Dels intel·lectuals acomodats, en el grup dels que van sortir tement per les seves vides, sobresurten, entre d’altres, Menéndez Pidal, Pío Baroja, Azorín, Gómez de la Serna, Carles Riba i Gaziel.
Ramón Menéndez Pidal
Ramón Menéndez Pidal (Corunya,1869-Madrid,1968), fundador de la Escuela Filológica Española i esforçat director del Centro de Estudios Históricos de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, havia obtingut la càtedra de Filologia Romànica de la Universitat de Madrid el 1899. Va ser director de la Reial Acadèmia Espanyola des del 1925 fins a l’esclat de la Guerra Civil en què va decidir viatjar a l’estranger (Bordeus, Cuba, Estats Units i París).
L’estiu del 1939 se li va permetre tornar per reunir-se amb la seva família (que durant la conflagració havia estat a Espanya), però no se li van reconèixer els seus mereixements fins al 1947 que torna a presidir la Reial Acadèmia, càrrec que ostentarà fins a la seva mort a noranta-nou anys. La seva monumental obra, que va començar el 1896 i conclouria el 1966 (amb la important “Historia de España” pòstumament el 2004) el va situar entre els intel·lectuals més famosos de l’època, atorgant-li diferents i variats honors i distincions.
Pío Baroja
Pío Baroja (Sant Sebastià,1872-Madrid,1956), eminent i controvertit escriptor espanyol de la Generació del 98 que s’havia doctorat en medicina i que va abandonar a favor de la literatura, va ser detingut al començament del conflicte, però va aconseguir escapar a França. Tornaria ocasionalment el 1937 i definitivament el 1940. Va morir a Madrid i, enmig d’un gran escàndol, enterrat com a ateu. Al seu sepeli va assistir Ernest Hemingway.
Azorín
Azorín, pseudònim de José Martínez Ruiz, ( Monovar, Alacant, 1873-Madrid, 1967), també de la Generació del 98 i amb una notable obra en diferents gèneres literaris i que va ser en diverses ocasions diputat a Corts pel Partit Conservador, va sortir del país tot just començar la guerra i va tornar una vegada finalitzada, gràcies a la protecció de Serrano Suñer, instal·lant-se a Madrid. A Serrano, amb “viva gratitud” li dedicaria l’obra que va publicar el 1955 amb el títol “El pasado”.
Gómez de la Serna
Gómez de la Serna ( Madrid,1888-Buenos Aires,1963), que va crear el gènere literari conegut com a “ greguería”, en esclatar la guerra fuig a Montevideo i després s’instal·la a Buenos Aires fins a 1949 en què torna a Espanya per poc temps. Farà freqüents viatges d’anada i tornada, fixant la residència al país americà.
Carles Riba
Carles Riba (Barcelona,1893-1959), casat amb la també poeta Clementina Arderiu i que va acompanyar a la seva sortida d’Espanya a Antonio Machado, es va instal·lar a Montpeller, tornant el 1943. Prèviament, durant la Mancomunitat, va dirigir l’Escola de Bibliotecàries i va ser professor de grec a la Universitat de Barcelona. Va continuar treballant a la fundació Bernat Metge de la qual seria director, exercint des d’aquesta institució com a portaveu indiscutible dels intel·lectuals de llengua catalana. Va influir, sobre això, a Dionisio Ridruejo en la seva etapa evolucionista. Al costat de l’obra literària, destaca el seu treball com a traductor (L’Odissea d’Homer, Vides Paral·leles de Plutarc i El Teatre de Sòfocles i Eurípides). A la seva joventut va escriure diversos poemes en llengua gallega, fruit d’un primer amor.
Gaziel
Gaziel (Agustí Calvet, Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964), periodista i excel·lent escriptor, després de col·laborar a la Veu de Catalunya i dirigir La Vanguardia des del 1920 fins al 1936, fuig de la zona republicana amb direcció a París, tornant el 1949 sent processat i absolt per les autoritats franquistes.
El rerefons cultural del primer cicle borsari del franquisme (17). Les Lletres. Els intel·lectuals acomodats (XII)
