La proposta de convertir el llatí en llengua comuna de la Unió Europea sembla, a primer cop d’ull, una extravagància erudita. Tot i això, conté una intuïció política: Europa ha construït institucions, un mercat, una moneda i un ordenament jurídic, però encara no ha creat un veritable espai comú de pertinença. Té una administració europea, però a penes hi ha un poble europeu.
Una llengua compartida no resoldria per si sola aquesta mancança, però contribuiria a corregir-la. Les comunitats polítiques no viuen únicament de pagaments i tribunals. També necessiten símbols, records i paraules comuns.
L’anglès no és jurídicament la llengua de la Unió, que reconeix vint-i-quatre llengües oficials. Però sí que ho és, a la pràctica: domina les reunions tècniques, les universitats, la ciència, el programa Erasmus i bona part de la vida professional. Segons l’Eurobaròmetre del 2024, el 47% dels europeus el poden parlar com a segona llengua.
Seria absurd pretendre eliminar-lo. Continuarà sent imprescindible per a la ciència, la tecnologia, els negocis i les relacions internacionals. Però una cosa és emprar-lo com a llengua franca mundial i una altra assumir-lo com a única llengua comuna d’Europa. La paradoxa és evident: la Unió s’expressa principalment en l’idioma de l’Estat que va decidir abandonar-la i mitjançant categories el centre cultural i tecnològic de les quals es troba, sobretot, als Estats Units. El problema no és l’anglès, sinó la dependència. Europa necessita una veu pròpia.
Durant més de mil anys, aquesta veu va ser el llatí. Després de la caiguda de Roma, va continuar sent la llengua de l’Església occidental, del dret, de la diplomàcia, de les universitats, de la filosofia, de la medicina i de la ciència. Va permetre que un professor de París, un jurista de Bolonya, un teòleg de Colònia i un humanista de Rotterdam participessin en una mateixa conversa intel·lectual. Erasme, Copèrnic, Kepler, Descartes, Leibniz i Newton van escriure en llatí. No substituïa les llengües vernacles: se superposava a elles i comunicava pobles diferents.
Fins i tot va exercir funcions polítiques en èpoques relativament tardanes. Al Regne d’Hongria es va mantenir com a llengua oficial fins al 1844 perquè, en no pertànyer exclusivament a magiars, croats, alemanys, eslovacs o romanesos, actuava com un idioma relativament neutral.
La Unió conserva vestigis d’aquesta herència. El seu lema és In varietate concordia («Unida en la diversitat»). El 1979, Mario Capanna i Otto de Habsburg van intervenir en llatí al Parlament Europeu. Finlàndia va publicar informacions en llatí durant la seva presidència del Consell de la Unió Europea el 2006, i la seva radiotelevisió pública va mantenir durant trenta anys l’informatiu Nuntii Latini. Euroclassica organitza l’Examen Europeu de Llatí. El 2026, el moviment Via Nova ha tornat a plantejar la seva introducció gradual com a llengua comuna.
El llatí ofereix cinc avantatges.
La primera és la neutralitat. Avui no és la llengua materna de cap poble europeu; tots haurien d’aprendre-la i cap no se la podria apropiar. Els parlants de llengües romàniques partirien amb un cert avantatge, però la desigualtat seria menor que l’existent amb l’anglès i es podria compensar mitjançant un ensenyament comú.
El segon avantatge és cultural i històric. El llatí no seria un idioma artificial fabricat per una comissió. En paraules com civitas, res publica, dignitas, libertas, iustitia, persona o bonum commune perviu el subsòl conceptual d’Europa.
La tercera consisteix que permetria construir unitat sense destruir la diversitat. No substituiria el castellà, el francès, el polonès, l’italià o l’alemany. Al contrari, podria protegir-los davant de la creixent uniformització anglòfona: cada europeu conservaria la seva llengua i en disposaria, a més, d’una altra de comuna per a la ciutadania europea.
El quart avantatge és educatiu. Facilita l’accés a les fonts de la nostra cultura i als grans clàssics i alhora ajuda a comprendre el vocabulari jurídic, filosòfic, mèdic i científic.
La cinquena és geopolítica. Una potència que només es pot pensar mitjançant les categories lingüístiques d’una altra té una independència cultural i intel·lectual incompleta.
El precedent d’Israel demostra que una llengua històrica es pot adaptar a la modernitat quan hi ha voluntat col·lectiva. L’hebreu mai no va desaparèixer del tot, però havia deixat de ser llengua materna i d’ús quotidià. La seva recuperació va exigir modernitzar-lo i crear nou vocabulari.
El llatí podria recórrer un camí semblant, encara que amb menys esforç, ja que en bona mesura ha estat viu en àmbits com l’Església, el dret, la taxonomia científica o la terminologia acadèmica.
La comparació, però, té límits: Israel necessitava integrar poblacions sense cap altra llengua comuna, mentre que Europa ja disposa de l’anglès i de llengües nacionals plenament desenvolupades. L’exemple demostra que la recuperació d’una llengua històrica és possible, no que sigui senzilla.
Les objeccions són reals.
El llatí té una gramàtica més complexa que la de l’anglès, encara que també presenta una estructura extraordinàriament lògica i sistemàtica, cosa que en facilita l’aprenentatge una vegada compresos els principis. La resposta no consistiria a ensenyar-ho com una llengua exclusivament filològica, sinó com una llengua viva: mitjançant conversa, lectura graduada i comprensió directa.
Tampoc resumeix per si sol tota la identitat europea, que és igualment grega, jueva, cristiana, eslava i germànica. Però cap altra llengua històrica va articular durant tants segles un espai europeu supranacional.
La seva implantació exigiria temps i una estratègia gradual.
Un Institut Europeu de la Llengua Llatina podria fixar una pronunciació de referència, actualitzar el vocabulari i elaborar materials didàctics comuns. Posteriorment, es podria introduir de forma voluntària un llatí actiu a les Escoles Europees, al programa Erasmus i a l’ensenyament secundari.
A llarg termini, podria reconèixer-se com a llengua comuna de la Unió, mai com a llengua única ni en detriment de les vint-i-quatre llengües oficials.
El pas veritablement decisiu seria que la Comissió Europea i el Parlament Europeu impulsessin un pla per incorporar-lo progressivament com a llengua de treball en determinats àmbits normatius i institucionals. Convertit en la llengua de la política europea i la diplomàcia comunitària, el llatí deixaria de ser únicament un patrimoni històric per transformar-se en un instrument d’integració.
La fórmula seria senzilla: llengües maternes per a la vida dels pobles; llatí per a la ciutadania europea; anglès i altres llengües per a la comunicació mundial.
La veritable utopia no consisteix a pensar que els europeus puguin aprendre llatí durant les properes dècades. Consisteix a creure que quatre-cents cinquanta milions de persones arribaran a sentir-se part d’una mateixa comunitat només perquè comparteixen una moneda, unes normes de competència i una política agrícola.
Europa necessita alguna cosa que pugui anomenar seu: no una llengua contra les altres, sinó una llengua entre totes elles. El llatí no reconstruiria per si mateix Europa, però podria tornar-li una veu nascuda de la seva pròpia història i, potser també, una consciència més clara del que va ser, del que conserva i del que vol arribar a ser.
Europa té institucions, mercat i moneda, però encara no té una llengua comuna nascuda de la seva pròpia història. El llatí li podria donar una veu pròpia. #Europa #Llatí Share on X
