desigualtat salarial

La desigualtat salarial es dispara mentre les esquerres miren cap a una altra banda

Els directius d’empresa nord-americans obtindran aquest any sous i bonus de récord absolut.

Una mica més de la meitat de les empreses nord-americanes de l’índex S&P 500, unes 280, han fet públiques les dades de remuneració dels seus màxims responsables.

Els sous dels grans directius nord-americans s’han disparat un 20% en un any.

La remuneració mediana (això és, la que separa el 50% dels sous més elevats del 50% dels més baixos) se situà al 2021 en 14,2 milions de dòlars (respecte 13,5 milions al 2020), segons recull el Financial Times. D’altres fonts indiquen que els sous dels grans directius nord-americans s’han disparat un 20% en un any.

Algunes de les remuneracions més espectaculars són la del CEO del conglomerat mediàtic Discovery, David Zalav, que guanyà 247 milions de dòlars, o la del màxim dirigent d’Amazon, Andy Jassy, que fregà els 213 milions de dòlars.

Es tracta d’un creixement desproporcionat comparat amb l’increment de sous durant el mateix període. Això ho demostra el fet que les ràtios de sous dels directius respecte al del treballador mitjà (un cop més, el qui cobra més que el 50% dels treballadors menys ben remunerats, però menys que el 50% dels més ben pagats) també van pel camí de batre un récord històric.

Aquest fenomen s’explica per diverses raons, entre les quals la contenció o retallades de sou (sobretot sobre la part variable de la remuneració) el 2020 arran de la pandèmia, i el fet que actualment el mercat borsari segueixi en màxims històrics.

Sigui com sigui, mai hi havia hagut tanta desigualtat salarial entre els sous més alts i els sous dels treballadors pertanyents a les classes mitjana i treballadora.

El 2020, el ràtio del sou del màxim dirigent respecte el medià era de 192. Això és, fa dos anys un CEO cobrava 192 cops més que el treballador medià. Al 2021, la diferència s’ha ampliat fins a 245. Es tracta de l’increment anual més important dels darrers anys i que suposa una veritable bretxa salarial, de conseqüències molt més importants que la que separa els homes de les dones.

Una de les empreses amb un ràtio més gran és Amazon. El CEO Andy Jassy cobrà al 2021 6.474 cops el que guanyà el treballador medià d’Amazon. L’ex-director executiu i fundador d’Amazon Jeff Bezos guanyava tan sols 58 cops més que el seu treballador medià. Tot i que cal afegir que la fortuna de Bezos provenia no del seu salari sinó de les accions de l’empresa, que no estaven comptabilitzades en la remuneració.

Paradoxalment, la pressió per reduir els sous i els bonus dels directius no prové de personatges del progressisme polític, sinó dels mateixos inversors.

Per exemple, tan sols un 64% dels inversos d’Apple votaren a favor de la remuneració del CEO de l’empresa, Tim Cook. En altres casos, com General Electric, la cúpula accedí a retallar dràsticament el bonus al seu màxim directiu, Larry Culp, després de protestes enèrgiques dels inversors.

Cal preguntar-se doncs, en un context de desigualtat creixents i amb un fons de crisis acumulades, què estant fent les esquerres, que ideològicament i culturalment dominen el paisatge?

Sembla que a la progressia occidental li interessen més els drets de les minories sexuals i ètniques, suposadament oprimides, que no pas les desigualtats econòmiques.

El gran compromís de la presidenta de Disney és que almenys el 50% dels seus personatges pertanyin als grups LGBTQ+ o a les minories racials

El cas de Disney és paradigmàtic. El gran compromís de la presidenta de Disney, Karey Burke, és que almenys el 50% dels seus personatges pertanyin als grups LGBTQ+ o a les minories racials.

En un gest anti-democràtic, Burke també s’ha compromès a forçar l’estat de Florida a abolir la llei que prohibeix l’ensenyament sobre les orientacions sexuals i la identitat de gènere.

Defensar les minories desafavorides és la coartada perfecte per a molts alts executius: els permet guanyar l’aprovació mediàtica i un segell “LGBTQ friendly” o “Black Lives Matter” sense posar en perill els seus privilegis econòmics exorbitants.

Mentrestant, la progressia nord-americana segueix sense interessar-se per les desigualtats econòmiques. De fet, com Converses explicava, el Partit Demòcrata ha deixat de ser el partit dels treballadors nord-americans per passar a defensar grups molt més particulars.

A Espanya, el cas del “govern més progressista de la història” és igualment revelador en disposar d’un “ministeri de la igualtat” que no compta amb cap competència econòmica.

Mai hi havia hagut tanta desigualtat salarial entre els sous més alts i els sous dels treballadors pertanyents a les classes mitjana i treballadora Click To Tweet

Consideres una bona solució l'accés a Barcelona pel túnel de les glòries?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.