Les dades de l’EPA del primer trimestre no són positives. Tot i això, el problema de fons no és conjuntural. Espanya s’enfronta a una tensió estructural que ni el Govern —amenaçat per la seva debilitat parlamentària— ni l’oposició estan abordant amb claredat: la viabilitat del model de benestar en un context de baix creixement productiu i desequilibri del cicle vital.
El concepte clau, i decisiu, és la neutralitat fiscal individual: que cada ciutadà aporti al llarg de la seva vida, via impostos i cotitzacions, un volum equivalent al que rep en serveis públics i transferències. Aquest equilibri s’està trencant. Ho fa en un context paradoxal: mentre els ingressos tributaris de l’Estat han augmentat un 27,8% en termes reals des del 2019, el ciutadà mitjà perd capacitat d’estalvi i projecte vital, pressionat per l’habitatge, el cost de la vida i un mercat laboral de baixa productivitat.
El cost real d’una vida
El benestar no és un flux gratuït; és un passiu acumulat. Sota els paràmetres actuals, l’Estat inverteix en cada ciutadà uns 840.000 euros al llarg de la seva vida (83–85 anys). La descomposició és reveladora:
- Infància i educació (0–22 anys): 150.000 €.
- Sanitat (vida adulta i vellesa): 140.000 €, amb forta concentració després dels 75 anys.
- Pensions: 450.000€, suposant uns 20 anys de jubilació mitjana.
- Serveis públics indirectes: 100.000 € (seguretat, justícia, infraestructures)
Per equilibrar aquesta xifra, un treballador hauria de generar durant 40 anys de vida laboral un salari brut mitjà d’uns 38.000 euros anuals. Per sota d’aquest llindar, es converteix en receptor net del sistema. I aquí emergeix el nucli del problema: l’estructura salarial espanyola, comprimida per la baixa productivitat, fa inassolible aquesta xifra per a una majoria àmplia.
El resultat és un model que, en termes agregats, no es finança amb cotitzacions presents, sinó amb deute futur.
La il·lusió del creixement
Espanya creix, però no convergeix. El PIB total augmenta, impulsat pel volum de població, però el PIB per càpita retrocedeix. El 2007 representava el 105% de la mitjana de la UE; avui ha caigut al 89%. És una degradació silenciosa.
Aquest fenomen respon a un model de creixement extensiu: més població, més ocupació, però en sectors de baix valor afegit. La comparació sectorial és eloqüent:
- Automoció: índex de productivitat 145, baix pes migratori, alta tecnologia.
- Hostaleria: índex 45, alt pes migratori, baixa tecnologia.
- Agricultura: índex 52, elevat pes migratori, tecnologia mitjana-baixa.
La immigració massiva s’ha integrat, en gran mesura, a aquests sectors. Compleix una funció immediata –sostenir cotitzacions–, però introdueix un efecte estructural advers: desincentiva la inversió en capital. Resulta més rendible contractar mà d’obra barata que no pas automatitzar.
El resultat és un estancament de la productivitat total dels factors. La productivitat per hora a Espanya és avui un 2% inferior a la del 2015, mentre que la mitjana de la UE ha crescut un 4%. Espanya competeix per preu, no per valor.
Salaris plans, costos creixents
El mercat laboral reflecteix aquesta debilitat estructural. El salari mínim ha deixat de ser un sòl per convertir-se en un sostre. La distància entre l’SMI i el salari modal ha passat del 43% el 2018 al 3% el 2023. És una dada crítica: indica que el creixement salarial no procedeix de millores d’eficiència, sinó de decisions administratives.
Però el veritable ajustament es produeix fora de la nòmina: a la vivenda. Actua com un impost invisible que drena la renda disponible.
Un treballador amb 24.000 euros bruts anuals disposa després d’impostos d’uns 1.450 euros nets mensuals. La diferència territorial és notable:
- A Barcelona: 650 € per una habitació; només 130 € de marge.
- A Lugo: 450 € per un pis complet; uns 480 € disponibles.
Amb el mateix salari, la capacitat d’estalvi a Barcelona és gairebé quatre vegades menor. Aquest diferencial té conseqüències macroeconòmiques: frena el consum, redueix la recaptació per IVA i, sobretot, enfonsa la natalitat.
Per a una família de tres membres, el llindar d’equilibri fiscal puja a 52.000 euros bruts anuals. Una xifra fora de l’abast del 85% de les llars estrangeres i del 60–65% dels autòctons. El sistema exigeix més del que pot generar l’economia.
El mirall de l’Est europeu
Mentre Espanya perd posicions relatives, alguns països de l’Est n’acceleren la convergència. Polònia és el cas paradigmàtic: ha passat del 56% del PIB per càpita europeu el 2008 al 82% actual, retallant prop de 40 punts de distància amb Espanya. El seu model es recolza en indústria, inversió i productivitat.
Si la tendència continua, el sorpàs serà qüestió de temps, probablement abans del 2030. De fet, en termes de PIB per càpita ajustat per poder adquisitiu, aquest avenç podria produir-se ja aquest any o, com a màxim, el proper.
Espanya, en canvi, recorre al deute com a mecanisme dʻajust. Amb un nivell proper al 105–108% del PIB, finança el desajust del cicle vital traslladant la càrrega a les futures generacions. És una solució transitòria que erosiona la solvència estructural.
L’oportunitat perduda dels fons europeus
Els fons Next Generation oferien una oportunitat històrica per alterar aquest patró. No ho han fet. Han operat com a estímul de demanda, però no han transformat l’oferta. La inversió en béns d’equip segueix un 5% per sota dels nivells del 2019.
A això s’hi afegeix un problema menys visible, però igualment greu: el malbaratament de capital humà. L’homologació de títols per a immigrants qualificats pot trigar entre dos i quatre anys, cosa que empeny metges, enginyers o tècnics a feines de baixa productivitat.
L’economia no només creix poc en valor; a més, desaprofita el talent disponible.
IA: darrera finestra, no solució automàtica
La intel·ligència artificial podria alterar aquest equilibri. Té el potencial d’elevar la productivitat i, així, la capacitat contributiva. Però no és una palanca automàtica. Requereix un entorn que avui no existeix: inversió, estabilitat laboral, acumulació de capital humà i reformes administratives àgils.
Sense aquestes condicions, la IA serà marginal en el seu impacte macroeconòmic o, encara pitjor, ampliarà les bretxes existents.
Un canvi de lògica
La conclusió és clara. El model de benestar espanyol no es pot sostenir sobre el creixement per volum. Necessita un gir cap a la qualitat. Tres eixos són ineludibles:
- Productivitat: prioritzar la inversió en capital, tecnologia i automatització davant la dependència de mà d’obra de baix cost.
- Habitatge: ampliar l’oferta per frenar la transferència de renda des dels treballadors cap als propietaris. Això exigeix planificació, reformes administratives i capacitat de gestió, avui insuficients.
- Qualificació i administració: desbloquejar l’homologació de títols i reduir la falca fiscal sobre la classe mitjana.
Espanya s’enfronta, en darrer terme, a una elecció: continuar creixent en volum o començar a créixer en valor. D’aquesta decisió en depèn la sostenibilitat del seu estat del benestar.
El model de benestar espanyol té un cost real de 840.000€ per persona al llarg de la seva vida. Qui ho paga? Share on X
