Un mantra del feminisme d’aquest país és que existeix una gran bretxa salarial entre homes i dones. La realitat comparada en el context europeu, que indiscutiblement és el més favorable a la dona de tot el món, assenyala unes conclusions contràries, i a més constata com els estereotips entre països xoquen amb la realitat estadística.
En les últimes dades d’Eurostat podem obtenir una visió sobre aquest aspecte.
Concretament, el de la bretxa salarial entre homes i dones no ajustada, en ingressos bruts i per hora treballada. Si el resultat es dona en termes ajustats, la diferència seria menor. Els 10 països en els quals la diferència és menor són per aquest ordre: Grècia, Irlanda, Luxemburg, Romania, Eslovènia, Itàlia, Polònia, Bèlgica, Xipre i Espanya. Concretament, la bretxa en el cas espanyol és del 9,4%, pràcticament inexistent a Grècia i Irlanda, del 4,2% a Itàlia i del 4,5% a Polònia.
Paga la pena constatar com els països amb menor diferència salarial no són ni centreeuropeus, ni nòrdics, ni anglosaxons que normalment es consideren que són els que tenen més igualtat entre homes i dones. Són bàsicament mediterranis, llatins, amb una forta empremta religiosa, com Polònia, Itàlia, Irlanda o Grècia.
En contrapartida, els països on es presenten majors desigualtats salarials són Letònia i Estonia, començant per la cua, amb magnituds que se situen entre el 21% i el 22%, Alemanya i Àustria, per sobre del 18%, Finlàndia amb el 16,7%, França amb el 15,8%, Països Baixos amb el 14,2%, Dinamarca el 13,9% i Suècia l’11,2%.
Per tant, els centreeuropeus i especialment els nòrdics amb França formant part d’aquest col·lectiu, són els que expressen una més gran diferència salarial. Si aquesta bretxa econòmica és un sinònim de desigualtat, aquests països la tenen en un grau extraordinari molt superior a l’espanyol.
De fet, passa una cosa semblant amb la violència de gènere, en la qual Espanya, malgrat la tragèdia quotidiana i disposar de lleis i jutjats especials, està entre els països d’Europa amb menys violència d’aquesta mena junt amb Itàlia, Grècia i Irlanda, mentre que els països nòrdics se situen en la banda alta dels feminicidis de parella.
En el cas de la desigualtat salarial hi ha, però, una explicació que el feminisme oficial mai té en consideració.
La causa principal d’aquesta diferència no radica en el fet que per un mateix treball paguin menys a una dona que a un home, sinó que l’estructura dels llocs de responsabilitat és favorable als homes. I aquí hi juga un altre factor, que és de la maternitat. La dona se situa fora del mercat de treball per ser mare i normalment després durant un temps per dedicar-se a la cura dels fills, i aquest fet redueix la seva retribució salarial.
D’altra banda, una proporció important de dones a partir del moment que són mares, sobretot si és el segon fill, deixen l’activitat professional o la redueixen en una proporció important. Aquesta és la realitat crua i pelada.
Aquest fet es confirma si es considera la taxa d’activitat femenina per cadascun d’aquests països. Aleshores podem constatar com els països amb menor taxa d’activitat tendeixen a presentar menys bretxa salarial que els que la tenen molt elevada perquè són aquells en els quals la dona està amb major abundància en el mercat de treball i registra més els períodes de baixa activitat relacionats amb la maternitat.
Mentre que als països on la dona està menys incorporada a l’àmbit laboral, les que hi són presents tenen menys fills o cap i aquest fet es tradueix en una menor diferència en el sou mitjà per hora treballada, perquè les que tenen més vocació maternal ja no s’han incorporat al mercat laboral o ho han fet en un curt període inicial de la seva vida.
Aquestes consideracions ens permeten constatar la complexitat d’aquests tipus de qüestions i com la demagògia d’un determinat tipus de feminisme imposa els fets.
I encara ho podem complicar una mica més si considerem un altre tipus de bretxa, la digital de gènere d’acord amb el denominat sistema d’indicadors de gènere i TIC (SIGTIC).
Aquí es produeix una altra paradoxa. Els països que presenten una major igualtat en aquest àmbit (Letònia, França, Finlàndia, Dinamarca, Suècia) són precisament aquells que presentaven una major bretxa salarial i a la inversa, els que tendeixen a estar per sota la mitjana de la igualtat digital de gènere són els que presenten en termes relatius una menor bretxa en aquest sentit.
La contradicció és flagrant, perquè es pressuposa que les habilitats digitals milloren la qualificació professional i, per tant, haurien de tenir una determinada relació amb la bretxa salarial, però no és així. Una major igualtat en l’àmbit del domini digital i de les TIC entre homes i dones determina l’escenari oposat pel que fa a la diferència entre salaris.
Val la pena prendre’n nota per constatar la complexitat d’aquests fenòmens i acabar d’una vegada per totes amb la broma de la brotxa grossa de pintar la nostra societat aquí i al conjunt d’Europa com a dominada per una cosa que li diuen pratiarcat.
Si aquesta bretxa econòmica és un sinònim de desigualtat, aquests països la tenen en un grau extraordinari molt superior a l'espanyol Share on X
Loading ...
