Les 7 crisis de la nostra societat

Sí, set crisis perquè aquest és el seu número concret, i també perquè en realitat les seves ramificacions i enllaços constitueixen una immensa crisi que el significat de totalitat que posseeix el número set en la tradició bíblica, expressa bé.

1. Crisi institucional. Atacs a la monarquia constitucional des del propi govern, amb l’explícita voluntat d’enderrocar i proclamar una república que, en bona mesura i d’acord amb altres declaracions i el sentit de la memòria històrica que utilitzen, vindria a ser una continuació de la de 1934. Incapacitat per renovar institucions bàsiques com el CGPJ i TC i, a partir d’aquí, un intent molt greu d’alterar el relatiu equilibri -però equilibri, al final- de poders triant la majoria que governa els membres del poder judicial. Una justícia en mans del govern, que ja va començar amb la politització partidista de la fiscal general. Un funcionament pràctic i escenogràfic en que el cap de govern s’ha convertit en una mena de president de la república, ja que els diputats de la majoria són un simple apèndix seu en raó dels mecanismes de la llei electoral amb llistes tancades i bloquejades, així com els òrgans teòricament independents de govern i l’ús abusiu del decret llei.

A Espanya mai hi ha crisi ministerial perquè els ministres són simples subalterns i no figures polítiques, a l’igual que la presidència de Congrés i Senat, que també depenen de l’elecció de president de govern. Falta tota una generació de polítics majors de 60 anys que simplement han estat cancel·lats.

2. Crisi política. De representativitat, de llistes tancades i bloquejades, de credibilitat, de confiança, els tres atributs bàsics d’un sistema democràtic. Crisi d’utilitat de la democràcia, que es mostra ineficaç per abordar els problemes quan es presumeix que és el millor mètode des de la Grècia antiga. Tot això en combinació amb la pandèmia i la crisi econòmica que porta a Espanya a convertir-se en un estat fallit si aquesta dinàmica no canvia.
3. Crisi de les administracions públiques. No funcionen, amb excepció d’alguns serveis com la policia i hisenda. Però la tramitació de tot tipus d’expedients es troba sobrepassada, com la sanitat; les universitats desorganitzades, si bé l’ensenyament primari sembla suportar bé l’excepcionalitat. L’acumulació de casos a la justícia és més aclaparadora del que ja era, i sobretot no hi ha una planificació i coordinació mínima entre el govern i les comunitats autònomes per afrontar la COVID-19.
4. Crisi econòmica i social. La pitjor caiguda del PIB des de la fi de la Guerra Civil, i les pitjors perspectives de recuperació de tot Europa. Una sola referència d’acord amb l’última previsió del FMI, el dèficit per a aquest any serà de 155.000 milions, més que els 140.000 milions dels fons europeus que hem de rebre a partir de l’any que ve en diverses anualitats. Un creixement extraordinari de la pobresa, les persones sense llar, l’atur, i també de les seves pitjors manifestacions, el crònic i el juvenil, així com un augment de la desigualtat. Tot això s’uneix als danys, no totalment revertits, de la gran crisi iniciada el 2008. També una estructura econòmica que es revela com fràgil i deficient pel pes d’activitats de baixa tecnologia i productivitat, com el turisme, i una insuficient importància de la R + d + i i de la seva transferència empresarial, a més d’un sistema educatiu que obté dels pitjors resultats d’Europa en termes d’abandonament i fracàs escolar, i joves que ni estudien ni treballen
5. Crisi moral. La política, que ha de procurar el bé comú i s’ha de basar en el reconeixement de l’altre, el consens i l’exercici públic de les virtuts, s’ha convertit en una baralla contínua on només regeix la desqualificació i l’insult. A més, impera un supremacisme ideològic per part de les ideologies oficials, la cancel·lació d’altres concepcions, una memòria històrica que persegueix contemplar la guerra civil com una contesa entre “bons i dolents”, en lloc d’un desastre fratricida que la reconciliació de la Transició va aconseguir superar. Avui existeix en la política una gran dificultat per identificar el bé i servir a la veritat, i ser justos.
6. Crisi antropològica de ser home i ser dona expressada per la perspectiva de gènere en el seu desenvolupament de les identitats de gènere que fins i tot ja divideix i enfronta els seus seguidors: feministes i defensors de les identitats LGBTI. La família està abandonada de les polítiques públiques, i la maternitat cada vegada és abordada en termes més pejoratius pels seguidors de la cultura oficial. Però sense homes i dones, esposes i esposos, mares i pares, la societat i l’economia són inviables.
7. Crisi religiosa. Hi ha una pràctica de cancel·lació cristiana a Espanya, i de la seva exclusió cultural. La laxitud moderna converteix pecats en virtuts. “Pecats, al fet que ve l’ús de tal expressió en el debat públic; és una categoria religiosa? ” És cert, ho és, però el seu significat encara és clar per a tothom, i en qualsevol cas m’acullo a un dels criteris de Jürgen Habermas: els ciutadans secularitzats ni poden negar en principi a les cosmovisions religioses un potencial de veritat, ni tampoc poden discutir als seus conciutadans creients el dret a fer contribucions en el seu llenguatge religiós a les discussions públiques. Doncs això. Els cristians en el marc constitucional tenim el dret i el deure de participar amb la nostra concepció en la vida pública, i ser respectats a causa de la lògica democràcia perquè, continuo amb Habermas: les cosmovisions naturalistes que es deuen a una elaboració especulativa d’informacions científiques de cap manera gaudeixen prima facie de cap privilegi enfront de les concepcions de tipus religiós que estan en competència amb elles.