política europea, cosa que sempre ha intentat i mai ha aconseguit. Ho tenia a l’abast de la mà. Per què han desaparegut?

Hi ha diverses hipòtesis raonables de les causes d’aquesta aturada:

1. La por. Les detencions del grup anomenat Equips de Resposta Tècnica (ERT) sorgit dels CDRs i la seva entrada a la presó, juntament amb la intervenció de l’Audiència Nacional, indagant sobre Tsunami Democràtic com a presumpta organització terrorista, poden haver despertat la por en el seu nucli dirigent, preferint de moment sortir d’escena.
2. L’impacte econòmic. És un altre tipus de temor. Es tractaria d’haver rebut alarmes, fins i tot instruccions, que aquella part de l’empresariat que sosté l’independentisme, discreparia de la violència activa i passiva en la via pública, dels bloquejos de ferrocarril, per la seva possible repercussió econòmica, i això hauria estat suficient per aturar l’acció.
3. Facilitar les negociacions polítiques. Aquesta hipòtesi és la menys versemblant de totes, perquè significaria que els CDRs i Tsunami Democràtic estan fortament influenciats per Esquerra Republicana de Catalunya, perquè és ella la què opta per la negociació amb Sánchez. No sembla el cas perquè més aviat la influència està en mans Puigdemont i Torra, i l’ala més radical de JxCat i la CUP, partidaris de “com pitjor millor”.
4. Els presos ho han exigit. És una possibilitat molt real. L’advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero en el seu llibre L’encàrrec, no s’està de criticar diverses actuacions independentistes que han perjudicat la causa dels presos. Concretament “la campanya internacional de desqualificació de la democràcia i la justícia espanyola”. Amb aquests antecedents pot ser que els presos hagin fet arribar la seva opinió que els disturbis impedien obtenir els beneficis als quals poden tenir dret, simplement a partir de la qualificació en 2n grau, que els correspon de manera immediata, i que els permetria començar a sortir al carrer, com en el cas d’Undargarín. Un nivell alt de conflictivitat facilitaria argumentar que la seva presència al carrer comportaria riscos.
5. La por a una pèrdua de suport electoral. És una evidència que el que va succeir al llarg d’aquells dies de manifestacions i talls de carretera, va perjudicar sobretot la majoria de gent d’aquest país que no podien fer la seva vida quotidiana, cobrir les seves necessitats, estudiar, treballar, sortir a sopar o al teatre amb normalitat. A diferència del que ha succeït a Hong Kong, on la població ha donat un suport massiu a la insurrecció, amb el seu vot que va aconseguir més del 60%, l’independentisme català, que mai ha arribat al 50% pot témer que una part del seu electorat li doni l’esquena, perquè li està complicant la vida de cada dia.

En tot cas el que queda clar és que Catalunya no és Hong Kong, i els responsables de la moguda no estan disposats a un pols permanent basat en el conflicte i l’enfrontament amb les forces policials. D’aquesta manera abandonen un altre dels múltiples tòpics internacionals utilitzats. La llista és llarga: Quebec, Escòcia, la via bàltica, Montenegro (molt famós durant el període de la independència a termini fix, en 18 mesos, perquè constituïa una possible referència avalada internacionalment), i finalment Hong Kong.

El que queda de tot això no és la desaparició del conflicte, sinó el fet que ens trobem davant d’una situació enquistada en la qual la part independentista té consciència de la seva incapacitat per assolir, fins i tot aproximar-se, als seus objectius. Però al mateix temps, aquesta debilitat congènita queda compensada per l’altra incapacitat, la de l’Estat, de trobar vies polítiques que s’aprofitin d’aquella impotència.