Pandèmia: Cas d’Espanya. El necessari examen d’Any Nou (2)

La sisena onada té un impacte col·lateral molt important i no previst en les baixes laborals, que des de principis de desembre s’han multiplicat de forma accelerada i que sens dubte impactarà sobre el PIB i la productivitat de l’últim mes de l’any.

Aquesta característica s’afegeix a la deficient situació econòmica que s’ha produït al llarg de tot aquest estadi pandèmic. És ben sabut que Espanya és el país que va caure en una major mesura des del punt de vista de la seva producció, i alhora és el que presenta les pitjors perspectives de recuperació d’entre els 24 països més industrialitzats del món. Aquesta realitat és fruit de dos vectors negatius molt diferents. El primer, el de l’estructura productiva que ens fa més sensibles a la covid. En efecte, una tercera part de l’ocupació i un 30% del valor afegit depèn dels sectors del comerç, l’hoteleria, transports i activitats culturals i recreatives, que són les que més pateixen l’impacte de la malaltia. És conseqüència del model econòmic que tenim.

L’altre vector és la incomprensible política adoptada pel govern Sánchez, que va passar de la centralització més absoluta, l’estat d’alarma i la suspensió inconstitucional de l’activitat del Congrés dels Diputats a una mena de fira de Calaf autonòmica, on el govern s’eximia i que cada comunitat autònoma actuava per la seva banda sense un marc legislatiu que fes possibles polítiques clares, coordinades i més eficaces.

El resultat és que aquesta sisena onada torna a deixar una plena sensació de caos i mesures incomprensibles i poc eficaces. Només cal considerar els múltiples canvis que hi ha hagut en la consideració del test d’antígens, que van començar amb la més gran de les reserves, van passar a una validació centralitzada per l’administració, fins a arribar a l’extrem actual que cada família s’apanya i el que informa a la farmàcia és la referència oficial. O també el que ha passat amb el famós passaport covid, que ha tingut una utilitat i utilització mínima, o amb la fracassada aplicació del rastreig de casos. I així la llista de mesures que van endavant i enredera i que es perceben com a inútils seria molt llarga.

Un cop més s’ha produït la sensació de manca de previsió. És evident, per la insuficiència dels testos d’antígens, però també en l’aplicació de la tercera dosi que ha arribat tard, i no massa bé. I aquí cal fer una crida d’atenció, si és que serveix d’alguna cosa. L’àmbit científic anuncia que aquesta dosi complementària té una eficàcia plena de 2 mesos i mig, i que després la seva capacitat queda reduïda.

Una constatació clara del pèssim funcionament ocasionat per la manca de direcció del govern Sánchez, i en concret la ministra de Sanitat Carolina Darias, és el recent comunicat del Consell General de Col·legis Oficials de Metges que acusa els polítics de no haver actuat de manera adequada, al·ludint la seva responsabilitat d’adoptar mesures més eficaces per no fer “enfadar més als ciutadans-votants”. Afirma també que “aquest bloqueig en polítiques sanitàries porta amb freqüència a traslladar la responsabilitat a la població perquè s’autoprotegeixi i la culpa als que no es vacunen o tenen conductes de risc”. I afegeix “però els efectes d’aquesta estratègia són molt baixos i no poden substituir l’acció de les autoritats sanitàries a través de polítiques actives”. És remarcable l’advertència que la vacunació per si sola no funciona, i en aquest sentit només cal recordar el cas del conegut actor Antonio Resines que continua a l’UCI malgrat haver estat vacunat. La idea que cada vegada que baixa la corba estem davant del final de la pandèmia, que transmet el govern, ha contribuït al fet que la població passi per períodes de relaxament que, després es transformen en fallida pandèmica.

Han passat quasi 2 anys des de l’inici i no s’ha produït cap canvi substancial en la forma d’abordar la pandèmia. Ni tan sols mesures tècniques tan senzilles com dotar a les escoles i als espais públics de mesuradors de CO2 per qualificar la qualitat de l’aire. Es continua sense una llei de pandèmies, sense una agència de prevenció de malalties contagioses. No hi ha hagut cap anàlisi de les polítiques dutes a terme i dels resultats obtinguts per poder orientar el futur i, el que és particularment greu, no s’ha adoptat cap mesura per reorganitzar i reforçar el sistema sanitari, sobretot en la seva vessant primària. I aquí cal recordar una indicació del reconegut economista Josep Oliver Alonso quan assenyalava que la instància europea del MEDE disposa de 200.000 milions d’euros de crèdits tous per actuacions dirigides a combatre l’epidèmia. Espanya no ha fet servir ni un sol euro d’aquesta gran disponibilitat per millorar en aquests 9 mesos el seu sistema de salut.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Amb relació a la teva situació econòmica, com creus que serà el 2022?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú