Aquestes darreres setmanes s’ha conegut el darrer acostament entre un país de la Lliga Àrab i Israel. Es tracta del nostre veí del sud, el Marroc.
L’obertura de les relacions diplomàtiques entre l’estat hebreu i aquest país musulmà marcà un nou èxit de la política regional de l’administració Trump, assessorada pel gendre del president en funcions, Jared Kushner.
En el cas del Marroc, els Estats Units han jugat un paper directe i visible. La represa oficial de les relacions diplomàtiques amb Israel es fa a canvi del reconeixement dels Estats Units de la sobirania marroquí sobre el Sàhara Occidental.
Canvi de paradigma regional
Amb el Marroc són ja quatre els països àrabs que han signat els denominats “acords d’Abraham” amb Israel: han precedit a Rabat els Emirats Àrabs Units, Bahrein i el Sudan. Kushner confia que Aràbia Saudita els signarà també, un cop s’hagin resolt les tensions al sí de la família reial dels Saud.
Washington, en plena retirada d’una regió que li ha dut molts maldecaps les tres darreres dècades, ha trobat una nova estratègia per l’Orient Mitjà: concentrar-se en teixir una xarxa de socis en qui pugui delegar per aportar-hi estabilitat.
L’obertura de relacions diplomàtiques entre Israel i diversos països de la regió és el canvi més important en la política de l’Orient Mitjà de les darreres dècades. Per primer cop en la història de l’estat hebreu, la qüestió palestina, “mare de tots els conflictes” segons la dita àrab, queda en segon pla.
Es confirma així una nova tendència regional que portava anys escalfant-se a foc lent: l’aparició de dos blocs oposats, un de sunnita liderat per Riad i un altre de xiïta, impulsat agressivament per l’Iran.
Europa paralitzada
Davant aquest autèntic canvi de paradigma a l’Orient Mitjà, Europa sembla haver perdut el nord. Això per dues raons.
La primera és que els ministeris d’afers exteriors europeus segueixen creient en la filosofia dels Acords d’Oslo del 1993 i en la resolució del conflicte arabo-israelià com pedra angular per pacificar el Pròxim i Mitjà Orient. Els Estats Units, mentrestant, han acabat per arraconar la qüestió i semblen estar emportant-se amb ells no tant sols Israel, sinó les principals potències àrabs.
La segona raó és que la diplomàcia conjunta dels 27 estats membres de la UE desplegà un esforç inaudit per negociar i signar conjuntament l’acord nuclear amb l’Iran al 2015. Però la inversió europea es perdé tan bon punt Donald Trump es convertí en president dels Estats Units.
Error de càlcul fenomenal del Vell Continent, que no va saber o voler entendre que l’acord creava una enorme polèmica interna als Estats Units, que el podia totalment desvirtuar.
Ara, les capitals europees dubten sobre quina actitud adoptar. Alguns països amb important població musulmana, en general particularment virulenta contra Israel, temen reaccions internes. També segueixen sent influents les tesis segons les quals el colonialisme israelià és la principal font de caos a la regió.
Un diplomàtic francès consultat per Le Figaro posa en dubte la viabilitat dels acord d’Abraham afirmant que aquests s’han fet sovint contra la “voluntat popular”, reiterant el mantra de que no resolen la qüestió palestina.
Deixant de banda les crítiques (com les de nombrosos mitjans espanyols pel cas del Sàhara Occidental), no es planteja cap solució alternativa. Tampoc pels palestins.
Mentrestant, Europa s’esvaeix de la regió i hi perd cada cop més la poca influència que li quedava davant de nous actors com Rússia o Turquia. Tot plegat, malgrat que l’Orient Mitjà es troba a les portes del Vell Continent i juga un paper central en dues qüestions crucials per Europa: el terrorisme jihadista i la immigració.
Loading ...
