I quin és l’estat actual d’allò tan determinant: els dipòsits, els factors de continuïtat de Catalunya dels quals hem tractat anteriorment? https://conversesacatalunya.cat/diposits-continuitat-catalunya-societat-civil-llengua-memoria/ i https://conversesacatalunya.cat/diposits-continuitat-catalunya-resistencia-historica/
Quin és el seu estat des de la perspectiva de factors de continuïtat que han permès superar ensulsiades històriques: societat civil, llengua, Església, economia productiva i memòria?
La qüestió decisiva és ara mesurar-los. Saber si encara existeixen amb prou densitat per sostenir el país.
La resposta, si es vol honesta, no pot ser tranquil·litzadora.
1. Societat civil: de la densitat capil·lar a la fragmentació subvencionada
Catalunya havia estat un cas excepcional d’autoorganització social. Ateneus, cooperatives, mutualitats, parròquies, moviments culturals i professionals formaven una xarxa capil·lar que no depenia del poder polític. Era hereva d’un teixit social fort i estamental format a l’edat mitjana i que, a Catalunya, es va prolongar en el temps.
Avui, aquest model s’ha alterat profundament per l’acció de tres vectors:
- Una part rellevant del teixit associatiu viu subordinada a la subvenció pública i és cada vegada més un apèndix del poder polític o, en altres casos, de les grans corporacions econòmiques. No només això: el poder engruixeix representativitats socials que serien molt menors si no servissin al seu projecte.
- La lògica de projecte ha substituït la lògica de comunitat. Tant les entitats com els partits tendeixen a valorar-se més a si mateixos que no pas la comunitat catalana a la qual serveixen.
- L’associacionisme espontani retrocedeix davant d’estructures professionalitzades però febles en arrelament. El declivi dels centres excursionistes n’és un exemple paradigmàtic: en el passat van tenir una funció formidable en la configuració d’una catalanitat basada en el coneixement del país.
El resultat no és la desaparició de la societat civil, sinó la pèrdua de la seva autonomia estructural. I això és decisiu: una societat civil dependent no pot actuar com a reserva de continuïtat davant d’una crisi del poder polític.
I avui vivim precisament aquesta crisi: un govern català subordinat, per disciplina de partit, al govern espanyol com mai no havia passat en la nostra història contemporània.
2. Llengua: de refugi universal a ús desigual i regressiu
El català va resistir perquè era llengua de vida: de família, de treball, de carrer i de transmissió intergeneracional.
Aquest ecosistema s’ha esquerdat.
- A l’àrea metropolitana de Barcelona, el català és sovint una llengua secundària en la interacció social espontània.
- Entre els joves, especialment en entorns urbans, es detecta un desplaçament d’ús cap al castellà com a llengua franca.
- La transmissió familiar ja no és universal.
El problema no és jurídic —mai no ho ha estat— sinó sociològic: una llengua sobreviu quan és necessària. Quan deixa de ser-ho, entra en regressió, encara que sigui oficial.
3. Església: de pilar de continuïtat a presència residual
L’Església catalana va ser una institució clau de resistència cultural i moral. Va actuar com a refugi de la llengua, escola de dirigents i xarxa de confiança.
Avui el seu paper és radicalment diferent.
- Caiguda sostinguda de la pràctica religiosa.
- Pèrdua d’influència en l’educació i en la vida social.
- Creixent indiferència envers el fet català. En part, perquè es considera que la seva acció subsidiària ja no és necessària des del moment que el país disposa d’institucions pròpies; en part, perquè la població més sensible a la catalanitat i al catalanisme s’ha allunyat més de l’Església que no pas aquella altra que veu Catalunya com un simple fet regional espanyol.
No és només una qüestió de fe. És la desaparició d’una institució intermèdia amb capacitat de cohesió i transmissió.
Quan aquesta peça cau, no és substituïda automàticament per cap altra amb una funció equivalent.
4. Economia productiva: del capital industrial a la terciarització dependent
Catalunya va construir la seva continuïtat sobre una economia productiva: indústria, empresa familiar, cultura del treball i reconeixement social de l’ofici.
Aquest model també ha mutat.
- Pèrdua de pes relatiu de la indústria.
- Creixement del sector serveis, sovint de baix valor afegit. La descoberta del turisme com a gran negoci ha trasbalsat l’economia i la societat. Barcelona n’és l’exemple en un sentit; Lloret de Mar —entre els municipis amb menor renda per càpita de Catalunya— ho és en un altre.
- Dificultats per mantenir i transmetre l’empresa familiar.
- Pressió fiscal i reguladora que desincentiva l’acumulació productiva.
- Continua la sagnia d’empreses catalanes que desapareixen, com Nissan, o que són adquirides per capitals estrangers: Ercros, les principals companyies del sector del cava… només en els últims mesos.
La conseqüència és clara: sense una base material sòlida pròpia, la cultura de continuïtat es debilita.
No hi ha país sense una economia que el sostingui.
5. Memòria: del relat compartit a la dissolució narrativa
La memòria de la derrota del 1939 va actuar durant dècades com una energia de reconstrucció. Era una memòria transmesa, interioritzada i estructurant.
Avui aquesta memòria s’ha fragmentat.
- La transmissió familiar s’ha debilitat.
- El relat històric s’ha polititzat fins a la simplificació: ja no és Catalunya la clau de volta, sinó la lluita contra “el feixisme” o el rescat històric de “la República” convertida en mite.
- Les noves generacions ja no comparteixen una narrativa comuna de país.
Quan una societat perd el relat compartit, perd també la capacitat de projectar-se en el temps, perquè esdevenen impossibles els acords fonamentals sobre el país.
Entre Jordi Pujol, el PSUC i sectors de Alianza Popular de Fraga hi havia encara alguns denominadors comuns relacionats amb una determinada idea de catalanitat. Això avui pràcticament no existeix.
La memòria no desapareix: es dissol.
Conclusió: continuïtat debilitada, no extingida
Catalunya no ha perdut encara els seus dipòsits de continuïtat. Però tots cinc presenten símptomes de debilitament estructural i això és qualitativament nou.
El franquisme no va poder destruir-los perquè eren profunds, autònoms i capil·lars.
El present, en canvi, els erosiona des de dins: dependència, substitució funcional, fragmentació i pèrdua de necessitat social.
Aquesta és la diferència decisiva. El risc actual no és la repressió, sinó la desactivació lenta: menys èpica i, precisament per això, més perillosa.
I això planteja una pregunta inevitable, que ja no és només històrica sinó política i cultural:
¿Pot existir continuïtat sense dipòsits vius?
O, dit d’una manera més precisa: ¿pot una societat sostenir-se només sobre institucions formals quan les seves estructures profundes s’afebleixen?
Aquesta és la qüestió central del nostre temps.
I és també el punt de partida del següent article.
