Interrogants sobre els nostres anys vint i més enllà. Què ens portaran?

És freqüent referir-se als anys vint del segle passat com “els feliços anys vint“. La Primera Guerra Mundial quedava endarrere i les potències guanyadores -principalment els Estats Units, Regne Unit i França-  celebraven la victòria.  Anglaterra els recorda com els “anys daurats“, França com els annés folles (els anys bojos) i els Estats Units com els roaring twenties (els anys espaterrants). Fou un període de gran creixement i prosperitat econòmica. Tots sabem que  el frenesí dels anys vint va  acabar  amb la Gran Depressió de l’any 1929, que a la vegada va impulsar els populismes que  conduïren  a la gran catàstrofe de  la Segona Guerra Mundial i després a una Guerra Freda que va durar fins al 1989.

Els anys vint del segle passat ja són història. La gran pregunta és com seran els nostres anys vint. Tothom sap  que han començat amb una  pandèmia que està provocant una crisi econòmica i social de grans dimensions. El que ningú sap és com acabaran i, encara menys, què anirà passant després,  al llarg de les  dècades següents del  segle vint-i-u.

Tres  previsions d’especialistes en geopolítica i relacions internacionals  es troben actualment sobre la taula.

La primera es decanta per l’arribada d’una nova Guerra Freda, semblant a la que es va viure en el món des del  1945 fins al 1989 protagonitzada pels Estats Units i l’URSS, però aquesta vegada entre els Estats Units i la Xina. Aquesta nova Guerra Freda podria donar pas fins i tot a una confrontació bèl·lica entre les dues superpotències.  La segona  previsió contempla l’establiment  d’un nou equilibri de poder en un món multipolar i coexistència pacífica. La tercera profetitza una època de desordre i d’anarquia.

Totes  tres  coincideixen en el fet que la  Xina  -la gran potència emergent-  marcarà el pas  dels nostres anys vint, així com de la resta del segle vint-i-u, considerat un “segle asiàtic“, en contraposició al “segle americà“ que fou el segle passat.

El president xinès, Xi Jinping, ha inaugurat aquest any l’edició virtual de la reunió anyal de Davos organitzada pel World Economic Forum (WEF). Ha aprofitat l’avinentesa per fer una crida a evitar precisament  “una nova guerra freda“, en una clara al·lusió al nou president dels Estats Units, Joe Biden, sense esmentar-lo.

Partidaris de l’escola “realista“ de les relacions internacionals tendeixen a pensar que la confrontació entre els Estats Units i la Xina arribarà.

Per començar, expliquen que “la trampa de Tucídides“ està a favor seu. Aquesta diu  que el conflicte militar és inevitable entre una potència hegemònica i una potència emergent que li disputa l’hegemonia, tal com ho va ser en el seu moment entre Esparta i Atenes, generant la Guerra del Peloponès (Tucídides va escriure la seva història), de la que va resultar vencedora Esparta, la potència hegemònica del moment. Per altra banda,  els “realistes“ consideren que els Estats Units han perdut la seva aposta a favor d’un procés gradual de democratització a la Xina que s’aniria produint a mesura  que s’anés desenvolupant econòmicament. La diplomàcia americana pensava que la democratització  de la Xina seria inevitable, especialment a partir de 2001 amb la seva entrada  a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), però no ha sigut així ni sembla que ho sigui en el futur.

En contraposició als punts de vista “realistes“, els seguidors de l’escola “idealista“ de les relacions internacionals veuen molts camps de  cooperació entre els Estats Units que poden ser conreats en benefici mutu (àmbits econòmic, comercial, educatiu, cultural, ecològic, etc.), i això significaria  un fort incentiu a l’entesa entre les dues superpotències i a la coexistència pacífica.

En qualsevol cas, tot indica que la relació entre Washington i Pequín determinarà l’escenari polític mundial durant dècades a venir. La seva convivència  és clau per a la pau i la prosperitat de la humanitat en els  anys vint i  més enllà. Les dues potències haurien de ser capaces de pactar noves regles de joc sense imposicions i sense renunciar, al mateix temps, als seus principis. Una relació construïda sobre la cooperació i la competició hauria d’excloure la confrontació.

El president Biden acaba de designar  responsable de la nova política nord-americana amb la Xina  al diplomàtic Kurt M. Campbell. Es tracta d’una personalitat molt respectada, amb una llarga experiència asiàtica.

Està disposat a eliminar l’erràtic unilateralisme de Trump i a recuperar les antigues aliances per a definir tots plegats una nova relació amb la Xina. Aquí és on la Unió Europea té un gran paper a jugar. Campbell acaba d’escriure  un article en el qual afirma que “Washington necessita coalicions fortes d’aliats i socis per canviar els incentius estratègics de Pequín“. Pensa que la resposta d’Occident davant  la Xina ha de ser l’adopció d’una política comuna, i que compta amb la UE com a aliat indispensable  al respecte.  Si es procedeix d’aquesta manera -pensa Campbell- s’aconseguirà l’equilibri de poder i la coexistència pacífica  als anys vint i més enllà.

No són pocs els que s’apunten a una tercera visió sobre els anys vint i més enllà, caracteritzada pel  desordre i l’anarquia. Alguns analistes ja usen habitualment l’expressió  “Era del Desordre”  que  hauria arribat a partir  del final de l’ordre mundial liberal, liderat per Occident des de 1989. Seria una nova època caracteritzada per l’absència d’un ordre mundial reglat, el deteriorament progressiu de les relacions Estats Units-la Xina i la reversió d’una  globalització desenfrenada. Reconeixen , però,   que la derrota de Trump a les darreres eleccions nord-americanes ha frenat la consolidació del desordre i l’anarquia, i que el temps dirà sobre l’actuació de l’administració Biden per superar-los.

L’assagista nord-americà, Robert D. Kaplan,  és un dels prestigiosos analistes que afirma que hem entrat en una fase de desordre que pot conduir el món a una nova era molt anàrquica.  En un llibre recent  (“El retorno del mundo de Marco Polo “, 2019) ha escrit que “el que ara comença és una era d’anarquia comparativa, és a dir, un context d’un nivell d’anarquia molt superior al que hi havia durant la Guerra Freda i la post Guerra Freda“. Pensa que aquest nou món és molt complex i molt difícil de gestionar sense una governança global i que estem molt lluny d’aquesta hipòtesi.

Els anys vint del segle passat varen ser molt alegres per a  alguns, però varen acabar molt malament  amb la  Gran Depressió de l’any 1929 i posteriorment amb una terrible guerra.

Tant de bo que en el futur dels anys vint del nostre segle  es pugui dir el contrari, és a dir,  que varen arrencar   malament  amb una pandèmia, però que  van acabar  bé, fins a  establir  les bases d’un llarg període de pau i prosperitat al món  a partir d’una entesa entre  les grans potències. Això és precisament el que pensa que passarà Nicholas A. Christakisun, sociòleg i metge, professor de la Universitat Yale (Estats Units), que acaba de publicar un  llibre titulat “La fletxa d’Apol·lo: l’impacte profund i durador del coronavirus a la nostra manera de vida“. La seva tesi central és que els nostres anys vint tindran dues fases clarament diferenciades: una amarga per culpa de la pandèmia i una altra de radiant. Després de l’horror de la pandèmia, viscut a la primera fase, la gent tornarà,  en una segona fase,  a la bona vida i a la creativitat, amb un nou hedonisme que acabarà  produint una mena de  “renaixement”, tal com va succeir després de superada la pesta negra del segle XIV.

Christakis ho expressa amb aquestes paraules esperançadores: “A la segona fase dels nostres anys vint és  molt probable que es doni un augment del consum com a revenja de privacions passades, que augmentin les ganes  de socialitzar i de provar coses noves.  La primera part dels anys vint del nostre segle no haurà sigut  precisament molt feliç,  però els anys de la  seva segona part   poden ser perfectament esplendorosos, una mena de   revival dels bojos anys vint del segle passat. Podem esperar grans innovacions socials, tecnològiques i artístiques. La humanitat no només s’haurà recuperat  de la pandèmia sinó que haurà fet un gran salt endavant“.

 Loading ...