En l’article anterior sostenia que la memòria de 1939 va actuar com una energia de reconstrucció nacional. El paper dels catòlics i de l’Església, la formació i consolidació del pujolisme, així com l’evolució del PSUC i de CCOO, en són una demostració poderosa. Catalunya va superar —no sense ferides profundes— aquella gran crisi iniciada amb la Guerra Civil i prolongada pel franquisme.
Però la crisi actual és d’una altra naturalesa.
No és comparable ni amb 1714 ni amb 1939. Avui la pressió exterior és menor: no hi ha un règim que prohibeixi la llengua ni una persecució sistemàtica de les institucions pròpies. Però també és cert que la densitat interna del país sembla molt més feble.
L’Institut d’Estudis Catalans ha assenyalat reiteradament que la relació entre cohesió social i dimensió nacional s’ha anat debilitant des dels anys vuitanta. La globalització, els canvis migratoris i la dissolució progressiva del marc mental de “Catalunya, un sol poble” dificulten la continuïtat d’un projecte col·lectiu compartit.
el franquisme va colpejar una Catalunya més cohesionada que l’actual.
Dit de manera directa: el franquisme va colpejar una Catalunya més cohesionada que l’actual. Més religiosa, més associativa, més compacta lingüísticament, més comunitària i més capaç de convertir la supervivència en un deure compartit. Avui hi ha més llibertat formal, però menys múscul comunitari; menys consciència nacional; menys capacitat de transmissió.
La gran onada de cultura desvinculada que ha recorregut Europa ha castigat especialment aquells pobles que depenien existencialment dels seus vincles interns. I Catalunya n’és un cas paradigmàtic. És una hipòtesi severa, però sostinguda pel contrast entre la força històrica de la societat civil catalana i els diagnòstics contemporanis sobre la seva pèrdua de cohesió.
La conclusió és contundent: Catalunya va resistir la destrucció franquista perquè disposava d’una civilització social completa. Hi havia una llengua arrelada, un associacionisme dens, una Església que actuava com a institució intermèdia, una economia productiva i una narrativa integradora de país. La política no va salvar la societat catalana; va ser la societat catalana la que va permetre que la política renaixés.
Si recapitulem el recorregut històric, podem distingir sis grans fases:
- Formació i expansió nacional sense estat modern: dels comtats a la plenitud medieval.
- Desplaçament dinàstic i pèrdua d’iniciativa estratègica: del segle XV al XVII.
- Finestra secessionista fallida: 1640.
- Despossessió política i compensació socioeconòmica: de 1714 fins al segle XIX.
- Franquisme: de 1939 fins ben entrats els anys seixanta.
- Nacionalització moderna sense sobirania plena: Renaixença, catalanisme, autonomia, resistència cultural i, finalment, independentisme contemporani.
On som ara?
La meva lectura és que ens trobem al final de la sisena fase i a les portes d’una setena. És a dir: hem entrat en un temps nou, i per això es fa imprescindible una reformulació profunda.
Aquesta nova fase podria definir-se així: Catalunya continua existint institucionalment i econòmicament, però es debiliten els mecanismes socials que transformaven població en nació catalana.
Això és visible en quatre grans àmbits.
El primer és el demogràfic.
Catalunya continua creixent en població, però ho fa enmig d’un col·lapse de la natalitat. El 2024 es van registrar 53.802 defuncions més que naixements, mentre que l’índex conjuntural de fecunditat es va situar en només 1,09 fills per dona. Paral·lelament, a 1 de gener de 2025, la població de nacionalitat estrangera ja representava gairebé un de cada cinc habitants.
Això no implica automàticament desnacionalització. Però sí que exigeix una extraordinària capacitat d’integració cultural i lingüística. I també obliga a formular una pregunta incòmoda: pot una societat mantenir indefinidament un ritme immigratori molt superior a la seva capacitat real d’assimilació sense posar en risc la seva continuïtat nacional? Catalunya ha entrat, objectivament, en una fase d’emergència demogràfica.
El segon àmbit és el familiar i social.
Les llars unipersonals ja representaven el 26,4% del total l’any 2021, mentre que les llars de parella amb fills eren només el 33%. Aquesta dada és molt més transcendental del que aparenta. Si la família ha estat històricament el principal vehicle de transmissió lingüística, moral i de pertinença, el seu afebliment no és un fenomen privat, és una qüestió nacional.
La situació encara és més greu si hi afegim altres factors: una taxa d’avortament extraordinàriament elevada —equivalent aproximadament al 40% dels naixements—, la caiguda sostinguda del matrimoni i la substitució progressiva dels vincles forts per unions febles i inestables.
Però hi ha un element encara més inquietant: la cultura dominant i la consciència política majoritària no perceben aquesta evolució com un problema. Sovint la presenten com un progrés inevitable. Així, són les mateixes elits polítiques i culturals les que contribueixen a alimentar un vector objectiu d’autodestrucció nacional. Si aquesta dinàmica es consolida durant dècades, el problema ja no serà una crisi conjuntural, sinó la inviabilitat històrica del país.
El tercer àmbit és l’econòmic.
Catalunya continua sent una de les grans locomotores econòmiques d’Espanya, però ja no ocupa la primera posició. Segons les fitxes regionals de CaixaBank Research, el 2023 Catalunya representava el 18,8% del PIB espanyol, mentre Madrid arribava al 19,6%.
Més important encara és el canvi estructural que reflecteixen aquestes dades. El creixement català recent depèn cada vegada més de la demografia, del turisme i de l’expansió dels serveis. Això no significa una decadència automàtica, però sí una transformació profunda: menys centralitat industrial relativa, més dependència d’activitats vinculades a la mobilitat i al consum, i dificultats creixents per augmentar la productivitat general del país.
El quart àmbit és el polític.
Durant dècades, el catalanisme va funcionar gràcies a una ambivalència eficaç: defensa de la llengua, de la cultura i de l’autogovern, mentre l’independentisme restava com un corrent persistent però minoritari.
El cicle recent ho ha alterat tot. L’independentisme ha demostrat una extraordinària capacitat de mobilització, però no de culminació estatal. El resultat és paradoxal: un país amb més consciència de greuge, però amb menys confiança estratègica; més emocionalment tens, però menys capaç d’aglutinar una majoria estable al voltant d’un projecte compartit.
La conseqüència és una falla sistèmica en la cohesió nacional. I aquesta és probablement la fase més delicada de totes, perquè erosiona allò que durant segles havia estat la gran reserva catalana: la moral històrica del país.
Avui el Govern català actua sovint en funció dels interessos del Govern espanyol; més encara, n’ha esdevingut un dels principals baluards.
El problema no és només la immigració: és la incapacitat d’integrar i transmetre catalanitat. #Catalunya Share on X
