Miguel Hernández Gilabert, emblemàtic poeta i dramaturg, autodidacte, de la Generació del 36 per a uns i de la del 27 per a d’altres, va néixer a Oriola el 30 d’octubre de 1910.
La seva família es dedicava a la cria de bestiar cabrum i Miguel va exercir de pastor de cabres des de molt jove. Entre 1918 i 1923 va rebre educació primària i se li va concedir una beca per estudiar el batxillerat. Tanmateix, la va rebutjar a petició del seu pare perquè pogués dedicar-se en exclusiva al pasturatge.
En aquest ambient, llegia amb avidesa i començaria a escriure els seus primers poemes. Va comptar amb la protecció del canonge de la localitat, que va posar a la seva disposició diferents obres literàries i el va relacionar amb altres joves de la fleca de Carlos Fenoll, entre els quals hi havia José María Gutiérrez, un assagista que posteriorment adoptaria el pseudònim de «Ramón Sijé» i que, des del primer moment, hi va entaular una gran amistat. Més endavant li dedicaria la seva cèlebre Elegia (1936).
Va aconseguir comprar una màquina d’escriure portàtil, ja que era el vicari qui passava en net els seus versos. A partir d’aleshores, pujava cada matí a la muntanya amb el farcell a l’espatlla i la màquina d’escriure per compondre poemes fins a les darreres hores de la tarda.
El març de 1931, amb vint anys, va obtenir el primer i únic premi literari de la seva vida, concedit per la Sociedad Artística del Orfeón Ilicitano. Havia presentat un poema de cent trenta-vuit versos que va titular Canto a Valencia.
Amb aquest referent es va traslladar a Madrid i, sota l’empara de les revistes La Gaceta Literaria i Estampa, va intentar buscar feina, però no ho va aconseguir i va tornar a Oriola.
Aquesta estada li proporcionaria, de tota manera, l’experiència suficient per escriure el seu primer llibre, Perito en lunas (1933). Va ser un començament prometedor que li va permetre tornar de nou a Madrid.
Amb més sort, va aconseguir ser nomenat col·laborador de les Missions Pedagògiques i José María de Cossío, que es convertiria en el seu defensor en tot moment, el va escollir com a secretari i redactor de l’enciclopèdia Los Toros.
Va publicar a la Revista de Occidente i va dedicar a la seva promesa, Josefina Manresa, filla d’un guàrdia civil assassinat durant la guerra, El rayo que no cesa.
Es va relacionar amb Vicente Aleixandre, amb qui va entaular una bona amistat, i també amb Pablo Neruda. En aquells dies va morir el seu amic de tota la vida, Ramón Sijé, i va publicar, com s’ha dit, Elegía, que va despertar un gran entusiasme per part de Juan Ramón Jiménez en una crònica publicada a El Sol.
Ja en plena contesa, Hernández es va allistar al bàndol republicà i es va afiliar al Partit Comunista d’Espanya. A partir de 1937 va ser comissari polític militar i va passar per diferents unitats als fronts de batalla de Terol, Andalusia i Extremadura.
Es va casar civilment amb Josefina el març de 1937 (ho faria eclesiàsticament poc abans de morir per protegir-la jurídicament).
Va tenir un paper destacat en el II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura i va viatjar a l’URSS, fet que li va inspirar tres poemes: España en ausencia, Rusia i La fábrica-ciudad.
En tornar va escriure el drama Pastor de la Muerte i nombrosos poemes que més tard es van recollir a El hombre acecha (llibre que s’imprimiria a València l’abril de 1939 i que va ser depurat per una comissió franquista que en va ordenar la destrucció completa; se’n van salvar, però, dos exemplars que permetrien la seva reedició el 1981).
Acabada la guerra, Cossío li va oferir acolliment. El va rebutjar i es va instal·lar al seu poble natal, però davant dels riscos imminents va decidir anar a Sevilla passant per Còrdova amb la intenció de creuar la frontera de Portugal.
En voler vendre un rellotge d’or que li havia regalat Aleixandre per sufragar-se el viatge a Amèrica, va ser delatat pel joier i la policia del dictador Salazar el va arrestar i el va lliurar al Cos d’Inspecció i Vigilància.
A principis de maig va ser traslladat a la presó provincial de Huelva. La seva dona li va enviar una carta anunciant-li que vivien només de pa i ceba. El poeta va compondre arran d’això les seves celebrades Nanas de la cebolla.
Durant l’estada en aquesta presó de Huelva, va ser tret diverses vegades de la mateixa per grups de falangistes que el colpejaven brutalment, en el convenciment que havia participat en el afusellament de José Antonio.
De Huelva va passar a Sevilla i després a Madrid, on, gràcies a les gestions de Pablo Neruda i Cossío, va sortir en llibertat sense ser processat.
De nou a Oriola, va ser delatat i detingut. Va ingressar una altra vegada a la presó de Madrid, on va coincidir amb Buero Vallejo, el qual, com ja s’ha indicat, va fer el famós retrat a llapis que es convertiria en una icona durant la dictadura.
Va ser jutjat i condemnat a mort el març de 1940. No obstant això, gràcies novament a la intervenció de Cossío, d’altres intel·lectuals (entre els quals hi havia Rafael Sánchez Mazas) i del vicari d’Oriola (que el 1944 seria bisbe de Lleó), se li va commutar la pena de mort per trenta anys de presó.
Va ingressar a la presó de Palència, després a la de Yeserías i finalment al penal d’Ocaña (Toledo). Va emmalaltir greument i va ser traslladat al reformatori d’adults d’Alacant.
Se li van practicar intervencions que van millorar transitòriament la seva salut, però el permís de trasllat a l’hospital antituberculós de València va arribar, malauradament, massa tard.
Va morir a l’edat de trenta-un anys, el dia 28 de març de 1942. Va ser enterrat al cementiri de Nuestra Señora del Remedio d’Alacant.
Pòstumament, ja en democràcia, va rebre diferents reconeixements i homenatges. Cal destacar que la lletra del seu poema Aceituneros, també conegut com Andaluces de Jaén, es va adoptar per a l’Himne Oficial de la província de Jaén.
Va ser pastor, poeta, dramaturg i home compromès amb el seu temps. Miguel Hernández va morir amb només 31 anys, però va deixar versos que segueixen vius. Share on X
