La destrucció de l’ensenyament a Catalunya (I)

De sempre el catalanisme i l’ensenyament han estat units. Avui l’independentisme sorgit del procés ha destruït aquesta simbiosi i ha fet entrar en barrena el sistema educatiu català, que ja no estava precisament per tirar coets. I això és així perquè aquest independentisme postmodern i desvinculat li fa nosa el que són els elements constitutius del fet català, que Vicens Vives descriu tan bé a “Noticia de Cataluña”.

Es tracta de la família, de la casa pairal en termes històrics, del valor extraordinari del treball i de l’obra ben feta, de la necessitat del pacte com a element constitutiu de la pròpia societat, de la importància del cristianisme que ha vertebrat fins ara mateix el propi país i que encara forma part necessària de les seves fonts i fonaments. Aquells que reivindiquen el 1714 obliden clamorosament que aquest fet es va produir en un clímax d’extraordinari fervor religiós perquè aquesta era la textura catalana de l’època. Destrueixen tot això o ho malmeten i amb ell també malmeten la importància de l’ensenyament que confonen amb un adoctrinament ideològic que obsessivament gira entorn del sexe i les seves derivades i la perspectiva de gènere.

Ara l’informe PIRLS de 2021 que avalua la comprensió lectora dels alumnes de 4t de primària a Catalunya obté un pèssim resultat. Una puntuació de només 507 punts. L’última d’Espanya (522), excepte Ceuta i Melilla, i lluny d’Europa (528) i de l’OCDE (533). La distància amb la primera comunitat espanyola és molt gran, Astúries, quasi 50 punts de diferència. Els resultats indiquen un empitjorament perquè el 2018 en l’informe Pisa, Catalunya se situava en 500 punts i, per tant, lleugerament per sobre de la mitjana espanyola que era de 481 en ciències, 496 en lectura i 481 en matemàtiques. I també de l’europea.

Anem retrocedint i en aquesta dinàmica hi tenen molt a veure també altres indicadors posteriors a les proves de 4t de primària, com és l’abandonament educatiu prematur que el 2020 estava en el 16%, 6 punts per sobre de la mitjana europea. La tendència és clarament a empitjorar.

S’ha oblidat que el factor decisiu de l’ensenyament comença a la família. Sense ella la possibilitat d’assolir uns bons resultats resulta extraordinàriament difícil. Ho sabem des dels estudis de Coleman,i tècnicament es pot expressar en aquests termes. El capital social localitzat en la família es tradueix en capital humà, especialment en els fills que després, la resta d’institucions de la societat, començant per l’escola, milloren i multipliquen, però si la base inicial és feble els resultats posteriors també ho són. I aquí incidim en la dimensió deliberadament oblidada del capítol educatiu, la capacitat i voluntat educadora de les famílies.

Les dinàmiques de desestructuració familiar que es registren en termes creixents, i són vistos, ves a saber per què, com a factors positius, compliquen cada vegada més la feina educativa de l’escola. Per començar, pràcticament la meitat dels fills nascuts a Catalunya ho fan fora del matrimoni, és a dir d’un vincle sòlid i més estable que altres fórmules relacionals. D’altra banda, Catalunya presenta una elevada taxa de divorcialitat. Mentre que Espanya té una taxa de 1,9 divorcis per cada 1.000 habitants, Catalunya se situa en 2,1. Molt lluny dels nivells més baixos, com a Castella i Lleó i Extremadura, que només significa un 0,6%. Per cert, Castella i Lleó és un dels territoris que obté habitualment bons resultats en les proves educatives.

A Catalunya la taxa d’avortaments és també singularment alta, 13,42 avortaments cada 1000 dones per 10,7 de la mitjana espanyola per a la població femenina d’entre els 15 i 44 anys.

I encara un altre indicador, la fertilitat és molt deficient en la població autòctona. Si la taxa general de fertilitat espanyola és tan pobre com 1,19 fills per dona, molt per sota del reemplaçament generacional de 2,1 fills, a Catalunya el valor se situa en poc més d’1, mentre que les dones nascudes a l’estranger arriben a 1,86.

Aquests perfils defineixen una profunda crisi de l’estructura familiar i aquest fet té conseqüències greus sobre la capacitat educadora perquè es fa recaure sobre l’escola moltes funcions que en realitat haurien d’haver dut a terme la família. I això fa que dins de l’aula s’hagi de dedicar molt temps a qüestions d’ordre, manteniment de l’atenció, respecte, estimular l’esforç i altres elements virtuosos del caràcter, quan aquests ja haurien de venir a la motxilla des de casa.

Òbviament, també influeixen els hàbits de lectura familiar, la disponibilitat o no d’un diari, el fet que hi hagi alguns llibres, el respecte i la valoració pels coneixements i l’estudi. Tot això que era consubstancial a les famílies de mitjans segle passat, dels anys 40 i 50, ha anat aprimant-se amb el temps i sent substituïdes per una hiperprotecció paterna sense sentit ni exigència vers l’infant.

Naturalment, aquesta és una part de la història. N’hi ha més, però si comencem per aquesta és perquè habitualment resulta obligada.

Llegir la segona part

Estàs d'acord que el 23 de juliol, en plenes vacances d'estiu, es convoquin eleccions generals?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

1 comentari. Leave new

  • Antoni Maria Piqué
    7 juny, 2023 13:19

    “De sempre el catalanisme i l’ensenyament han estat units. Avui l’independentisme sorgit del procés ha destruït aquesta simbiosi i ha fet entrar en barrena el sistema educatiu català…”

    Una afirmació tan greu demana raons i dades que aquí no s’ofereixen. Tothom s’adona que els fenomens que es descriuen i documenten tot seguit com a causes del declivi de l’ensenyament i l’educació no són conseqüència de procés ni de l’independentisme —venen de ben enrere— ni són exclusives de Catalunya. Potser seria assenyat dir que els independentistes (o alguns) del procés no han estat bons governants en aquest punt. Diria que altres polítics que són independentistes ho van fer bé en el passat en aquest camp —i entenc que aquí no cal anomenar ningú: n’hi ha tants que a a qualsevol ens ve al cap algun.

    L’efecte que fa és que importa menys la crisi educativa i de la formació que blasmar l’independentisme. És una actitud sectària que no fa justícia a l’encert amb què després es toca el tema ni s’adiu amb el tarannà de les persones que promouen aquestes converses —les que jo conec, almenys. M’estranya que no hagin procurat editar millor aquest article. Llàstima.

    D’altra banda, tinc curiositat per saber quina mena de “converses” són aquestes si tots els promotors són de la mateixa corda o de la corda veïna? Què feu, parlar entre vosaltres per reafirmar-vos les idees o debatiu i us desafieu de debò i no només en detalls? Perdoneu el sarcasme, que no és per ofendre. És un dels mals del país: que no ens parlem bé i acabem en tribus on hi ha poc a discutir perquè per això estem a la tribu, per a donar-nos la raó

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.