Hi ha poques coses més reveladores d’un país que la manera com viu el futbol. No pas perquè el futbol sigui el més important —això només ho creuen els qui no han conegut Hisenda o una reunió de comunitat de propietaris—, sinó perquè és un gran mirall de les passions, les febleses i les vanitats col·lectives. I enguany el mirall ha ofert una imatge d’una ironia gairebé literària: el Barça, símbol recurrent de la catalanitat, ha guanyat la Lliga amb una exhibició que sembla escrita per un novel·lista amb sentit de l’humor.
L’ha guanyada de manera brillant. No pas a còpia d’un miracle puntual ni d’una ratxa providencial, sinó amb una superioritat sostinguda, freda i gairebé humiliant per al gran rival de sempre, el Reial Madrid.
El campionat s’ha decidit precisament en el partit disputat a casa, davant del Madrid, cosa que té un punt de refinament psicològic que els aficionats culers degustaran durant anys. I no es tracta només de guanyar: el Barça ha acabat la competició amb catorze punts d’avantatge sobre el perseguidor immediat. Catorze. Una xifra astronòmica en una lliga que habitualment es resol per detalls, penals dubtosos i alguna tragèdia arbitral de diumenge a la nit.
Però encara hi ha més dades. Onze partits consecutius sense perdre. Cap derrota a casa durant tota la temporada. Un equip jove, construït en gran part amb jugadors formats a la Masia, i amb un cost incomparable amb el de la plantilla madridista, confeccionada amb aquella alegria financera que només és possible quan els despatxos de Madrid, les constructores i la glòria imperial convergeixen sota la mateixa samarreta.
El mèrit és encara més notable perquè aquest Barça no sembla fet des de l’obsessió galàctica, sinó des d’una certa racionalitat mediterrània. Eugeni d’Ors s’hi podria veure representat. A voltes fa la impressió d’un equip construït per un mestre d’escola amb bon criteri i no pas per un xeic amb excés de liquiditat. Els reforços han estat molt concrets, gairebé quirúrgics, i l’entrenador —amb aquella serenitat germànica que desconcerta tant els tertulians esportius— ha bastit una estructura sòlida, compacta i intel·ligent.
Sun Tzu, que probablement no havia vist mai un clàssic però entenia perfectament la naturalesa humana, escrivia a L’art de la guerra: “Els guerrers victoriosos guanyen primer i després van a la guerra, mentre que els guerrers vençuts van primer a la guerra i després busquen guanyar”. La frase descriu amb una exactitud gairebé cruel el contrast actual entre el Barça i el Madrid.
Perquè el problema del Madrid no és perdre una lliga. Això entra dins l’ordre natural de les coses. El problema és que transmet la sensació d’un club desorientat. Té una crisi de vestidor, una crisi d’equip, una crisi d’horitzó i fins i tot una crisi de relat. És tan profunda la perplexitat que ja torna a circular el nom de Mourinho, com si fos un metge de guerra cridat per salvar un imperi decadent. I això, per a qualsevol observador mínimament objectiu, és un símptoma sever.
José Mourinho és una figura fascinant: guanya, sí; però deixa darrere seu paisatges que recorden certes retirades napoleòniques. Allà on passa hi queden divisions internes, ressentiments i un cansament moral considerable. Que el madridisme torni a veure en ell una esperança indica fins a quin punt la crisi és estructural.
Ara bé, el més interessant de tot plegat no és estrictament futbolístic. És la paradoxa política i cultural que emergeix del camp.
Durant dècades, una part important de l’espanyolisme ha contemplat el Barça amb una barreja de recel i irritació pel seu caràcter catalanista. El club ha estat sovint percebut com una expressió identitària excessiva, un espai de resistència simbòlica, gairebé un cos estrany dins l’imaginari oficial espanyol. I, tanmateix, vet aquí la paradoxa: és precisament aquest club, tan marcat per la seva catalanitat, el que avui aporta més jugadors valuosos al conjunt espanyol.
No sols jugadors nascuts a Catalunya, sinó també futbolistes d’altres indrets d’Espanya formats en aquesta cultura futbolística concreta: una idea del joc basada en la tècnica, la intel·ligència col·lectiva, el treball de planter i una certa humilitat competitiva. Mentrestant, el Madrid —que sovint es presenta com la quinta essència simbòlica d’Espanya— gairebé viu d’esquena als jugadors espanyols. Cal cercar-los amb lupa dins l’alineació titular.
La ironia és magnífica. El club que alguns miren amb sospita identitària és el que alimenta de manera decisiva les possibilitats de la selecció espanyola. I això no és anecdòtic. Si Espanya pot aspirar seriosament a competir per un Mundial o una Eurocopa és, en bona mesura, perquè existeix aquesta escola futbolística catalana integrada amb naturalitat dins la realitat espanyola.
Aquí hi ha una lliçó que va molt més enllà de l’esport.
La catalanitat no és un problema per a Espanya quan actua amb normalitat, confiança i plenitud. Al contrari: pot ser una aportació extraordinària. El problema apareix quan, des de certs centres de poder, qualsevol expressió catalana és percebuda com una amenaça i no com una contribució. El Barça, paradoxalment, ofereix la demostració pràctica del contrari.
És un club profundament arrelat a Catalunya, amb una personalitat pròpia molt marcada, i alhora és un dels grans motors del futbol espanyol. No hi ha cap contradicció necessària entre una identitat catalana forta i una contribució decisiva al conjunt espanyol. La contradicció neix només quan es pretén uniformitzar-ho tot sota una idea estreta i burocràtica d’Espanya.
Potser per això aquesta victòria del Barça té alguna cosa més que futbolística. Té un valor simbòlic involuntari. Ens diu que les realitats complexes funcionen millor quan no intenten amputar-se mútuament.
I també ens recorda una altra cosa molt catalana: que sovint els grans èxits s’aconsegueixen sense soroll excessiu, treballant pacientment mentre els altres es dediquen a proclamar la seva grandesa davant dels miralls.
Josep Pla probablement hauria observat tot això des de Mas Pla, a Llofriu, amb una certa ironia escèptica, i hauria conclòs que, al final, els països s’assemblen molt als seus equips de futbol: alguns viuen de la propaganda i d’altres, del planter.
