Mario Draghi

Itàlia: quin és el balanç de Mario Draghi en el govern?

La dimissió del primer ministre italià Mario Draghi a començaments d’aquest estiu aixecà una onada de lamentacions i suports només comparable amb l’emoció que despertà la jubilació de la cancellera d’Alemanya Angela Merkel l’any passat.

Mario Draghi, que venia amb una formidable reputació del seu mandat com a president del Banc Central Europeu durant la crisi de l’eurozona la dècada passada, fou saludat arreu com un nou Messies quan el president italià Sergio Mattarella li demanà el febrer del 2021 formar un govern d’unitat nacional.

Fins i tot els partits “populistes” tant d’esquerres com de dretes, des del Moviment Cinc Estrelles fins a la Lliga de Salvini, se sumaren a donar suport a Draghi. Aquest rebé una formidable missió: en plena crisi del coronavirus, havia de mantenir els mercats tranquils, dur a terme una reforma en profunditat de l’estat i les administracions italianes, i rellançar l’economia.

Però no es podia esperar seriosament que problemes que Itàlia arrossega almenys des de la dècada dels noranta fossin solucionats per “Súper Mario”, tal com se l’anomenà pel seu paper durant la crisi de l’euro, en uns pocs mesos.

Aquest estiu, doncs, Mario Draghi ha deixat el poder tan sols un any i mig després d’haver-hi accedit. Quin és el seu balanç real?

Primerament, l’economia italiana no sembla haver remuntat. Segons les darreres previsions econòmiques de la Comissió Europea, Itàlia tindrà el 2023 el creixement més feble de tota la UE, un minso 0,9%. Això sembla explicar-se per una caiguda de la inversió empresarial així com del consum de les famílies.

En paral·lel, Itàlia pateix des de ben abans de la dimissió de Draghi una constant escalada de la prima de risc del seu deute públic: de fet, aquesta s’ha més que doblat d’ençà que arribà al poder.

En matèria de política energètica, Mario Draghi ha anat a contrasentit del que era tradicional per a Itàlia. S’ha situat com un dels líders europeus que més han insistit a imposar sancions a Rússia a pesar que el país depenia en forta mesura de les importacions de gas rus. Avui, Itàlia és el país que paga el preu més alt de la UE per l’electricitat en el mercat majorista segons recull el periodista Thomas Fazi.

Els famosos fons europeus no han tingut de moment cap efecte visible en l’economia italiana (ni es preveu que el tinguin el 2023, com les mateixes previsions de la Comissió admeten)

Draghi ha estat el defensor més aferrissat del pla de recuperació europeu i dels fons Next Generation. Però, de forma similar al que succeeix a Espanya, els famosos fons europeus no han tingut de moment cap efecte visible en l’economia italiana (ni es preveu que el tinguin el 2023, com les mateixes previsions de la Comissió admeten).

Tot això està tenint àmplies repercussions socials a Itàlia: uns 5,6 milions de persones, pràcticament el 10% de la població, viuen en situació de “pobresa absoluta” segons els indicadors italians. Una xifra que se situa en el seu màxim històric. En general no és per falta de treball, sinó perquè els sous italians són els que més s’han devaluat de tota la UE.

En matèria de gestió de la pandèmia, el govern de Draghi implementà algunes de les mesures més draconianes i polèmiques contra el coronavirus, arribant a prohibir a les persones no vacunades que es presentessin en els seus llocs de treball, una mesura que fins i tot estengué als nens per poder anar a l’escola.

El resultat fou alimentar un clima de tensió i desconfiança, al qual Draghi contribuí personalment en fer declaracions que  en la boca d’algú altre serien probablement considerades com un discurs d’odi: “no et vacunes, et poses malalt, mors. O mates”.

Durant el seu curt mandat, Draghi també ha intentat dur a terme reformes innecessàries i polèmiques en el terreny cultural. Per exemple introduí legislació en favor del col·lectiu LGBTQ que incloïa provisions per castigar els que expressessin opinions contràries, llei que el senat italià acabà bloquejant.

Draghi, acostumat a gestionar sense dependre del complex joc institucional italià, també ha protagonitzat polèmiques amb el parlament italià, al qual consideraria segons alguns comentaristes polítics com una simple màquina de ratificar les decisions de l’executiu. Pel que fa als partits polítics, en una ocasió els etzibà: “no teniu cap poder real, admeteu-ho”.

No es pot dir que Draghi hagi contribuït precisament a unir els italians, i ha pecat repetidament d’excés d’orgull i de manca de visió a llarg termini

En definitiva, la curta estada de Mario Draghi en el poder es queda lluny de constituir un exemple de bona governança en els turbulents temps actuals. No es pot dir que Draghi hagi contribuït precisament a unir els italians, i ha pecat repetidament d’excés d’orgull i de manca de visió a llarg termini (defectes que comparteix en particular amb els seus antics col·legues de les institucions europees).

D’altra banda, el seu mandat ha estat de totes maneres massa breu per poder tenir un impacte durador en els àmbits on més s’esperava l’experiència de Draghi: les finances públiques i l’economia.

No es pot dir que Draghi hagi contribuït precisament a unir els italians, i ha pecat repetidament d'excés d'orgull i de manca de visió a llarg termini Click To Tweet
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.